Pérennès: “A més de la violència, també hem d’afrontar desafiaments culturals i intel·lectuals”

(Direcció General d'Afers Religiosos) Li agrada parlar més d’encontre que de diàleg interreligiós. Diu que de vegades les paraules són sobreres i poden portar-nos a engany, per això anima a tenir imaginació a l’hora de propiciar trobades d’amistat. «Tenim molts reptes mundials que són comuns a totes les religions», manifesta el dominic Jean-Jacques Pérennès (Bretanya francesa, 1949), que des de fa gairebé dos anys és el director de l’Escola Bíblica i Arqueològica Francesa de Jerusalem. En parla en aquesta entrevisa publicada en un butlletí monogràfic Direcció General d’Afers Religiosos amb motiu del VI Memorial Cassià Just, que atorga el Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya.

Diu que no està de moda parlar de diàleg perquè hi ha por de perdre la pròpia identitat. L’Església catòlica té por de perdre la seva hegemonia?

Durant segles l’Església catòlica ha estat la realitat religiosa més forta a Europa. Quan era jove, tota la gent del meu poble anava a missa. Avui dia els cristians som una minoria amb pocs joves. Per això, la presència dels musulmans o d’altres religions es veu com un risc. La por ve del fet de sentir-nos fràgils. És a dir, el risc ve més de les nostres fragilitats que de la realitat dels altres. Hem de tornar als documents fundacionals de l’Església catòlica que parlen de diàleg: Ecclesiam suam, Nostra aetate, Lumen gentium... És un risc per a nosaltres tancar-nos pel fet de tenir por. Als espais cristians amb més joves, com Taizé, hi ha molta alegria. Els joves no tenen por dels altres, per això poden ser testimonis i missioners de l’amistat. « A Occident hem oblidat el valor de l’hospitalitat » 28 | 41

El papa Francesc és abanderat de sortir a l’encontre dels altres?

Sí, Francesc no té por d’anar a l’encontre dels altres, com quan es va endur al Vaticà refugiats musulmans. El nostre deure és l’acollida. Sabem que és difícil, que cal organitar-ho bé, posar límits, però hi ha un deure d’acollida. Més enllà de les religions, el que compta és la realitat humana de refugiats.

Vostè ha viscut i treballat a Algèria, Istanbul, el Caire i Jerusalem. Com és ser minoria religiosa?

No ha estat difícil, perquè com a occidental sempre tenia la possibilitat de tornar si hi havia problemes. Ha estat més fàcil per a mi que per als cristians del Pròxim Orient, que viuen situacions més difícils. La meva evolució ha estat interessant perquè viure amb els musulmans m’ha ensenyat la importància de la pregària. Quan el muetzí crida a l’oració, els musulmans ho deixen tot. Ara jo també faig el mateix. També m’ha ensenyat la importància de la confiança en Déu. Els musulmans tenen una expressió, «Glòria a Déu», que la diuen en totes les ocasions, tant en les bones com en les dolentes. És la certesa que Déu mai no ens abandona, que estem a les seves mans. Un tercer element és la dimensió sagrada de l’hospitalitat, molt pròpia de la cultura dels beduins. Nosaltres ens n’hem oblidat perquè som massa rics. En els darrers trenta anys hem tingut la pau i el consumisme. Així com en el passat hem construït catedrals, ara construïm centres comercials.

Va treballar amb el dominic Pierre Claverie, bisbe d’Orà assassinat l’any 1996. També coneixia alguns dels monjos trapencs del monestir de Tibhirine, assassinats també el 1996. Quin és el llegat dels màrtirs d’Algèria?

L’element més fort del seu testimoni és que en moments de violència hem de seguir l’exemple de Jesús, que no respon amb violència. Això és el cristianisme. Nosaltres resem per les víctimes però també pels botxins. Vaig formar part de la comissió històrica per a la beatificació dels màrtirs d’Algèria. És impressionant veure quantes pintures, escultures, pel·lícules i frases remeten als màrtirs. Hem plorat molt però també hem viscut una gran alegria, perquè hi ha una fecunditat tremenda en el fet de donar la vida.

L’èxode dels cristians, què suposa per als mateixos musulmans?

És dramàtic. Gràcies a Déu, els fonamentalistes són una minoria però que fa molt de soroll i té una gran capacitat de fer servir els mitjans de comunicació. La dificultat per a la majoria musulmana és fer-se sentir. És cert que no tenen un magisteri com el dels catòlics, perquè tenen diferents veus. També el seu llenguatge és tradicional, retòric i han d’aprendre a viure al món modern. Conec personalment l’imam de la Universitat d’Al-Azhar, és una persona molt culta, oberta i de tradició sufí, una mística musulmana molt present a Egipte, el Marroc i altres països, però no se sap res d’ells, només es coneix el Daesh. M’alegro molt que el papa Francesc, en el seu viatge a Egipte, visiti la Universitat d’Al-Azhar. Sé que els seus líders tenen interès a entrar al món d’avui i ajudar la seva comunitat a comunicar millor. 29 | 41

Com veu, de fora estant, el laïcisme francès, que reclou el fet religiós en l’esfera privada?

El filòsof francès Marcel Gauchet parla del cristianisme com de «la religió de la sortida de la religió», en el sentit d’una relació personal amb Déu que no significa una situació sociològica determinada. De vegades, però, la nova religió és el laïcisme. En nom de la llibertat i de la tolerància, hi ha una intolerància envers les religions. En el cas dels musulmans, crec que cal respectar les especificitats de cada cultura, alhora que ells també han de comprendre els nostres valors. La dificultat és que identifiquem la gent amb el seu adjectiu, i no amb la seva identitat personal. La dificultat és que vegem més el vel que la persona.

Cal que l’assignatura de Religió sigui present a l’escola pública?

Sí, perquè hi ha dos nivells: la religió com a fe s’aprèn a la família, a l’església o a la mesquita, mentre que la religió com a cultura s’ha d’aprendre a l’escola. Avui dia, un jove que no tingui una mínima cultura religiosa no pot entendre l’art. És important que aprenguem la nostra identitat religiosa però també la dels altres, i que ho visquem.