Com està el teu cor, germà/germana?

Publiquem el missatge de Nadal del 2011 del superior general dels Germans Maristes, el català Emili Turú.

Segons una antiga tradició, l’apòstol Sant Jaume fou enterrat en un lloc al voltant del qual es formà l’actual ciutat de Santiago de Compostel·la. Des de fa més de mil anys, el seu sepulcre és la meta de pelegrins provinents de tot el món, que recorren a peu aquests antics camins durant setmanes o fins i tot mesos.

Moltes de les persones que han fet aquest recorregut sovint diuen que no solament han fet molts quilòmetres, sinó que, sobre tot, han fet un “camí interior” que els portà fins al seu “centre”. De fet, així es representa en un laberint dibuixat a terra a la catedral de Chartres (França), probablement com un recorregut alternatiu per als pelegrins que no tenien els mitjans per desplaçar-se als grans llocs de pelegrinatge, com ara Santiago de Compostel·la, Roma o Jerusalem. Encara avui moltes persones fan aquest recorre-gut que, després d’un llarg i sinuós camí, condueix invariablement al centre.

Em sembla que el temps de Nadal és també una invitació a recórrer el camí que condueix al propi “centre”, on cada persona pot trobar-se amb si mateixa i contemplar, en pau i silenci, el Misteri que l’habita, ja que “el Fill de Déu amb la seva encarnació s’ha unit, en certa manera, amb tota persona” (Gaudium et Spes, 22).

No era aquesta la invitació del pare Champagnat, quan deia que volia per a nosaltres els primers llocs vora el bressol de Betlem, vora la creu i vora l’altar?

Fer aquest viatge al propi centre no significa, de cap manera, promoure persones aïllades o egoistes, que es desentenen del altres. Si aquest viatge és autèntic, de fet, es manifesta en signes com pau, equilibri, donació als altres. Em sembla que el món seria força diferent, molt més pacífic i just, si poguéssim comptar amb més persones veritablement “centrades”. Martin Luther King ho expressà de manera formidable en el seu discurs d’acceptació del premi Nobel de la pau, el mes de desembre de 1964: “Crec que tot el que els homes egocèntrics han destruït podrà ser reconstruït per altres homes centrats en els altres”.

Fa uns anys, visitant els nostres germans a l’Estat de Chiapas (Mèxic), em cridà molt l’atenció la manera com se saluden les persones d’aquella regió. En comptes del nostre intranscendent “hola”, es pregunten: “com està el teu cor, germà/germana?”. Aquesta qüestió tan directa provoca, en tots els que no hi estem habituats, una reflexió sobre com està realment el nostre cor, els nostre esperit, el nostre ànim. Seria meravellós que tots poguéssim dedicar un temps, especialment en aquest temps de Nada, a repetir-nos aquesta pregunta i veure com anem en el nostre camí cap al propi “centre”.

La publicitat insistent, especialment durant aquests dies, afavoreix la dispersió i l’atenció al superflu, i augmenta el risc de la superficialitat. Però sabem prou que hi ha dons que només poden acollir-se des de la calma del silenci. El llibre de la Saviesa ho expressa de manera preciosa i poètica:

“Mentre un silenci tranquil embolcallava l'univers i la nit era al bell mig de la seva cursa, la teva paraula totpoderosa, deixà els trons reials” (Sv 18,14)

Com està el teu cor, germà/germana? Et desitjo un meravellós i fecund viatge cap al teu propi centre, de manera que la humanitat sencera se’n pugui beneficiar, començant pel teu propi entorn.

Que Maria, que “ho conservava tot en el seu cor”, sigui la teva benedicció.