(Direcció General d'Afers Religiosos) Lluís Bou (Manacor, 1984), llicenciat en Periodisme i en Ciències Polítiques, és coordinador d’ESO de l’Escola Llissach, de Santpedor. Conversem amb ell com a director de l'espai de trobada PuntBCN, que s’ha celebrat l’últim cap de setmana d’abril.
Què és el PuntBCN?
PuntBCN és un intent de portar a l’espai públic de Barcelona aquells temes que afecten més la convivència per tal de poder debatre’ls i afrontar-los des de diferents perspectives i sensibilitats. Però és, sobretot, una vida. És un esdeveniment que se celebra cada any durant un cap de setmana, obert a tothom que hi vulgui participar. És un espai de trobada que vol fomentar la cultura de l’acollida.
Què aporta de nou PuntBCN?
La cosa interessant del PuntBCN és que, com insisteix el Papa Francesc, no pretén conquerir espais, sinó iniciar processos de creativitat social i cultural, oferint una aportació nova i pertinent als diferents temes tractats. En un context de cansament generalitzat i d’afirmació de l’interès partidista, la diversitat permet sortir de l’esquema propi i afrontar autènticament els problemes. L’altre punt fonamental de PuntBCN és que tot està construït pel compromís gratuït de ciutadans lliures. Tot és mogut per l’esforç, el temps, les energies i la disponibilitat de més de 120 voluntaris.
I concretament de què parleu?
Amb el lema L’amor és inventiu fins a l’infinit, a l’edició d’aquest any hem abordat diverses qüestions que afecten la convivència, des del Procés fins a la problemàtica de les persones que volen arribar a Europa buscant una vida digna, temes delicats que generen controvèrsia. El periodista Jordi Amat, per exemple, a la presentació del seu llibre La confabulació dels irresponsables, ens ha convidat a assumir una responsabilitat que, lluny de continuar generant interpretacions, treballi per neutralitzar la confusió, i fer política pels homes i dones: “hi ha una falta de lleialtat a una idea de consens per part de les institucions, per això, cal generar espais de trobada on es pugui fer front als problemes de les persones”. D’altra banda, un representant del sindicat de venedors ambulants de Barcelona també ens ha mostrat les contradiccions d’un sistema a vegades difícil d’entendre: “per què la roba pot circular lliurement i una persona no?” Què està passant als països d’origen dels migrants i per què tenen la necessitat de marxar-ne? Per què hi ha tantes dificultats per acollir els refugiats a Europa? Què vol dir que una persona sigui “il·legal”? En aquest sentit, mossèn Musie Zerai, candidat al premi Nobel de la Pau el 2015 i recentment guardonat amb el premi Mundo Negro, ens ha recordat el valor suprem de la justícia.
I a quina conclusió voleu que arribin els participants?
Intentem convidar la gent a no tenir por de mantenir un diàleg obert, a generar espais de trobada per poder afrontar els reptes socials i culturals del nostre temps. Construir espais de gratuïtat on acollir l’altre, qui pensa diferent. No es tracta de convèncer ningú. Volem posar en valor la cultura de l’acollida. En aquest sentit, ha estat significatiu el testimoni de Farhad Bitani, un excapità de l’exèrcit afganès, que ha mostrat com va redescobrir l’islam per la relació amb una família cristiana: “la meva vida va canviar per la trobada amb l’altre, que amb petits gestos d’humanitat va desafiar la meva concepció ideològica de la religió”. O per exemple, en temes educatius, Astrid Daniela, una exprostituta transsexual, reconeix que no ha pogut sortir de la confusió d’una vida molt difícil, fins que no va conèixer els amics de l’apostolat Santa Maria Magdalena: “mai ningú no m’havia donat res gratis”. En una altra taula diferents persones han mostrat la importància de reconèixer que sempre es pot fer de la pròpia vida una experiència positiva, sigui quina sigui la situació en què un es troba. Així doncs, hem parlat de temes complexos i que desafien la convivència.
Qui hi ha darrere de PuntBCN?
Uns amics que desitgem ajudar-nos a mirar el món que ens envolta. I alguns dels que hi estem més implicats participem a l’experiència educativa del moviment Comunió i Alliberament. Cada cop ens resulta més interessant tota la realitat, ens interessa estar atents a tot el que passa. Els que participem de la vida del moviment tenim ganes de fer un pas endavant en certes iniciatives educatives, institucionals, o a la feina mateix. No pretenem posar a l’espai públic la nostra visió de les coses, sinó entendre que l’experiència que fem s’enriqueix quan no es tanca sobre si mateixa. Aquest camí educatiu que fem també té tot un vessant públic i cultural que ens interessa molt. Com més madura és una persona en la fe, més creix el desig d’anar a trobar els altres. I més creix la fe quan més disposat s’està a obrir-se a l’altre.
