L'Any de Santa Teresa de Jesús

El 15 d’octubre passat va començar l’Any Teresià amb motiu del V Centenari del naixement de Santa Teresa d’Àvila. El Papa Francesc va enviar al bisbe d’Àvila un missatge amb motiu d’aquest Centenari. Començava donant «gràcies a Déu pel do d’aquesta gran dona» i ens animava a tots «a conèixer la història d’aquesta insigne fundadora, així com a llegir els seus llibres que, juntament amb les seves filles als nombrosos Carmels espargits pel món, ens continuen dient qui i com fou la Mare Teresa i què pot ensenyar-nos als homes i dones d’avui».

Fem nostra aquesta invitació del Papa. Abans de posar-nos a llegir alguna de les seves obres podríem reflexionar sobre els quatre camins que, segons el Papa, ens mostra el Senyor «rere les petjades i de la mà de Santa Teresa [...] el camí de l’alegria, el de la pregària, el de la fraternitat i el del propi temps».

El camí de l’alegria

El goig interior que es manifesta externament en l’alegria és un gran indicador de la perfecció en la vida cristiana. És l’estat interior i exterior engendrat per la intimitat amb Déu. De la mateixa manera que fruïm i ens alegrem quan conversem amb algú estimat, així mateix quan el cristià experimenta la proximitat i l’amor de Déu ens succeeix allò que li passava a la Santa d’Àvila: «li naixia [...] una alegria contagiosa que no podia dissimular i que transmetia al seu voltant».

¿Estem seriosos, preocupats, malhumorats, irascibles? Senyal que no caminem en perfecció. Segurament hem descurat la pregària personal, l’eucaristia, la reconciliació o bé celebrem aquests sagraments només externament. ¡Quant de cristianisme malhumorat hi ha a les nostres parròquies! ¡Quina manca de vida interior mostra aquest símptoma!

Santa Teresa, però, no parla d’una alegria «instantània, superficial, sorollosa» sinó d’una alegria que «expressa el goig interior de l’ànima, és humil i ‘modesta’ (cf. Fundaciones 12,I)» i que «no s’assoleix per la drecera fàcil que evita la renúncia, el sofriment o la creu, sinó que es troba patint treballs i sofriments (cf. Vida 6,2; 30,8), mirant el Crucificat i cercant el Ressuscitat (cf. Camino 26,4)».

El camí de l’alegria que ens ensenya i testimonia santa Teresa no és, per tant, l’alegria que el nostre món promet: consum i esbarjo. L’alegria cristiana no prové ni de posseir res ni d’aprofitar-se de ningú. És, al contrari, l’alegria del que està ple de Déu i, malgrat les dificultats, sap que Déu hi és, aprofita totes les oportunitats i no para de fer la seva obra. És, per això, l’alegria del qui es posa «al servei dels altres amb amor desinteressat».

El camí de la pregària

El Sant Pare ens recorda que, segons la Santa, la pregària és «tractar d’amistat estant moltes vegades a soles amb qui ens estima (Vida 8,5)». Però afegeix, conscient que molt sovint es viu la pregària com avorrida o inútil, que no són poques les falsificacions d’allò que és la pregària: «no és una forma de fugir ni tampoc de ficar-se en una bombolla, ni d’aïllar-se». Tenint present l’èxit actual de la pràctica del ioga, també cal dir que la pregària no és un temps per a relaxar-se, per a fer meditació terapèutica. El cor de la pregària és la relació d’amistat amb Déu: escoltar-lo, explicar-li el que em passa, interessar-me per allò que em vol dir o em vol fer veure, experimentar el consol de Déu en les meves penes i la seva alegria en la meva obediència.

L’amistat amb Déu que es cultiva en la pregària «creix més quan més es tracta el Senyor». I el Papa la troba urgent en els moments difícils que ens toca viure, ja que més que mai cal ser «amics forts de Déu (Vida 15,5)». En un temps sorollós i apressat, que no deixa espai per a les relacions serenes, pausades i profundes, és molt difícil dedicar temps a la pregària. Per altra banda, la nostra societat, moguda pel diner, ens atrau constantment cap a allunyar-nos de Déu: cap a l’egoisme individualista i competitiu. Són moltes les persones que experimenten el malestar físic i emocional d’una vida d’aquest estil. Estic segur que si a les parròquies hi hagués un petit taller per aprendre a pregar, a poc a poc moltes persones s’hi anirien apropant, experimentarien canvis i millores i trobarien Aquell qui “ajuda, dóna força i no et manca mai (Vida 22,6)».

També el Papa ens ensenya, a partir de la doctrina de Santa Teresa, que la pregària és el «camí segur» per a caminar cap a Déu i per a no perdre’s. Tots tenim l’experiència d’haver marrat el camí en el nostre creixement espiritual, és a dir, en el nostre seguiment de Jesucrist. També coneixem bé la nostra fragilitat davant les temptacions i davant les contrarietats de la vida. No manquen experiències de deixar-nos atrapar per les tasques pastorals fins a descurar la nostra vida d’oració. Tots sabem la fórmula per a no sucumbir a les temptacions, claudicar davant les dificultats o oblidar el que és primer: més estona de pregària.

