Santa Maria, mare de l'Esglesia i la Pasqua del Malalt

(GIEC) El mes de maig és un mes molt marià en el qual el Sant Pare ens demana que resem el rosari per la pau. A més, a partir d’aquest any, per voluntat del papa Francesc, el dilluns després de Pentecosta (aquest any el 21 de maig), arreu del món, l’Església celebrarà la memòria litúrgica de Maria Mare de l’Església, Mare que acompanya els primers passos de l’Església naixent i ocupa un lloc important en la vida de cada cristià i en la vida de l’Església.

D’altra banda, diumenge VI de Pasqua, el 6 de maig, se celebra, a Catalunya, la Pasqua del Malalt, amb el lema “Acompanyar la família en la malaltia”. Amb aquesta Campanya es pretén reclamar l’atenció sobre el paper important que la família té en l’atenció al malalt i donar a conèixer les necessitats que li sorgeixen en la situació de malaltia. A més de promoure l’ajuda a les famílies, en les parròquies i hospitals, per tal que puguin desenvolupar aquest paper insubstituïble en l’atenció al malalt.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar d’aquests temes, així com de l’amor nou del Ressuscitat, de l’exhortació apostòlica Gaudete et exsultate, de la pastoral penitenciària, de l’Església i l’imprès de la Renda, de l’espiritualitat i del Raid Goum.

L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, diu que “la dedicació de maig a la Mare de Déu té la força de l’arrelament popular i una lògica si pensem que, en el temps, segueix a la celebració del misteri pasqual de Crist” i que “en aquest temps podem tenir algun detall especial amb la nostra Mare, mitjançant alguna visita als seus santuaris o ermites escampats per la nostra geografia i que ja han recollit les pregàries de múltiples generacions”. També afegeix que “cal seguir una recomanació que ens va fer el papa Francesc en un tuit: «El mes de maig, dedicat a la Verge, és un bon moment per a començar a resar el rosari cada dia.»”. I la seva proposta és “que en aquest mes de maig renovem aquesta pràctica mariana i alhora cristocèntrica, pròpia de persones senzilles però amb la saviesa que ensenya la Bíblia”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que el Papa ha establert la celebració de la memòria litúrgica de Maria Mare de l’Església «considerant la importància del misteri de la maternitat espiritual de Maria, que des de l'espera de l'Esperit en la Pentecosta (cf. Ac 1,14) no ha deixat mai de tenir cura maternalment de l'Església, pelegrina en el temps» i que aquesta celebració “ens fa recordar a tots els deixebles de Crist que, si volem créixer i omplir-nos de l'amor de Déu, cal fonamentar la nostra vida en tres realitats: la Creu, la Víctima i la Mare de Déu”. Diu també que “a la Verge Maria se li ha atribuït el títol de Mare de l’Església perquè engendrà el Crist, Cap de l’Església i va esdevenir mare dels redimits abans que el Fill lliurés l’esperit” i demana que durant aquest mes de maig “amb l’ànima plena de confiança i d’amor filial, alcem els ulls cap a ella malgrat la nostra indignitat i la nostra feblesa”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que “fou el 21 de novembre de 1964, a l’acabament de la tercera sessió del Concili Vaticà II, quan el beat Pau VI va declarar a la Verge Maria Mare de l’Església” i que el proppassat 11 de febrer, per voluntat del sant Pare Francesc, “s’ha instituït la memòria litúrgica de la Benaurada Verge Maria, Mare de l’Església, en la data del dilluns després de Pentecosta”. Així doncs, el 21 de maig, aquest any, “celebrarem per primera vegada aquesta memòria mariana”. I el desig del bisbe de Vic és que “es faci d’una manera senzilla, però plena d’amor a Maria, tot demanant la seva intercessió per tota l’Església, perquè visqui la santedat, que li és donada, i el lliurament evangelitzador, que és la seva missió”. Finalment, el bisbe Casanova diu que “Maria és la Mare de l’Església, i tots nosaltres farem bé de mirar-la per aprendre d’ella i d’encomanar-nos a ella, en la funció maternal que ella té en l’Església i a favor de l’Església” i que “ella és per a nosaltres model de caritat sublim, d’humilitat profunda, de deixebla perfecta, de zel evangelitzador, de fe i d’esperança”.