Com expliqueu que hi hagi qui es vulgui recloure?
Seguint el que deia el sociòleg Bauman, els murs els construeixen la por i les inseguretats. Al meu entendre, les societats occidentals cada cop estan més cansades. Hi ha un sentiment de fatiga i cansament generalitzats que es tradueix en què les persones a vegades tendim a tancar-nos, endreçar bé els mobles de casa i no permetre que se’ns desbarati gaire l’ordre.
Per què creieu que es dóna aquest cansament?
Normalment, vivim el cansament quan la quotidianitat ens supera i només desitgem estar tranquils. Sembla que s’instal·li la mentalitat segons la qual es pensi que l’ordre i el benestar puguin evitar el patiment. En canvi, quan fem una experiència de positivitat en qualsevol circumstància, sense caure en la ingenuïtat, podem anar a trobar a qui és diferent perquè fa créixer la pròpia vida. Els murs els construeixen la inseguretat i la fragilitat.
Què descobrim en l’altre quan anem a buscar “l’altre” diferent en l’àmbit religiós?
Enric Vendrell, director general d’Afers Religiosos, ho va sintetitzar molt bé a la taula rodona que va compartir amb Bitani per presentar el llibre La guerra no és santa: “és fonamental per a la convivència que ens coneguem; només podrem viure en pau si apostem per una educació de veritat”. En el cas de Farhad Bitani, va arribar a Itàlia amb unes idees molt clares del que li havien dit que era l’Islam: polititzat i ideologitzat. En canvi, per la trobada amb unes famílies cristianes va redescobrir l’autenticitat de la seva fe. És a dir, redescobreix la seva dimensió religiosa, l’exigència de significat, l’exigència de bondat i de bé. L’exigència que el temps tingui un valor. L’exigència humana que la vida valgui la pena. I això no es pot respondre d’una manera reduïda, política i ideològica. Per molt que ho intentem, no podem. En aquesta trobada amb una família “altra” ell va redescobrir el propi cor, que ho exigeix tot.
I què implica això per a cadascú de nosaltres?
Per a nosaltres, la trobada amb “l’altre” és una ocasió increïble de redescobrir el propi cor. De no intentar resoldre el problema religiós amb una sèrie de dogmes. No ens podem conformar només amb la llei —diguem-ho així—. Es perd la vida. No podem perdre la vida pel camí. Diguem que la trobada amb l’altre desperta el cor, el desig, la vida i la necessitat de viure. En la trobada amb l’altre és quan es desperta la pregunta i, per tant, es crea una oportunitat preciosa de respondre-la.
I, en general, com veieu l’Església catòlica en l’actualitat?
A la presentació de S.O.S. Cristians, Pilar Rahola, que ha tornat a estar present en el PuntBCN, ha reconegut que els gestos d’humanitat d’un cristianisme humil, senzill i discret desafien la seva raó il·lustrada: “quan no s’identifica amb el poder, el cristianisme és revolucionari perquè introdueix una novetat que provoca la raó i fa tremolar les estructures del poder”. Crec que estem en un moment interessant, de redescoberta d’un cristianisme essencial, de redescoberta de l’experiència cristiana. Estem en un moment privilegiat a nivell general. Especialment amb la proposta dels últims papes, i ara amb el papa Francesc, estem en un moment en què s’evidencia que no serveix una pertinença formal a l’Església, perquè no respon a les urgències de la vida. Tot ha d’estar centrat en la figura de Crist, present aquí i ara. I comprovar si això fa la vida més intensa o no. Estem descobrint que les estructures no responen a la necessitat del cor de l’home.
Podríeu resumir tot aquest anhel en un desig?
El que més desitjo és que les persones siguin conscients del propi cor i de l’autèntica dimensió de la seva necessitat. Ens enfadem els uns amb els altres, la convivència és fràgil i no entenem per què val la pena l’esforç, el treball, la construcció... Intentem omplir el temps de moltes maneres i, quan no surten les coses com voldríem, ens enfadem. Si descobrim veritablement de què estem necessitats, entendrem que no totes les alternatives estan a l’alçada d’aquesta necessitat. I crec que això ens permetria descobrir la necessitat que tenim de l’altre, sorprendre’ns positivament per l’existència de les coses i de la gent que ens envolta, què vol dir que existeixin el meu pare i la meva mare, el meu veí... tot el que tinc al davant. Sempre estem pendents del que falta i valorem molt poc el que hi ha. Si fóssim conscients del desig que ens constitueix, ens adonaríem més del que és present.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.