El camí de la fraternitat

Santa Teresa, segons ens diu el Papa Francesc, va «fundar petites comunitats de dones que, a imitació del ‘col·legi apostòlic’, seguissin Crist vivint l’Evangeli amb senzillesa i sostenint tota l’Església amb una vida feta pregària». I subratlla les tres coses que recomanava Santa Teresa a les seves comunitats de monges: «estimar-se molt els uns als altres, desprendre’s de tot i veritable humilitat, que ‘encara que la digui al final és la base principal i les abraça totes’»(Camí 4,4).

El Sant Pare veu, en la intuïció fundadora de Santa Teresa, la mà de Déu per a reformar l’Església del seu temps. Més encara, manifesta un dels seus desigs més íntims: «Com desitjaria, en aquesta època, unes comunitats cristianes més fraternes on es faci aquest camí: caminar en la veritat de la humilitat que ens allibera de nosaltres mateixos per a estimar més i millor els altres, especialment els més pobres».

La diòcesi de Solsona, des de fa uns anys, reconeix en aquest camí el mitjà per a afrontar la greu crisi de supervivència i de missió que tenim al davant. El Pla Pastoral Diocesà parla de crear comunitats parroquials orants, fraternes i evangelitzadores. No n’hi ha prou que floreixi un esplet de fidels d’una gran vida de pregària personal. Cal que, a més, descobreixin, com diu el Papa, que el camí de la vida cristiana «no podem fer-lo sols» perquè, com va intuir «la santa reformadora», «el viarany de l’oració passa per la via de la fraternitat en el si de l’Església mare».

És ben clar que les primeres llavors d’aquestes comunitats amarades d’Evangeli seran persones d’oració cridades a caminar amb Jesús junt a d’altres deixebles. Així, doncs, tal i com Jesús va anar cridant els seus deixebles a deixar-ho tot i a viure amb ell, avui, per engendrar aquestes comunitats, cal que cada rector inviti aquells fidels més inquiets espiritualment a formar una petita fraternitat parroquial. Cal que aquestes comunitats comencin el seu camí cultivant l’estima mútua, l’alliberament de l’esclavatge del posseir i l’aventura de la humilitat. La renovació de les nostres parròquies no comença amb l’activisme sinó amb un petit grup que viu, amb adaptacions, el camí que proposa Santa Teresa.

El camí del propi temps

Santa Teresa d’Àvila ens ensenya a viure en el present per descobrir amb realisme les crides i les oportunitats que Déu ens planteja. Ella està convençuda que «per fer Déu grans mercès a qui de debò el serveix, sempre és temps» (Fundacions 5,8).

Segons ens diu el Papa Francesc, l’experiència mística de Santa Teresa «no la separà del món i de les preocupacions de la gent. Al contrari, li va donar un nou impuls i coratge per a l’acció i els deures de cada dia». El Papa Francesc, ja a l’Evangelii Gaudium, ens alertava que «des del punt de vista de l’evangelització, no serveixen ni les propostes místiques sense un fort compromís social i missioner, ni els discursos i praxis socials o pastorals sense una espiritualitat que transformi el cor» (EG 262). La santa d’Àvila és un exemple concret de la superació d’aquestes temptacions: «Avui Teresa ens diu: prega més per a comprendre bé el que passa al teu voltant i així actuar millor».

Aquest camí, que la Santa ensenya i el Sant Pare ens proposa, és especialment urgent i útil per a les nostres Esglésies diocesanes. El nostre món ha canviat molt i, en canvi, les nostra transmissió de la fe i les nostres estructures pastorals no han canviat prou. Sovint ens reunim i discutim sobre el que hem de fer. Més sovint encara acabem lamentant-nos, resignant-nos a continuar fent allò que no funciona o plantejant-nos, amb molta calma, petites iniciatives de baixa volada.

Santa Teresa ens allibera d’aquesta reacció tan estèril. No ens dibuixa els camins concrets de l’evangelització, però ens dóna eines per a descobrir-los: «La pregària venç el pessimisme i genera bones iniciatives (cf. Les estances VII,4,6)». Més encara ens contagia «aquesta santa pressa per sortir a recórrer els camins del nostre propi temps, amb l’Evangeli a la mà i l’Esperit al cor!».

Acabo amb les mateixes paraules finals del Sant Pare: «a tots us dic: Ja és temps de caminar pels camins de l’alegria, de la pregària, de la fraternitat, del temps viscut com a gràcia! Recorreguem els camins de la vida de la mà de Santa Teresa. Les seves petjades ens condueixen sempre a Jesús».

+Xavier Novell, bisbe de Solsona