Cinc trets del ministeri pastoral del beat Pau VI

La recent beatificació de Pau VI, Papa de l’Església catòlica del 21 de juny de 1963 al 6 d’agost de 1978, ens obliga a fer memòria agraïda del seu ministeri pastoral, perquè, enmig d’una època no fàcil per a la vida de l’Església, va saber-ne esdevenir el seu timoner audaç i prudent. Aquests són alguns dels trets principals de la seva obra i del seu pontificat. Els resumim en cinc punts:

1) Pau VI tenia consciència que el Concili Vaticà II era l’herència de Joan XXIII i que ell havia de portar a bon terme. Durant l’agonia del papa Roncalli, ja havia parlat als joves de Milà dient-los que «l’herència del papa Joan no la podem deixar perdre». Un cop elegit papa, escriu al Secretari d’Estat afirmant que «la part més important del meu pontificat estarà dedicada a continuar el Concili». I així serà. Tots els documents del Vaticà II foren acabats i promulgats amb el papa Montini. Pau VI sentia tant el «deure» de continuar i d’acabar el Concili com d’identificar-se amb el papa Joan. Fins i tot, la comparació personal l’inquietava. Refusava l’oposició polèmica que alguns feien entre un Joan XXIII tolerant i ell mateix, que el qualificaven més exigent en la doctrina. Creia que era tergiversar l’actitud del papa Joan, que no era un dèbil condescendent. De fet, el Concili no s’hauria convocat sense la intuïció de Joan XXIII, però tampoc s’hauria portat a bon terme sense la talla intel•lectual de Pau VI. Al dia següent de la clausura del Concili, Pau VI anota en el seu diari unes paraules que han estat recordades pel papa Francesc en el dia de la seva beatificació:
Potser el Senyor m’ha cridat i m’ha posat en aquest servei no tant perquè jo tingui algunes aptituds, o perquè governi i salvi l’Església de les seves dificultats actuals, sinó perquè sofreixi quelcom per l’Església, i així quedi clar que Ell, i no altres, és qui la guia i la salva.
I afegí el papa Francesc:
En aquesta humilitat resplendeix la grandesa del beat Pau VI que, en el moment que estava sorgint una societat secularitzada i hostil, va saber conduir amb saviesa i amb visió de futur ―i potser en solitari― el timó de la barca de Pere sense perdre mai l’alegria i la fe en el Senyor.

2) Per a Pau VI l’Església era el discurs central. Però no per emmirallar-se ella mateixa, sinó per retornar més fondament cap al misteri de Crist. Ja ho indicava el seu lema episcopal i pontifici: In nomine Domini. Recent elegit papa, en el discurs d’obertura del segon període conciliar, parlarà de Crist com a principi, ruta i finalitat de l’Església:
Que aquest Concili tingui plenament present aquesta relació múltiple i única, ferma i estimulant, misteriosa i plena de claredat, exigent i que tanta joia dóna, entre nosaltres i Jesucrist, entre aquesta Església santa i vivent, que som nosaltres, i Crist del qual nosaltres venim, pel qual nosaltres vivim, al qual nosaltres anem. Que damunt d’aquesta assemblea no brilli una altra llum que Crist que és la llum del món; que cap altra veritat no interessi a les nostres ànimes, fora de les paraules del Senyor, el nostre únic Mestre. Que cap altra aspiració ens guiï, que no sigui el desig de ser-hi absolutament fidels (núm. 12).
Aquest discurs constituïa una esplèndida exposició del pensament de Pau VI sobre l’Església, o millor, dit, sobre la relació de Crist amb la seva Església. Cal indicar que aquesta al•locució esdevé un dels grans textos de referència per al Vaticà II que, juntament amb el discurs inaugural de Joan XXIII, Gaudet Mater Ecclesia, són les dues grans al•locucions que més influïren en el Concili.

