"D'aquí a cinc anys l'sky line del temple no tindrà res a veure amb l'actual"

(Carme Munté/Catalunya Cristiana) Més que de la visita de Benet XVI el 7 de novembre per a la consagració de la Sagrada Família, de la qual conserva un record inesborrable, la qüestió sobre la qual Joan Rigol vol parlar i incidir és de l’etapa decisiva que afronta a partir d’ara l’obra més emblemàtica de Gaudí. Els catalans, però també el món sencer, s’han endinsat per primera vegada en la majestuositat del temple, i aquest redescobriment fa més necessari que mai no perdre de vista que, més enllà de la bellesa física, la seva finalitat és ser camí i porta cap a la transcendència. «Hem de fer que no sigui només un lloc bonic de veure sinó que sigui un lloc per a una certa introspecció personal», afirma Joan Rigol, president delegat de la Fundació de la Junta Constructora de la Sagrada Família.

Òbviament, la consagració ha permès que l’obra de Gaudí pugui dedicar-se a la seva funció fonamental: ser un espai cristià d’espiritualitat i obert per als sagraments. Però la consagració també ha tingut moltes més conseqüències, perquè amb la seva presència el Papa ha posat la Sagrada Família en el mapa de l’Església universal. Al mateix temps, els catalans han redescobert la Sagrada Família i no només l’han vista i se n’han meravellat, sinó que, a més, se l’estimen i s’hi senten amb sintonia. Ha estat una construcció que ha durat més de cent anys, una construcció que ningú no sabia si algun dia s’acabaria, i quan els catalans veuen que amb constància i amb esforç les coses arriben a un fi s’adonen que el nostre és un país d’esforç, de constància, de no afluixar mai… En aquest sentit, la Sagrada Família s’ha anat fent amb el nostre tarannà i manera de fer.

Fonamentalment treballem en dues línies de reflexió. La primera línia es refereix al culte, en el sentit de plantejar-nos com i de quina manera s’han de celebrar misses a la Sagrada Família. Ja veiem que no poden ser celebracions d’una dimensió petita, perquè la Sagrada Família té unes altres proporcions, però sí que sembla que han de tenir una certa regularitat. Pel que fa a la segona línia de reflexió, té relació amb les activitats que han de configurar la personalitat de la Sagrada Família. La Sagrada Família ha de tenir un missatge propi per ella mateixa, tal com va preveure el mateix Gaudí, i per tant ens preguntem quin ha de ser el perfil d’aquelles activitats que donin personalitat a la Sagrada Família per tal que els visitants no només vinguin a fer-se fotografies sinó que puguin rebre un missatge.

La meva opinió és que els mateixos turistes haurien de saber que a una hora determinada del diumenge, per exemple, s’hi celebra una missa, de tal manera que pugui ser un lloc no només de visita turística sinó de trobada amb el sentit religiós. Crec que a aquesta missa s’hi afegiria molta gent del país i que tindria, per tant, un caire gairebé universal i que s’hauria de fer sempre seguint els criteris de la litúrgia romana. La gent va quedar meravellada de la vinguda del Papa i es va estar davant del televisor més de tres hores atreta per una litúrgia caracteritzada per una certa austeritat i que té alhora un cert ritme. Ofereix la possibilitat de poder anar contemplant els passos que es van fent amb una certa pau.

Certament, perquè a la Sagrada Família vénen milions de persones cada any, tant creients com no creients. D’aquest fet que es dóna i que s’unifica a través d’un fenomen de masses com és el turisme n’hem de saber fer una lectura pastoral, en el sentit de saber acollir els visitants amb l’esperit que genera la Sagrada Família i que per als no creients pot ser un incentiu per a una actitud d’interiorisme i d’una certa valoració de la seva pròpia persona. Aquest retrobament entre creients i no creients és un dels punts clau dels fonaments de la nostra societat.

Una cosa són les misses que s’hi puguin fer, i una altra és que hi hagi uns actes molt potents de dimensió europea que visualitzin el retrobament i el diàleg entre creients i no creients. També hem de veure com la Sagrada Família pot esdevenir un punt on l’art i la cultura afavoreixin el sentiment transcendent en les persones. De la mateixa manera que tenim un patrimoni cultural creient com és la música sacra, hem de veure com a través de concerts de música sacra d’alt nivell ajudem també a donar sentit al que la Sagrada Família representa.

