«Als ulls del Senyor és preciosa la mort dels seus fidels»

«Als ulls del Senyor és preciosa la mort dels seus fidels» (Salm 116,15). Aquest verset del Salms ens mena directament a la litúrgia de màrtirs. Als ulls de molts, el martiri és una decisió, activa o passiva, però sense sentit. El màrtir seria un persona que es jugaria la vida, que la perdria de manera absurda i fins i tot arrogant. Però diu el Salm que la mort dels qui resten fidels al Senyor és preciosa, estimada, escollida. Sí, hi ha una elecció en el fet del martiri, una elecció misteriosa, que recau sobre persones que viuen la quotidianitat de la santedat. El màrtir no és un heroi ni un presumptuós que viu desafiant la vida, sinó una persona que tot d’una es troba sotmès a una prova extrema, que l’assimila a Crist crucificat. El màrtir puja al Gòlgota com hi pujà Isaac, aquell que preguntava al seu pare Abraham on era la víctima del sacrifici, i el pare responia: «Déu proveirà». En la conjunció de santedat quotidiana i d’abandó a Déu en el moment de la prova s’alça, brillant i esplendorosa, la llum del martiri. Déu proveeix: els màrtirs són preservats per l’amor del Senyor.

El segle XX ha estat el segle del martiri, com ha subratllat Andrea Riccardi en el seu llibre sobre els màrtirs. Som a l’època dels nous màrtirs cristians: catòlics, protestants, ortodoxos. Com va subratllar davant el món el beat Joan Pau II l’any del gran jubileu, una florida de testimonis de la fe ha esclatat arreu de la terra, des de l’arquebisbe Romero al gitano Ceferino, des de Bonhoeffer a Maximilià Kolbe, des del patriarca Tikhon al bisbe Borràs. I el segle XXI continua essent un segle de màrtirs! En l’anomenat segle breu (1914-1989), el segle d’Auschwitz i de les illes Solovki en el Bàltic, el segle de les txeques i dels afusellaments massius, el segle del dolor incommensurable i de la pregària silent, hi ha hagut un seguici triomfal que s’ha afegit al Rei dels màrtirs. El cristianisme ha conegut —i coneix— el lliurament de tants homes i dones que han preferit la fidelitat a l’afalac, la constància al desànim, la mort per Crist i pels germans a la pròpia vida. En el martiri les llavors de santedat del baptisme es manifesten d’una manera especial, però sempre discretament, sense exhibicionismes de cap mena. El màrtir no mor com un triomfador —i triomfa!—, no mor enmig de l’admiració ⎼i és admirable el que fa! El martiri és la santedat baptismal portada a les últimes conseqüències per un designi misteriós de Déu i gràcies al suport de l’Esperit que enforteix i conforta el qui lluita confiat en el Senyor.

La força i el coratge de mantenir-se fidels a Jesús no són evidents. Escriu el monjo copte Matta el Meskin: «Por semblar que el martiri, donar testimoni de Crist fins a vessar la sang, sigui un acte de coratge o d’heroisme, o bé el resultat d’una fe forta. De fet, el martiri és obra directa de l’Esperit Sant que actua en l’home, en el sentit que aquell transmet als qui creuen en Crist una de les propietats de Crist, el do de si mateix». Són paraules profundes d’un místic del segle XX, que visqué en el desert egipci i experimentà el martiri lent dels qui viuen donant la vida. Sense l’Esperit no hi ha testimonis de l’Evangeli, ja que l’Esperit atansa Jesús i fa comprendre el sentit de les seves paraules: «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics» (Joan 15,13). Certament, els màrtirs donaven la vida per l’amic bo dels homes, el Senyor Jesucrist. Escriu Mn. Carné, vicari de Vallmoll, als joves fejocistes des de la presó del vaixell “Río Segre”, ancorat al port de Tarragona: «Marxo cap a l’eternitat... conformat a la voluntat divina, entrego tot el que sóc, puix tot d’Ell (de Crist) ho he rebut.» I Mn. Andreu Prats, rector dels Pallaresos, escriu: «En les presents circumstàncies convé llançar-se al coll de Jesús per mans de Maria... conformem-nos totalment a la voluntat divina, que en això consisteix la vertadera felicitat».

