"La vida sovint és un desert, però si tenim confiança en Déu es pot tornar bonic i gran com una autopista"

Audiència general del papa Francesc a l'Aula Pau VI. Dimecres 7 de desembre de 2016

L’Esperança cristiana

1. Isaïes 40: “Consoleu, consoleu el meu poble...”

Estimats germans i germanes, bon dia!

Comencem avui una nova sèrie de catequesis, sobre el tema de l’esperança cristiana. És molt important, perquè l’esperança no defrauda. L’optimisme defrauda, l’esperança no! La necessitem tant en aquests temps que ens semblen obscurs, en els quals a vegades ens sentim perduts davant el mal i la violència que ens envolten, davant del dolor de tants dels nostres germans. Ens fa falta l’esperança! Ens sentim perduts i també una mica desanimats, perquè ens sentim impotents i ens sembla que aquesta foscor no s’hagi d’acabar mai.

Però no podem deixar que l’esperança ens abandoni, perquè Déu amb el seu amor camina amb nosaltres. “Jo espero, perquè Déu és amb mi”: això ho podem dir tots nosaltres. Cada un de nosaltres pot dir: “Jo espero, tinc esperança, perquè Déu camina amb mi”. Camina i em dóna la mà. Déu no ens deixa mai sols. El Senyor Jesús ha vençut el mal i ens ha obert el camí de la vida.

I a més, en particular en aquest temps de l’Advent, que és el temps d’espera, en el qual ens preparem per acollir una vegada més el misteri consolador de l’Encarnació i la llum de Nadal, és important reflexionar sobre l’esperança. Deixem que el Senyor ens ensenyi què vol dir esperar. Escoltem doncs les paraules de la Sagrada Escriptura, començant amb el profeta Isaïes, el gran profeta de l’Advent, el gran missatger de l’esperança.

En la segona part del seu llibre, Isaïes s’adreça al poble amb un anunci de consol:

«Consoleu, consoleu el meu poble – diu el vostre Déu.
Parleu al cor de Jerusalem
i anuncieu-li que s’ha acabat la seva servitud,
que li ha estat perdonada la culpa […]».
Escolteu una veu que crida:
«Obriu en el desert un camí al Senyor,
aplaneu en l’estepa una ruta per al nostre Déu.
S’alçaran les fondalades,
s’abaixaran les muntanyes i els turons;
el terreny escabrós serà una plana
i la serralada, una ampla vall.
Llavors apareixerà la glòria del Senyor
i tothom veurà alhora,
que el Senyor mateix ha parlat» (40,1-2.3-5).

Déu Pare consola cercant persones que consolin, a les quals demana que animin a la gent, els seus fills, anunciant que s’ha acabat la tribulació, que s’ha acabat el dolor, i que el pecat ha estat perdonat. És això el que guareix el cor angoixat i espantat. Per això el profeta crida a preparar el camí al Senyor, obrint-se als seus dons i a la seva salvació.

El consol, per al poble, comença amb la possibilitat de caminar pel camí de Déu, un camí nou, redreçat i transitable, una manera d’estar preparat en el desert, per a poder-lo travessar i retornar a la pàtria. Perquè el poble a qui el profeta s’adreça estava vivint la tragèdia de l’exili a Babilònia, i ara se li diu que podrà tornar a la seva terra natal, a través d’un camí ample i còmode, sense valls i muntanyes que fan que el camí sigui cansat, un camí aplanat en el desert. Preparar aquell camí vol dir per tant preparar un camí de salvació i d’alliberament de tots els obstacles i entrebancs.

L’exili havia estat un moment dramàtic en la història d’Israel, quan el poble ho havia perdut tot. El poble havia perdut la pàtria, la llibertat, la dignitat, i també la confiança en Déu. Se sentia abandonat i sense esperança. En canvi, la crida del profeta fa que es torni a obrir el cor a la fe. El desert és un lloc on és difícil viure, però allà es podrà caminar per retornar no només a la pàtria, sinó tornar a Déu, i tornar a esperar i somriure. Quan estem en la foscor, en les dificultats no tenim ganes de somriure, i és en realitat l’esperança que ens ensenya a somriure per trobar el camí que ens porta a Déu. Una de les primeres coses que succeeixen a les persones que s’allunyen de Déu és que són persones sense somriure. Potser són capaces de fer una gran rialla, les fan una darrera l’altra, una broma, una rialla … però manca el somriure! El somriure només el pot donar l’esperança: és el somriure de l’esperança de trobar Déu.

La vida sovint és un desert, és difícil fer el camí de la vida, però si tenim confiança en Déu es pot tornar bonic i gran com una autopista. N’hi ha prou en no perdre mai l’esperança, n’hi ha prou en continuar creient, sempre, malgrat tot. Quan ens trobem davant d’un nen, potser tenim molts problemes i dificultats, però ens ve des de l’interior el somriure, perquè ens trobem davant de l’esperança: un nen és una esperança! I així hem de saber veure en la vida el camí de l’esperança que ens porta a trobar Déu, Déu que s’ha fet Infant per nosaltres. I ens farà somriure, ens ho donarà tot!

Aquestes paraules d’Isaïes les farà servir després Joan Baptista en la seva predicació que convidava a la conversió. Deia això: «És la veu d’un que crida en el desert: prepareu el camí del Senyor» (Mt 3,3). És una veu que crida on sembla que ningú pugui escoltar - qui pot escoltar en el desert? – que crida en la pèrdua deguda a la crisi de fe. No podem negar que el món actual pateix una crisi de fe. Si diu “Jo crec en Déu, sóc cristià” – “Jo sóc d’aquella religió…”. Però la teva vida està ben allunyada del ser cristià; està ben lluny de Déu! La religió, la fe s’ha reduït a una expressió: “Jo crec?” – “Sí!”. Però aquí es tracta de tornar a Déu, de convertir el cor a Déu i anar per aquest camí per trobar-lo. Ell ens espera. Aquesta és la predicació de Joan Baptista: preparar. Preparar l’encontre amb aquest Infant que ens farà recuperar el somriure. Els Israelites, quan el Baptista anuncia la vinguda de Jesús, és com si encara fossin a l’exili, perquè estan sota el domini dels romans, que els fa estrangers en la seva mateixa pàtria, governats per ocupants poderosos que decideixen sobre les seves vides. Però la veritable història no és la que fan els poderosos, sinó que és la que està feta per Déu junt amb els seus petits. La veritable història – la que durarà fins l’eternitat – és la que Déu escriu amb els seus petits: Déu amb Maria, Déu amb Jesús, Déu amb Josep, Déu amb els petits. Els petits i senzills que trobem al voltant de Jesús que neix: Zacaries i Elisabeth, gent gran marcada per l’esterilitat, Maria, jove noia verge promesa amb Josep, els pastors, que eren menyspreats i que no eren tinguts en compte per a res. Són els petits, fets grans per la seva fe, els petits que saben seguir esperant. I l’esperança és la virtut dels petits. Els grans, els satisfets no coneixen l’esperança; no saben què és.

Els petits, amb Déu, amb Jesús, són els qui transformen el desert de l’exili, de la soledat desesperada, del sofriment, en un camí pla per on es pot caminar per anar a trobar la glòria del Senyor. I arribem a la conclusió: deixem-nos ensenyar l’esperança. Esperem amb confiança la vinguda del Senyor, i sigui el que sigui el desert de les nostres vides - cadascú sap en quin desert camina – es convertirà en un jardí florit. L’esperança no defrauda mai!

Traducció: Josep M. Torrents —Catalunya Religió