Beat Pau VI

Giovanni Battista Montini (1897-1978), el papa Pau VI, ha estat beatificat pel Papa Francesc el proppassat 19 d’octubre, diumenge, el dia en què es clausurava el Sínode Extraordinari de la Família. La nostra revista EL BON PASTOR li dedica algunes col·laboracions en aquest mateix número. Ens ha semblat que la rellevant figura del Papa Montini mereixia una atenció especial. La mereixia perquè, situat entre Joan XXIII i Joan Pau II, tots dos sants des de l’abril passat, Pau VI havia estat un Papa una mica oblidat. Ara, gràcies a una oportuna i justificada beatificació, és proposat a tota l’Església com a model de santedat, de vida cristiana i de fermesa evangèlica. D’altra banda, Pau VI és una figura clau de l’Església del segle XX: ell és el Papa del Concili Vaticà II, de l’evangelització, de l’ecumenisme, del nou ordre mundial basat en la pau i la justícia, d’una Església que dialoga amb el món, d’un humanisme cristià que pretén incloure en el seu projecte tota la humanitat, tots els homes de bona voluntat. Aquest va ser el Papa Montini, un gegant del nostre temps, que, en paraules d’Andrea Riccardi, «mai no va renunciar a escriure una història nova».

Pau VI va presidir tres de les quatre sessions del Concili. Joan XXIII havia estat el Papa de l’Esperit que, davant la sorpresa i la incredulitat, havia posat l’Església en Concili. Però aquell juny del 1963, després de la mort del papa Joan, hi havia incerteses sobre la feliç culminació d’una empresa que no era humana sinó divina. I Pau VI va ser el Papa que fou l’instrument per a realitzar-la. Pau VI va ser el Papa de la Paraula, de la doctrina i del missatge, que va prendre el timó del Concili i va conduir la nau de l’Església a bon port. En el segle XVI la Reforma protestant havia provocat la convocatòria d’un Concili que posés les bases d’una Reforma catòlica –allò que s’anomena, massa ràpidament, la Contrareforma. En el segle XX la modernitat constituïa un repte per a l’Església, tant en la vessant social (la qüestió obrera), com en la vessant cultural (l’apologètica intransigent d’una cultura catòlica autoreferencial, incapaç de dialogar amb el món), tant en la vessant teològica (les insuficiències de la neoescolàstica, posades en evidència per la «nouvelle théologie» i els moviments bíblic i litúrgic) com en la vessant de l’acció pastoral de l’Església (confrontada amb la fi de la cristiandat, la creixent secularització i l’inici de la mundialització). Joan XXIII, amb la seva intuïció profètica, havia parlat d’«aggiornamento» i de signes dels temps, de l’Església dels pobres i de la misericòrdia, de la jerarquia de veritats i del mètode inclusiu (tenir en compte el que uneix, no el que separa).

Els reptes formidables de la modernitat i les intuïcions profètiques del papa Joan eren allà, sobre la taula, aquell 21 de juny de 1963, quan la figura fràgil del Cardenal de Milà, acabat d’elegir Papa, va saludar el poble de Déu reunit joiosament a la Plaça de Sant Pere. Les espatlles del curial durant trenta anys, de l’intel·lectual de tres titulacions (Dret Canònic, Dret Civil i Filosofia i Lletres), del consiliari de la Federació Universitària Catòlica Italiana (FUCI), del pastor de l’Església ambrosiana durant vuit anys, ¿serien prou fermes per a guiar l’Església de Crist? El guiatge va durar quinze anys, fins al 6 d’agost del 1978, dia de la seva mort a Castelgandolfo. Pau VI recollia l’herència de Joan XXIII –es coneixien des de 1925– i tenia el compromís moral d’acabar el Concili, cosa que s’esdevingué el 8 de desembre de 1965. Era la persona adequada per a culminar una magna assemblea que tancava l’etapa de l’Església sorgida de Trento i obria l’etapa d’una Església que volia obrir les portes i portar l’Evangeli del Crist per tota la terra. Pau VI seria l’encarregat de guiar el Concili i de garantir-ne la recepció, de dur a compliment el somni del Papa Joan. Ho va fer amb competència i encert –Pau VI no era un professor, era un intel·lectual!–, cercant el consens –fins i tot del «partit romà», que li era contrari– i amb la mirada posada en el món que havia de rebre el renovat anunci evangèlic.

L’Església dels papes successors de Pau VI (Joan Pau I, Joan Pau II, Benet XVI) no s’apartà de la via conciliar. El Postconcili guardà fidelment els ensenyaments del Concili. N’hi ha prou de recordar documents tan emblemàtics com la Evangelii Nuntiandi(Pau VI) o la Redemptoris Missioo la Tertio Millennio Adveniente (Joan Pau II) o la Deus caritas est (Benet XVI). Ara, el Papa Francesc, amb la Evangelii Gaudium, ha iniciat el segon Postconcili, una nova represa del camí eclesial sota la insígnia de la conversió pastoral i de la missió a les perifèries. Ressonen els aires dels papes precedents, particularment de la Evangelii Nuntiandide Pau VI, un text que posa les bases del discurs de comunicació de l’Evangeli, el qual, amb tons i matisos diversos, ha esdevingut un motiu central en l’acció de l’Església postconciliar. La beatificació del Papa Montini constitueix una invitació a rellegir-lo i repensar-lo. Seria un homenatge preciós a la memòria del nou beat.

Pau VI era un creient de pedra picada que va viure moments complexos, en els quals l’Església semblava trontollar. La contestació de sectors eclesials ideologitzats, les doloroses secularitzacions de preveres, la baixada en picat de les vocacions, la no acceptació de l’encíclica Humanae Vitae per part de molts, el rebuig explícit del Concili per part dels lefevrians –i implícit per part d’altres que acusaven el Concili de tots els mals de l’Església–, les acusacions de debilitat contra el Papa, els atacs a la seva autoritat en el marc del Maig del 68’… Pau VI va haver de carregar-se sovint la creu de Jesús. I, mentrestant, continuava aplicant el Concili, convençut que era un do que Déu havia fet a la seva Església.

Pau VI mai no es va refugiar en l’autoritarisme ni es va fer enrere en l’aplicació del Concili. L’acusaven de dubitatiu, de hamletià, però el cert és que fou un home de gran fortalesa interior, de pregària intensa i de delicada caritat, clarivident i conseqüent, que no es va amotllar a res sinó que va mantenir allò que considerava que era la doctrina de l’Església (regulació de la natalitat, celibat sacerdotal). Ha estat titllat de tímid i poc resolutiu perquè, molt probablement, no s’ha entès la seva finor d’esperit, la seva ponderació intel·lectual, la unió d’aparents contraris que el caracteritzen: ser fidel a la veritat però sense pensar mai que la veritat és una muralla defensiva; ser defensor de la Tradició però no fer-ne una excusa per a allunyar-se del món. Pau VI va ser un home proper al pensament catòlic francès (Jacques Maritain, Jean Guitton), que sempre va defensar la llibertat de l’Església i de la religió –contra els règims comunistes que la perseguien i contra els règims dictatorials, com el del general Franco, que la volien tutelar. Va descobrir la pobresa en el seu viatge a l’Índia i va escriure la Populorum Progressio, que és una profecia de l’actual societat de les desigualtats. Va abraçar-se amb el patriarca Atenàgores a Jerusalem i va passar pàgina d’una història farcida d’excomunions antievangèliques. Aquest és el Papa que ara ha estat proclamat beat. La grandesa del seu mestratge creixerà amb el pas dels temps.