L'actualitat religiosa des de Catalunya

Catalunya es troba novament cridada a les urnes. Aquesta vegada, però, sembla que seran unes eleccions diferents. El pas donat per CiU, amb el seu president al capdavant, de liderar Catalunya cap un estat propi –jo no arribo a entendre la diferència entre estat propi i estat independent– i de convocar un referèndum d’autodeterminació marca decididament el caràcter especial d’aquestes eleccions. Els altres partits han hagut de posicionar-se.

Victòria inapel·lable del PP a Espanya, de CiU a Catalunya i del PNB i Amaiur al País Basc. Derrota i davallada del PSOE i del PSC. Després d’un cicle de vuit anys amb governs del PSOE a Espanya i de les forces d’esquerra a Catalunya s’han produïts canvis notables de majories.

Ja tenim la polèmica muntada: el senyor Javier Arenas, president del PP andalús, ha fet una reflexió en el diari ABC “sobre la necessitat de que els dos grans partits formin a mig termini un govern de coalició entre el PP  i el PSOE per afrontar els reptes de futur”. Aquesta es la clàssica noticia que excita als mitjans madrilenys, als contertulians radiofònics i televisius, on tothom diu la seva i, per contagi, també en els mitjans catalans.