El 13 d’octubre seran declarats beats a Tarragona, la pàtria del protomàrtir Fructuós i dels seus diaques, més de cinc-cents testimonis de la fe, entre els quals els bisbes Salvi Huix i Manuel Borràs, fills d’aquesta terra. Preveres, religiosos, seminaristes, seran proposats com a mestres de l’amor i del perdó en un temps en què l’odi i la discòrdia, la injustícia i l’amor al diner s’emparen de tants esperits. Ells donaren la vida en un temps convuls, en el marc d’una persecució que pretenia eradicar la religió i l’Església, i construir una societat sense Déu. Aquells rectors de poble i de ciutat, aquells frares, aquells monjos, aquelles religioses, aquells seminaristes van trobar-se en el dilema de Jesús a la creu: «Salva’t tu mateix!». Haurien pogut salvar-se a si mateixos, haurien pogut renegar del que sempre havien cregut, no els hauria estat difícil en molts casos abandonar la seva condició de fills de l’Evangeli i de l’Església. Però, en virtut d’una convicció interior que resta en el cor de cada màrtir, no podien fer-se enrere, decantar-se del camí que havia guiat tota la seva vida. I l’Esperit estigué al seu costat per tal de preservar el foc que hi havia en el seu cor i sostenir-los enmig dels turments i de la prova final.

En una carta al Cardenal Vidal i Barraquer, testimoni de la fe amb el seu exili, el Dr. Jaume Toldrà manifesta que en aquells moments només hi havia «el consol espiritual que érem perseguits sols pel fet de ser sacerdots». La predisposició al martiri era, doncs, general. La mort era vista com un moment de l’ofrena sacerdotal a Déu. El qui cerca d’assemblar-se a Jesús, sacerdot i víctima de la nova aliança, concep la seva vida en termes de donació de la vida. Significativament, aquest és el simbolisme que Gaudí va vincular amb les dues sagristies de la Sagrada Família. La vocació del prevere és martirial. El qui ofereix a Déu el sacrifici eucarístic no pot viure al marge del sacrifici que ofereix, i ha de conformar la seva vida i la seva mort a la vida i la mort de Jesús, l’Anyell que dóna la vida per tal de llevar els pecats del món. Es tracta d’un martiri que és sobretot incruent, ja que és màrtir el qui viu per als altres, el qui fa de la seva vida una donació. Per això hi ha una espiritualitat del martiri que inclou tots els batejats, però especialment els preveres, en la mesura que aquests són servidors del banquet de la nova aliança, segellat per Jesús a la creu redemptora.

S’escau cloure aquest Pòrtic amb el grandiós «Himne als màrtirs», que tanca l’oratori Pau i Fructuós (lletra de Mn. Joan Roig, música de Mons. Valentí Miserachs, estrenat a la catedral primada de Tarragona el 24 de gener de 2009):

Màrtirs de Crist, columnes de l’Església,

caliu d’esperança, flamells de la fe,

rebeu les lloances que el poble us ofrena,

senyera de festa, flamant jubileu.

Les vostres petjades, monjoies de vida,

són ruta de Pasqua, drecera de Llum.

Si en lluita ardorosa la pau conqueríreu,

amb Déu gaudiu ara del màxim trofeu.

Perfum de lloança retéreu al Pare,

i al Fill que ens salvava per l’art de la mort,

talment al Paràclit, alè que consola,

la Tríada santa, l’Omega d’amor.

Màrtirs de Crist, pregueu amb nosaltres i per nosaltres!

Armand Puig i Tàrrech