El cardenal Joan Josep Omella parla de la Pasqua del Malalt. Diu que la família “és l’àmbit ideal per tenir cura del malalt” i, com a primera cèl·lula de l’amor i de la vida, “acompanya, escolta, enforteix i anima el malalt en la convalescència fins que es recupera i, quan arriba el trànsit de la mort, l’agafa de la mà fins que travessa el llindar de la nova vida”, però que “l’Església i tots els seus membres, com a família de les famílies dels fills de Déu, estem també cridats a posar tot el nostre esforç i capacitats perquè la persona malalta recuperi l’alegria i les ganes de viure”. Així mateix, dona les gràcies “a tants metges, infermers i infermeres, auxiliars i personal no sanitari dels hospitals que ens informeu, als sacerdots i membres de la pastoral de la salut, de les persones més necessitades de companyia i escalf humà”. Finalment, ens convida a preguntar-nos quant temps fa que no anem a visitar un malalt a un hospital i ens anima a apropar-nos a un centre sanitari, preguntar si hi ha alguna persona que no rebi visites i quedar-nos una estona amb ella.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, recorda que el que és propi del temps de Pasqua “no és només viure l'esperança que ressuscitarem després de morts, sinó experimentar ja aquí, avui, en la nostra existència normal, “la vida ressuscitada”” i que el que ressuscita en nosaltres “és la veritable humanitat, el més valuós, el més “humà”, el més “diví” que hi ha en nosaltres”, “és la nova humanitat”. Diu també que “el més característic de la resurrecció en nosaltres és l'amor nou”, que “tot creient en Crist, en nosaltres ressuscita un nou amor, el seu nou amor” i que la veritable novetat no seria “en “el grau” de perfecció en l'amor”, sinó “en el fet, o millor dit, l'esdeveniment, d'haver estat estimats per Ell i la manera com ho va fer”. Finalment, afirma que “el que ressuscita amb Crist és el seu amor insospitat, sorprenent, ja viscut i ofert fins a l'extrem a la creu”, que ser cristià és “viure completament d'aquest fet” i que viure com a ressuscitat és “haver renascut d'aquest amor i esdevenir testimoni i font del mateix amor en una humanitat nova”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, explica que el Sant Pare, al capítol quart de l’exhortació apostòlica Gaudete et exsultate, recorda “els mitjans de santificació fonamentals que coneixem: la importància de l’oració, els sagraments de l’Eucaristia i la Reconciliació, l’ofrena de sacrificis, les diverses formes de devoció, la direcció espiritual” i després “assenyala cinc grans manifestacions de l’amor a Déu i al proïsme que considera d’una importància particular en el context social i cultural d’avui”: “la perseverança, la paciència i la mansuetud, que és conseqüència de viure centrat, fonamentat en Déu”; “l’alegria, perquè el sant ha de ser capaç de viure amb alegria i sentit de l’humor, sense perdre realisme, però ajudant els altres amb un esperit positiu i esperançat”; l’“audàcia i fervor”; “la dimensió comunitària, perquè no és possible viure de forma individualista la fe ni el camí de la santificació” i “la pregària constant”. Finalment, el bisbe de Terrassa diu que “Maria és la Mare i Mestra que ens ensenyarà a posar en pràctica les benaurances i ens acompanyarà en el nostre camí de la santedat”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, vol donar-nos a conèixer una dimensió de la vida de la diòcesi que “convé que tots valorem: la pastoral penitenciària” i informa que “en el territori diocesà no hi ha cap centre penitenciari, però dos equips de voluntaris participen en les activitats pastorals que s'organitzen en els de Tarragona i Albocàsser” i que “al voltant de 30 persones (sacerdots, diaques, religioses i seglars) col·laboren en aquest servei des de fa quasi 30 anys”. Afirma que els membres d'aquests equips es preocupen d'acompanyar els interns personalment “per pal·liar, en la mesura del possible, la gran solitud que pateixen” i “fan de pont entre els reclusos i la societat i, en moltes ocasions, també entre ells i les seues famílies”. Així mateix, recorda que “l'objectiu més important de la pastoral penitenciària és que el pres no oblidi que, siga quina siga la seua situació, és algú estimat per Déu”. Finalment, ens convida a pregar pels voluntaris de la pastoral penitenciària de la diòcesi de Tortosa.