La Pasqua del Senyor, l’Anyell immolat que esborra el pecat del món, és la gran celebració al voltant de la qual es relliga tota la vida de l’Església. Hem cantat l’Al•leluia joiós a la vetlla de la nit que és més clara que el dia, i ens hem convertit en missatgers angèlics de la nova que travessa el món: la mort ha estat vençuda, Crist ha ressuscitat! Amics preveres, és bonic el ministeri que exercim per Pasqua! Ens convertim en missatgers de l’esperança en un moment de la història en què la desesperança colpeix moltes persones, al nostre país i en altres països del món.
De vegades la nostra missió sembla ser una fantasia de gent de bona fe: gosem predicar el futur en un temps on manquen els somnis, ens rebel•lem contra el conformisme en nom d’un Evangeli que mai no és resignació, dibuixem un món on regnarà la justícia en un temps en què la dignitat dels éssers humans és sovint sacrificada en nom d’interessos econòmics. I, malgrat tot, estic cert que cada prevere que va proclamar l’evangeli de Lluc 24 la nit de Pasqua, no va deixar d’emocionar-se en llegir les paraules adreçades a les dones arribades al sepulcre: “Vosaltres busqueu entre els morts aquell qui viu”.
Busqueu el qui viu pels segles dels segles, però heu de saber que no ho heu de fer entre els morts, perquè seria una recerca vana. Busqueu-lo fora del sepulcre, indret de mort, i el trobareu. Busqueu-lo al costat dels pobres, i el reconeixereu. Acosteu-vos al Senyor, i entendreu la llum que brolla del misteri de Pasqua.
Algú pot preguntar-se: On són els signes d’esperança? Quins són els signes esperançats que l’Església dóna i que sabran interpretar els qui tinguin un cor net? Les darreres setmanes hem assistim a l’extraordinària eclosió i inicis d’un papat que capta l’atenció mundial, de catòlics de tota mena i fins i tot de molts que no són membres de l’Església catòlica. S’ha escrit que amb el papa Francesc sembla despuntar una “nova primavera” en l’Església. N’estic convençut. La seva simpatia i senzillesa, la seva proximitat i integritat, desvetllen l’atenció i provoquen un corrent d’interès per la paraula i els gestos que fa. Només cal anar a una de les multitudinàries audiències a la plaça de Sant Pere per adonar-se com n’és, d’important, el desig i la necessitat de tenir un pare. El poble busca el Papa, tothom el vol veure i escoltar, perquè hi ha una autenticitat evangèlica que traspua en allò que diu i que fa. El papa Francesc és l’home dels gestos concrets, de les mirades personals, dels somriures oberts que deixen entreveure la claredat de l’Evangeli. Aquest és un Papa que parla de tu a tu i convenç, i això és un signe clamorós d’esperança per als qui estan units a ell pel sacerdoci de Crist.
Darrere la persona i la manera de fer del qui ara és bisbe de Roma, hi ha un eix que travessa la manera d’exercir el ministeri petrí: l’apel•lació a la misericòrdia. Aquesta és una paraula clau des que el papa Francesc va sortir al balcó de la lògia central de la basílica de Sant Pere, el dia 13 de març. Unes setmanes després, el 20 d’abril, el Papa ordenava de preveres un grup nombrós de diaques a la basílica vaticana. Reprenc un punt que ens toca particularment. En la seva homilia, el Papa va dir als ordenands: “Tingueu davant els ulls l’exemple del Bon Pastor”. La imatge metafòrica del Bon Pastor, provinent de Joan 10, és la representació ininterrompuda de Jesús durant els segles II-IV, fins que el rostre del Crist, Mestre i Senyor, va anar esdevenint el motiu central de la iconografia cristiana. El cristianisme naixent veia en el Bon Pastor el qui dóna la vida per les ovelles, el qui les guia mirant, però, que cap d’elles no quedi endarrerida per manca de forces, que s’equivoqui i enfili un camí per un altre, que no prengui mal i necessiti auxili. De fet, el Bon Pastor és representat portant una ovella ferida o esgotada a les seves espatlles, amb una joventut que té aires d’eternitat i una expressió externa que mostra el seu cor de misericòrdia. Amics meus, abans de jutjar una ovella, estimem-la. Abans de condemnar-la, comprenguem la raó per la qual no l’ha encertada. I preguntem-nos també si som realment homes de misericòrdia quan adoptem una actitud ràpida i endurida. Cap ramat no és nostre en propietat. El ramat és de Déu i el gran pastor de les ovelles és Jesucrist, aquell que va passar per tot arreu “fent el bé” (Fets dels Apòstols 10,38). Per això, el Papa va adreçar als nous preveres aquesta exhortació preciosa: “No us canseu de ser misericordiosos”.
El Cardenal Christoph Schönborn, en la magna trobada sacerdotal de Poblet el dia 22 d’abril, amb tots els bisbes i sis-cents preveres presents –més alguns diaques– va insistir en això mateix citant una homilia del beat Joan Pau II. En el seu últim viatge a Polònia (17 d’agost de 2002), aquest va presentar la misericòrdia com a camí d’evangelització. Aquesta citació va culminar una bonica conferència dedicada a la identitat del prevere, i a la relació entre el sacerdoci ministerial (de bisbes i preveres) i el sacerdoci comú de tots els batejats. El Cardenal de Viena, en sintonia constant amb el Concili Vaticà II, particularment amb Lumen Gentium 10, va presentar el prevere com a home cridat a la santedat. Aquest, abans de ser ministre de la fracció del pa eucarístic i del vi de salvació, els ha rebut com a batejat. Abans de ser ministre del perdó del Déu que guareix les ferides del cor, és un pecador que reconeix la seva autosuficiència i el seu orgull i demana el perdó. Abans d’exercir el ministeri de la predicació de l’Evangeli de Jesús, és un deixeble cridat a ser “sal de la terra i llum del món” (Mateu 5,13-14).
L’Església de Déu ha entrat en una nova etapa de la seva història. La podríem anomenar “el segon Post-Concili”. Aquest és un temps en el qual molts esquemes anteriors queden obsolets. Tot just comentar la seva conferència, el Cardenal Schönborn ja va esmentar dos posicionaments que tenen més d’ideològics que d’evangèlics. Va dir textualment que els preveres no podien caure “ni en el progressisme ni en el clericalisme”. Pel seu costat, en la seva homilia, el papa Francesc va voler situar el centre de la vida del prevere en la caritat pastoral. El Papa la va explicar amb aquesta sentència quasi lapidària: “Sigueu pastors, no funcionaris. Sigueu mitjancers, no intermediaris”. Tot un programa de vida, que nodreix la nostra celebració del temps de Pasqua.
Armand Puig i Tàrrech
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.