El jove comunitari

Fixant la mirada a casa nostra tots tenim experiència i constatem aquesta visió del món més individualista; i fins i tot en nosaltres reconeixem cada cop més actituds d’aquesta mena. Javier Elzo al seu darrer estudi ens presenta tot un seguit de dades sociològiques que verifiquen aquesta sensació.

Comparteixo amb vosaltres la meva preocupació per la menys valoració de la vida comunitària pel que suposa d’experiència personal, i manera de viure a l’Església i al món; ens falten referents comunitaris. Cada vegada hi ha més corrents que intenten fer-nos viure la nostra fe fora de l’Església, indicant fins i tot la possibilitat de ser creient sense una comunitat de referència, i no cal fer una radiografia de les nostres parròquies per constatar que el nucli comunitari ha minvat moltíssim, i crexi els cercles de persones que participen de la parròquia puntualment, i alimentant aquesta vivència individual de la fe; i la nostra societat, amb una greu crisi de la família (i d’altres formes de convivència) i del teixit associatiu i compromisos polítics.

Una anècdota: fa unes setmanes un jove de l’àmbit de la parròquia m’explicava que havia sortit de casa a fer un passeig perquè quan sopaven el seu germà i el seus pares havien iniciat una forta discussió. Em deia que al voltant de la taula, tot sopant el que la mare havia preparat, era el moment (l’únic) on poder compartir amb la família el viscut en aquella jornada.

Si ens fixem en els joves veig amb preocupació la seva experiència comunitària: pocs joves viuen en un marc familiar i és difícil trobar parròquies que siguin comunitats acollidores i respectuoses amb els processos. Tot això em fa pensar i dir que ens cal imaginació i valentia per a proposar als joves des de la pastoral experiències de vida comunitària.

Jo sóc de la generació on l’acció era més important que la pregària, i en algun moment, aquells que ens acompanyaven en el camí de la fe, van ajudar-nos a suplir aquesta realitat, i van apropar-nos i facilitar-nos experiències de pregària, per a que fossin companyes de camí amb l’acció.

Si estem d’acord que la nostra joventut és més individualista i no coneix exemples de vida comunitària; responsablement els hi haurem d’oferir, apropant-los-hi i facilitant-los-hi. I caldrà fer-ho des de la pastoral més ordinària, perquè la comunitat és quelcom fonamental i ordinari en el nostre ser cristià.

Sóc conscient que a l’església ja hi ha iniciatives d’aquest tipus, però crec que cal fer-les arribar a més i més joves. Penso en:

- camps de treball (de servei) durant l’estiu inserit en una comunitat religiosa.

- comunitats de laics, temporals, amb un compromís de servei i de pregària.

- incloure el sagrament del matrimoni en els itineraris de formació d’adolescents i joves.

- difondre a les parròquies la possibilitat d’acollir temporalment a infants i adolescents en perill d’exclusió social.

- comunitats de joves inserides a la parròquia, com a comunitat de comunitats.

- celebrar l’eucaristia com si d’una trobada de germans convocats pel Senyor es tractés.