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que marcar la casella de l'Església en l'imprès de la Renda “és una decisió molt personal” en la qual “no es permet cap tipus de coacció. És la conseqüència clara de la radical llibertat de tot ciutadà que està obligat a emplenar la declaració anual de la renda”. A més, afegeix que “marcar la casella abans esmentada s'ha convertit també en un reflex de l'acceptació social de la mateixa Església”. Afirma que és molt el que l’Església “realitza en els diferents sectors que treballen en favor de l'ésser humà en la seva integralitat, des del culte i l'ensenyament fins als serveis d'atenció als més desfavorits” i que “no hi ha compartiments estancs; és un tot global que permet l'ajuda a l'ésser humà oferint la cosmovisió cristiana de la vida i accentuant la fraternitat”. Finalment, aprofita per convidar a marcar també la casella "altres fins socials"”, ja que “és possible canalitzar una petita part dels nostres impostos cap als dos fronts. Després d'una decisió molt personal, molt lliure i ben pensada”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que “en el nostre temps es constata un interès creixent per l’espiritualitat”, que en un ambient cristià, si ens pregunten què és “direm que és la vida en l’Esperit, que accentua la relació amb Déu i el seguiment de Jesucrist en l’Església” i que en ambients laics i distants del fet religiós “poden respondre’ns que es tracta d’una recerca interior, de sentit, de benestar, de serenor, de pau...”. Diu que “avui podem trobar referències a l’espiritualitat en revistes del cor, en uns concerts de rock i de músiques alternatives” i que ens trobem “amb moltes propostes que van des de tècniques que d’alguna manera ja esdevenen una espiritualitat en si mateixes fins a filosofies o teories més generals” amb la finalitat de “recercar el sentit de l’existència i configurar la vida segons uns valors”. Finalment, deixa clar que “per a nosaltres l’espiritualitat és la cristiana”, “centrada fonamentalment en el seguiment de Jesucrist, en l’experiència personal de relació amb Ell”, una experiència espiritual que “està fonamentada en la fe, orientada per l’esperança i verificada per l’amor”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, parla del Raid Goum, una experiència de desert en grup que fa els estius i vol “presentar l’experiència pasqual del goum”. Diu que el Raid Goum és una experiència dura, en la qual “durant els dos o tres primers dies la cara de cada participant es transforma”. A més, el Raid Goum “és particularment dur a nivell interior”, ja que “el qui surt al desert en pobresa i sobrietat no pot amagar-se de si mateix i exposat davant Déu en l’oració, l’eucaristia i la comunitat, fa una experiència de passió i de creu també a nivell interior”. Afirma que “el goumier que no abandona, que no fuig, és el qui s’aferra als germans i a Déu”, que “el goumier reconeix que no pot dur sol la seva vida i s’obre a Déu” i que quan es fa aquest pas el goumier “comença a ressuscitar” i “intueix que podrà acabar l’experiència perquè ha mort a les seves forces i seguretats i ja no compta només amb la pròpia força, sinó amb la de Déu”. Finalment, diu que “l’alegria que experimenta el goumier en els últims dies de l’experiència, quan ha estat capaç d’obrir-se a Déu, transforma aquella cara apagada i marcada pel sofriment, en un rostre lluminós i resplendent d’alegria i joia”.