Anscari Mundó deixa un gran llegat i un gran buit cultural a Catalunya

(CR) Aquest Nadal va morir un dels homes més cultes de Catalunya i home de fe, l’historiador Anscari Mundó. Format a Montserrat, Roma i Barcelona, on després va exercir com a catedràtic de Paleografia, Diplomàtica i Codicologia. Manuel Ansacari Mundó, va ser deixeble del cardenal Albareda i en la seva trajectòria eclesiàstica va ser nomenat per Pau VI membre del Consell d'Aplicació de la Reforma de la Litúrgia. En l’àmbit cultural va ser director de la Biblioteca de Catalunya del 1987 al 1990. Aquesta faceta, la va completar amb una gran tasca de difusió cultural a través de llibres, conferències i aparicions en els mitjans de comunicació. Un dels seus estudis recents que va tenir més ressò va ser sobre el crucifix de l’Abadia de Montserrat.

En el seu funeral el monjo de Montserrat Pius-Ramon Tragan, va fer una rica semblança del seu compromís amb la cultura i amb el país, que reproduïm aquí.

(Pius-Ramon Tragan) El professor Anscari M.Mundó i Marcet és mort. Paraules breus però que pesen com una llosa de pedra, que posa fi a l’itinerari de la seva vida fructuosa, humanament plena, culturalment rica i socialment significativa, en el país on va arrelar la seva existència i també en àmbits intel·lectuals d’Europa i més enllà del Continent. Pocs mesos després de la mort de la seva esposa, Carme Aramon, ara l’Anscari també ens ha deixat. La mort només troba un sentit després de la lectura de la mort de Jesús de Natzaret clavat a la creu. Amb la frase del centurió que confessa la dignitat del Crist. Cert, la mort és un terme, però per la fe, no és un terme sense esperança.

En tot cas, hem perdut un català que fa honor al propi país. Un investigador i un intel·lectual que deixa el gran llegat del seus estudis i al mateix temps deixa també un gran buit en l’àmbit cultural de Catalunya. El professor Manuel Mundó resta un català universal.

1. Humanament, el professor Mundó ha viscut portant l’honor d’una nissaga familiar extensa. Els Mundó i els Marcet són branques d’arbres molt amplis que s’estenen en horitzons dilatats de la societat catalana. Voldria esmentar només el vincle que tenia el professor Mundó amb la família Marcet. El gran abat de Montserrat Antoni M. Marcet, defensor de Catalunya, restaurador del Monestir i impulsor de la cultura dels monjos, era el seu oncle. La formació intel·lectual del nostre estimat professor i amic la tingué a Montserrat, com escolà i després com a monjo, també va poder freqüentar altres centres universitaris. Però al costat dels mestres i dels mitjans de formació que va tenir, destacava la seva intel·ligència personal i la seva capacitat de treball. Ben aviat va demostrar el seu valor intel·lectual amb els primers treballs que va escriure quan encara era estudiant a Montserrat. No perdia ni un moment i estava sempre atent a tot el què passava. Seguia amb un interès viu i una constància exemplar els temes intel·lectuals, les qüestions polítiques i els problemes religiosos.

Era una persona d’una ferma convicció catalana, un home profundament religiós i un esperit de gran sinceritat. No va acceptar, en cap cas, situacions ambigües, ni va voler sotmetre’s a una doble vida. Les seves decisions van ser sempre transparents. Defensava els seus principis amb tenacitat. Al costat de l’agudesa de la seva ment i de la seva voluntat decidida, tenia un caràcter amable i sabia acollir i tractar les persones de tots nivells amb gentilesa i consideració. En la seva qualitat de mestre, va tractar amb respecte i ajudava sense reserves als seus estudiants. Molts encara en conservem un record agraït i respectuós.

2. El seu itinerari intel·lectual és ric i dóna per una reflexió molt extensa. Resumiré els tres principals. Historiador i paleògraf, doctor en història i llicenciat en arqueologia i art cristians. Va ser professor a Montserrat mateix i després a la Facultat de Teologia de Sant Anselm a Roma. Més tard, des del 1969, és arxiver a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Del 1978 director de les Biblioteques de la Universitat Autònoma de Barcelona. Catedràtic de Paleografia, Diplomàtica i Codicologia a la mateixa Universitat Autònoma. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans i des del 1971 de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Des del 1987 Membre del Comitè Central de Paleografia Llatina i ja en 1975 pertanyia a l’Institut de recerca documental d’Oslo, membre de la Societé d’Antiquaires de France i des del 1986 de la Medieval Academy of America. Director de la Biblioteca de Catalunya. Va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 2000.

Ha estat gran investigador, home de recerca. Coneixia com pocs l’època medieval de Catalunya pel contacte directe i l’estudi dels documents existents. Ha publicat més de 140 treballs d'investigació historicoliterària, crítica textual, paleografia i codicologia.

3. La seva pèrdua fa viu aquella frase punyent del llibre del Gènesis. Recorda’t home que ets pols i que a la pols tornaràs. Sense cap excepció aquest principi s’aplica sense misericòrdia als homes bons i als dolents, als savis i als ignorants. El llibre del Cohèlet afegeix encara una frase més punyent: Què en treu l’home de tots els treballs amb què s’afanya sota el sol? Després d’aquesta frase pessimista, però, el mateix llibre afegeix: “val més la saviesa que la força”, i també, “el savi es fa apreciar amb les seves paraules, mentre que els llavis del neci són la seva perdició”.

Seguint l’ensenyament del Cohèlet, cal acceptar davant la mort que “l’home no pot comprendre el que passa sota el sol. Per més que s’hi esforci non se’n surt. Ni el savi no ho pot descobrir”.

I per acabar, permeteu que llegeixi el text final d’aquest gran llibre que és el Cohèlet:

“Recorda’t del teu creador / abans que no es rompi el fil de plata / i el llantió d’or s’esberli, / abans no s’esmicoli la gerra a la font / i la corriola del pou es trenqui, / abans que la pols no torni a la terra, / el lloc on era, / i l’alè de vida no retorni a Déu,

ell que l’havia donat”. Que el nostre professor i amic Anscari, reposi en la pau de Déu!

Pius-Ramon Tragan. Barcelona 27 de desembre de 2012