3) Pau VI estimava el món contemporani, amb les seves llums i ombres. Desitjava acostar-se, conèixer i apreciar la cultura dels homes d’avui. Ell mateix ho afirmà en el discurs de cloenda del Concili. Pau VI era conscient del gir antropològic de la teologia del Vaticà II, però aquesta consciència implicava tenir la mirada correcta: l’Església ―afirmava― «no s’ha de desviar merament a visions antropocèntriques preses de la cultura moderna», però sí que «s’ha de girar cap a l’home d’avui» per oferir-li positivament la llum de Crist i el seu Regne. D’una forma admirable, ja en la seva Encíclica Ecclesiam suam (1964), explicitava aquest «estar en el món» sense ser «del» món, en un passatge que serà citat pel Vaticà II en el decret Presbyterorum ordinis (núm. 3), quan es descriu l’actitud que davant la societat i el món han de tenir els preveres:
L'Església no pot separar-se del consorci humà, ans ha de restar-hi immersa. I per això els seus fills actuen i es mouen a l’impuls d’aquesta convivència, n’adopten la cultura civil, n’obeeixen les lleis i en segueixen els costums. Però aquesta relació de l’Església amb la societat humana fa sorgir contínuament qüestions difícils, que avui, sobretot, assoleixen una extremada gravetat [...].
La pedagogia cristiana haurà de recordar sempre al deixeble del nostre temps [...] el deure de viure en aquest món, però no segons el món, d’acord amb la pregària que va fer Jesucrist pels seus deixebles [...] (Jn 17,15-16). Pregària que l’Església fa seva. Malgrat això, aquesta diferència no equival a separació. Ni tampoc revela negligència, por o menyspreu. Car l’Església, en fer distinció entre ella i la humanitat, no vol oposar-se-li, sinó més aviat unir-se-li (núms. 40.61-62).

4) Per acarar adequadament aquest gir antropològic, Pau VI reclamava una actitud de diàleg. Serà el papa de la gran encíclica del diàleg eclesial ―la Ecclesiam suam, programàtica del seu pontificat. Ara bé, aquest diàleg demana un fonaments doctrinals, unes determinades actituds espirituals. Precisament, partint de la premissa que el cristianisme és el diàleg entre Déu i l’home manifestat en la història de la salvació, per a Pau VI, les característiques supremes d’aquest col•loqui salvador han de reproduir-se en el diàleg entre l’Església i la humanitat: Si el diàleg de salvació s’obrí per la iniciativa divina, no hem d’esperar a ser cridats; si el diàleg de salvació va sorgir de la caritat, així també l’amor fervorós i desinteressat de l’Església al món haurà de moure el nostre diàleg; si el primer no s’ajustava als mèrits de qui anava dirigit, també el diàleg eclesial ha de fer-se sense límits i sense càlculs... Aquest diàleg original d’amor entre Déu i els homes ha de reproduir-se tant en el diàleg amb el món, com en el diàleg a l’interior de la mateixa Església.

5) Pau VI va iniciar el seu pontificat de forma brillant i reeixida. Però l’acabà amb un cert dramatisme, sofriment, i poca estimació per part d’alguns sectors eclesials, sobretot després de la publicació de les Encícliques Sacerdotalis caelibatus (1967) i Humanae vitae (1968). En plena crisi del maig del 1968, les estadístiques ens indiquen que el curs 1968-69 fou l’any de més secularitzacions sacerdotals de tota la història de l’Església. Pel que fa a la Humanae vitae, va causar gran rebombori quan va aparèixer, essent titllada de conservadora per les ments més perspicaces, però que, en canvi, ho acceptem o no, encara manifesta avui el seu significat «profètic». Els anys que ens separen, no li treuen res de la seva sorprenent capacitat de posar-se encara avui al servei de l’amor i de la vida, de la dignitat de la persona des dels seus inicis, així com al servei de la societat humana i del seu futur. D’aquí que el mateix papa Francesc hagi parlat d’ella com d’una «genialitat profètica» (Corriere della Sera, 5-III-2014).
Giovanni Battista Montini, Papa de l’Església amb el sobrenom de Pau, l’apòstol dels gentils, volia fer entrar els valors de la societat civil a l’Església. Apòstol ardit, vivia i conservava «la dolça i confortant joia d’evangelitzar, fins i tot quan cal sembrar amb llàgrimes als ulls», com escrivia en l’Exhortació Evangelii nuntiandi (núm. 80), un dels documents centrals del magisteri postconciliar (1975). Moria a Castelgandolfo l’agost de 1978. El taüt posat directament a terra, sense cadafal, arrencà un espontani aplaudiment de l’assemblea reunida a la plaça de sant Pere. Apòstol abrandat i abnegat, ens havia dit allò que creia profundament en l’Exhortació acabada d’esmentar: «L’Església evangelitzarà el món per la seva vida i la seva conducta, és a dir, pel testimoniatge viscut de fidelitat al Senyor Jesús, de pobresa i de despreniment, de llibertat enfront dels poders d’aquest món, en una paraula, de santedat» (núm. 41).

Joan Planellas i Barnosell, prevere del bisbat de Girona
Vice-degà de la Facultat de Teologia de Catalunya