Defensa aferrissada de l'identitat apostòlica en l'apòstol Pau

La forta consciència que Pau té d’haver rebut una crida personal de Déu a anunciar l’evangeli fa que reivindiqui amb energia la seva condició d’apòstol. L’atribució del títol a Pau, com és sabut, era posada en qüestió entre els primers cristians. El fet que no hagués conegut personalment Jesús de Natzaret durant la seva vida terrenal, unit a la seva actitud inicialment hostil contra els creients de la primeria, comportava que aquests se’l miressin amb recel i que no acceptessin que ell es comparés als primers i indiscutibles apòstols de Crist. Potser es pot interpretar com un indici d’aquesta reticència el fet que Lluc fa servir amb comptagotes el títol d’apòstol per referir-se a Pau (cf. Ac 14,1.4), mentre que l’aplica sovint als Dotze.

Pau, per la seva banda, usa de forma habitual el títol d’apòstol. De forma significativa, sol presentar-se amb aquest terme en la salutació inicial de les cartes. Més eloqüents són els llocs on es defensa decididament contra els qui li negaven la condició d’apòstol. Així ho fa, per exemple, quan escriu als corintis i els adverteix que no facin cas dels qui no el reconeixen com a apòstol: «¿No sóc lliure? ¿No sóc apòstol? ¿No he vist Jesús, nostre Senyor? ¿No sou vosaltres la meva obra, feta en el Senyor?» (1Co 9,1). El fet interessant aquí és que relaciona la seva consciència de ser apòstol amb la visió del Senyor, que sens dubte es refereix al seu encontre inicial amb Crist. Tot seguit hi afegeix un altre argument, adreçat directament als seus interlocutors, els cristians de Corint: «Si per a d’altres no sóc apòstol, per a vosaltres certament que ho sóc; vosaltres sou, en el Senyor, el segell que autentifica el meu apostolat» (1Co 9,2). L’existència mateixa de la comunitat, que ha estat possible gràcies a la predicació de Pau, és un testimoni de l’eficàcia de la seva activitat missionera i, per tant, de la seva condició de veritable apòstol de Crist. L’argument té algun paral·lelisme amb la polèmica tan freqüent en la història d’Israel sobre els vertaders i els falsos profetes: un dels criteris principals per distingir-los era si les paraules que pronunciaven en nom del Senyor es complien o no (cf. Dt 18,22; Jr 28,7-9). En la Segona carta als Corintis insistirà en aquesta qüestió. Allí adverteix els corintis contra els qui anomena «superapòstols» (2Co 11,5; 12,11) i «falsos apòstols» (2Co 11,13), i assegura: «jo, que no sóc res, no sóc inferior en res a aquests superapòstols» (2Co 12,11).

Òbviament, Pau sap que no ha estat el primer apòstol, i reconeix l’existència i la primacia dels Dotze. Al mateix temps, però, no deixa de situar-se en la mateixa línia d’ells com a apòstol del Crist. A la Carta als Gàlates, immediatament després del relat de la seva vocació, es refereix als qui «eren apòstols abans que jo» (Ga 1,17). En la Primera carta als Corintis, quan recorda les diverses aparicions de Crist ressuscitat, diu que «es va aparèixer a Jaume i, més tard, a tots els apòstols» (15,7), abans de citar l’aparició de Crist ressuscitat a ell mateix. Tot seguit afirma: «jo sóc el més petit de tots els apòstols» (1Co 15,8), amb la qual cosa s’atribueix novament el títol, amb el mateix dret que els qui ho eren abans que ell. La continuació del text, que semblaria contradir aquesta afirmació, de fet n’és una nova confirmació: «i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, ja que vaig perseguir l’Església de Déu» (1Co 15,9); immediatament després dóna la clau de la seva aparent contradicció: «per gràcia de Déu sóc el que sóc» (1Co 15,10); efectivament, Pau sap que no és apòstol per mèrits propis, sinó únicament per la voluntat misericordiosa de Déu.

Agustí Borrell

[2] Sembla que Pau no limita el terme apòstol als Dotze; probablement l’aplica també a Jaume (1Co 15,7) i a d’altres; cf. Charles Dorsey, «Paul’s Use of ’Aπόστολος», Restoration Quarterly (1985) 193-200, pp. 193-195.

-->