Refugiats a Grècia, "la desesperança feta persona"

(Glòria Barrete –CR) "Vull ser arquitecte i reconstruir Afganistan"; "vull ser metge i tornar a Síria". Aquests són alguns dels desitjos que en una cafeteria de Grècia han escrit menors no acompanyats. I són desitjos que la Sara Camps, professora i membre de l'equip de govern de l'Escola Pia de Catalunya ha copsat durant les tres setmanes d'estada a Grècia.

Una estada que porta implícit un compromís a llarg termini. Fa temps que la Institució escolàpia ha pres una opció decidida per ser present en el sector social. Un any enrere, i davant la greu situació dels refugiats a les portes d'Europa, l'Escola Pia va demanar el suport de tota la comunitat educativa per acollir-los. Han donat passos al respecte. S'han fet càrrec de la Fundació Benallar per treballar en la necessitat de pisos d'acollida, però han volgut anar més enllà.

Visita sobre el terreny

"Ens plantegem com a Institució enviar professors i educadors a treballar amb els refugiats", explica la Sara Camps. Van començar a pensar-ho l'any passat i a principis de setembre van contactar amb persones i entitats d'allà. No avançaven. "Calia veure-ho sobre el terreny, contactar i conèixer de primera mà". La Sara fa pocs dies que ha tornat de Grècia, s'hi ha estat tres setmanes a Lesbos i a part del nord de Grècia. "He pogut veure què passa, què es fa quan arriben refugiats, com els reben i l'atenció que reben els infants".

"La situació està molt malament, és lamentable", expressa Camps. A Lesbos, "el nivell zero", el camp que se suposa que és de registre està massificat. "Un camp pensat per acollir tres mil persones acull cinc mil"; un camp suposadament temporal i on "hi ha persones que viuen allà un o dos anys". Manca sovint la llum, o l'aigua. "Fa més d'un mes van haver-hi unes nevades espectaculars, la setmana passada van morir dos nois de fred, és lamentable".

La Sara recorda que no es pot entrar als camps, però els refugiats sí poden entrar i sortir lliurement un cop s'han registrat. Ha estat en els moments de sortida en què la Sara ha pogut parlar amb els refugiats. "Poden entrar i sortir lliurement però, per anar a on?", exclama Camps. "No tens papers, no tens diners, no tens res, i el camp es troba a uns deu quilòmetres de la capital de l'illa". A les portes dels camps s'han muntat uns petits cafès i locals on, si tenen diners, poden prendre un te, menjar un falàfel, i passar l'estona. "La seva vida és esperar, esperar i esperar, poca cosa més".

La desesperança feta situació real

La Sara havia vist moltes coses abans d'anar-hi, i havia llegit molt sobre el tema, però reconeix que "trobar-ho en primera persona és posar noms, mirades i històries". Afirma que l'experiència ha suposat un trasbals a nivell emocional, "encara estic paint-ho". Ha tornat a Catalunya amb totes les històries que ha conegut i deixar allà. "Et sents impotent, trista, Grècia és la desesperança feta persona, feta situació real".

I ara què? La Sara té clar que ara toca sensibilitzar i posar fil a l'agulla al projecte pensat a l'Escola Pia. "Jo faig classe a alumnes, toca explicar-ho; quan algú que hi ha estat t'ho explica, et comunica d'una altra manera les coses que no pas mirant un reportatge, trist però és així".

Un cop acabada l'estada, la Sara ja compta amb dades objectives per saber què fer i cap a on tirar. "Cal mirar possibilitats reals per poder anar a treballar sobre el terreny". Un dels elements claus és l'educació dels infants dels camps. "Hi ha un munt de nens que no han anat mai a escola, aquests infants, arribin on arribin, tornin al seu país o vagin a una altra banda s'hauran d'incorporar algun dia o altre a un sistema educatiu".

L'educació dels infants, necessitat urgent

Hi ha nens amb quatre o cinc anys que no han trepitjat mai una aula, explica Sara Camps. "Hi ha problemes de concentració, dispersió, agressivitat per tot el que han viscut i vist". Alguns dels infants més grans refusen la idea d'anar a l'escola durant l'estada als camps. "Ja marxem!", diuen, "però són anys d'standby per a ells, per a tots".

La Sara ha pogut parlar amb els refugiats. "Necessiten ser escoltats i que se'ls tingui en consideració". Demanen drets, la gent li ha dit: "Jo vaig venir a Europa pensant que trepitjaria un lloc on els Drets Humans es respectaven, però només baixar de la barca he vist que no". "Tu i jo no som iguals", li han expressat, només volen una vida normal. "Demanen un lloc on els seus fills o nets puguin anar a escola i que no els caiguin bombes sobre el cap, els és indiferent on anar, només volen una vida normal".

Demanen coses molt bàsiques, explica Camps. "En un camp que feia molt de fred tenien unes estufes petites; les van endollar tots i va petar el sistema elèctric i es van quedar la setmana més freda i crua sense llum i sense res per escalfar-se, ni un te". Demanen poder-se dutxar un dia normal, "no m'he tornat a dutxar amb aigua calenta", expliquen.

"Són persones que abans vivien una vida com la nostra, normal, més o menys", explica la Sara. "Demanen que els escoltis, que estiguis amb ells, que passis temps amb ells, que juguis amb els infants, però en cap cas demanen res material. Demanen que algun país els doni acollida".

[Fotografies: Escola Pia de Catalunya]