Precisament avui he llegit que segons l’arquebisbe Rino Fisichella la Sagrada Família pot esdevenir emblema del nou dicasteri per a la Nova Evangelització. M’he alegrat de llegir-ho, perquè aquesta també és la meva manera de pensar. La Sagrada Família ha de ser una plataforma que irradiï un missatge, i aquest és molt adequat. Segur que es faran coses en aquesta línia de retrobament entre creients o no creients.

Evidentment, tant per part de l’arquebisbe Rino Fisichella com del cardenal Gianfranco Ravasi, president del Pontifici Consell per a la Cultura. Anirem edificant el missatge de la Sagrada Família molt en consonància amb el Vaticà.

Canviarà molt. Si ara ens fessin dibuixar la Sagrada Família, dibuixaríem el perfil de les quatre torres que van de la façana del naixement a la de la passió. D’aquí a cinc anys l’sky line no tindrà res a veure amb l’actual i, al cap de deu anys, ja podrem veure com puja la gran torre dedicada a Jesucrist així com les altres dedicades als evangelistes i a la Mare de Déu. Després vindrà l’edificació de la façana de la Glòria, la que dóna al carrer de Mallorca. També de manera immediata veurem com van construint-se les dues sagristies que hi haurà a banda i banda de l’absis. La seva funció serà la de sagristia pròpiament dita però també acolliran sales de reunions amb una capacitat per a unes 300 persones. Així doncs, permetran acollir les activitats no estrictament cultuals de la Sagrada Família com seminaris, conferències…

L’endemà de la consagració, l’alcalde va venir i em va dir que tenia ganes de parlar i de parlar de tot, li vaig dir que jo estava encantat, però la veritat és que no m’ha dit res més.

Sí. De fet, no fa gaire un amic meu que és conseller de l’actual govern em comentava que, en seguir la celebració a través de la televisió, va veure immediatament que hi havia un abans i un després. I aquest és un «després» d’acceptació i d’entendre que la Sagrada Família és un dels fets més contundents que hi ha en el conjunt de la ciutat de Barcelona.

A mesura que es dóna aquest suport popular tan contundent a la Sagrada Família, això va desapareixent, perquè la Sagrada Família s’imposa per ella mateixa. Però si algú sent una certa reticència pel fet que sigui una església, precisament jo he de procurar que no la senti i li he de facilitar el camí perquè l’entengui en tot el seu significat.

Probablement sí, però és una hipòtesi que no es dóna.

Tot i que no s’han registrat moviments de terra forts, encara queden dos grans interrogants. En primer lloc, si la barrera subterrània que han fet al túnel farà pujar el nivell de l’aigua subterrània fins arribar als fonaments de la Sagrada Família. Per saber-ho haurà de passar molt de temps. D’altra banda, en el supòsit que ja funcioni el túnel, haurem de veure si les vibracions i les reverberacions poden afectar l’estructura de la Sagrada Família. Esperem que, donat que ja és un fet, es minimitzin tant com sigui possible aquests perills reals, tot recordant que se’ls haurien pogut estalviar si haguessin canviat de trajecte. No es tracta d’acusar ningú però sí de salvar la Sagrada Família.

No popularment, però sí políticament, perquè els polítics han anat a remolc de la protesta i no s’han posat al capdavant. Però bé, les coses han anat així i un no ha d’anar mai enrere, sinó que ha de mirar endavant.

El patrimoni històric de la nostra ciutat i del nostre país demostra que el nostre poble s’ha anat configurant culturalment al voltant dels valors cristians. Tot i que moltes vegades la gent no practica la fe, hi ha un substrat cultural molt considerable dels valors cristians en el conjunt de la societat. Per tant, quan es dóna un fet com la Sagrada Família, en la qual es troba molta i molta gent, t’adones que el fet religiós no són només aquelles esglésies que de vegades estan mig buides sinó que és molt més que tot això. Per tant, el sentit cristià de la nostra societat té diversos cercles concèntrics. Els visitants de la Sagrada Família potser arriben en un primer moment motivats per l’art arquitectònic però després s’adonen que aquell art arquitectònic té un sentit cristià en el qual no se senten gens estranys perquè en les seves arrels encara tenen viu aquest sentiment.

Carme Munté. Text publicat a Catalunya Cristiana.