1. Si inhabiliten el govern català, diputats, i altres autoritats i els posen a la presó. La presó té dues funcions, el càstig i la rehabilitació.
2. El procés ha esdevingut en processament judicial per a molts.
3. Tota revolució política, de canvi de règim, comporta canvi de lleis, i per tant desconnectar o desobeir les lleis anteriors. Sinó, no hi ha veritable revolució política.
4. En tota revolució política es produeix un conflicte entre una i altres interpretacions de la llei, legalitat i legitimitat, entre lleis establertes i dinàmica democràtica, entre llei i justícia, entre sistema jurídic establert i ètica, etc.
5. La referència constant a les lleis, i finalment la imposició de la Llei, és un clàssic històric, que pot ben bé significar manca de projecte polític, o també el no veure o no voler veure la realitat i a la vegada la voluntat d’anul·lar o frenar els que volen canviar la realitat social.
6. Com més persones estiguin querellades, recusades, avisades, sentenciades, acusades, més autoritat perden les autoritats que decideixen tals conductes.
7. En tot canvi social o polític, es produeixen resistències al canvi, i recerques de seguretat i a la vegada comportaments de persones, grups i institucions obertes que assumeixen el risc i la incertesa, pensant en el bé que vindrà.
8. Si una vaga laboral, normalment exercida per una minoria d’obrers, guanya, les seves positives reivindicacions s’apliquen a tots els treballadors. Igualment doncs, si la reivindicació d’un estat català guanya, n’obtindran les seves avantatges tota la població catalana.
9. En tot moviment sociopolític es donen ambicions, enveges, protagonismes (qui és l’avantguarda?, qui imposa els seus criteris, mètodes i procediments?...), i errors, mancances, exaltacions, emocions, corrupcions, exageracions, exabruptes, fins i tot insults i sentiments de ràbia, impotència..., i també coratges, serenor, continència, paciència, comportaments pacífics, desenvolupament de la democràcia, participació, mobilització ciutadana madura, etc.
10. Estem vivint uns moments de molta maduresa econòmica, social, ciutadana, política i cultural a Catalunya. En són signes la voluntat ciutadana democràtica de més participació, l’expansió econòmica, la professionalitat de les institucions públiques, l’alt nivell en el teatre, en el circ, en el cinema, en la música, en la poesia, la literatura, el desenvolupament de la cultura popular...Estem en un bon moment i preparats per ser un estat que avanci en la democràcia i en l’emancipació social de les capes populars i treballadores.
11. El procés està mostrant una divisió en les elits empresarials catalanes. Un sector aliat a les poderoses elits financeres, empresarials i terratinents espanyoles que en principi no vol un Estat Català (però si es dóna s’hi adaptaran) i unes elits de la petita i mitjana empresa que en molta part d’elles estan per un Estat Català, perquè pel seu propi desenvolupament econòmic el necessiten. El PP i Ciutadans reflecteixen les primeres elits. Les segones s’expressen especialment en el PdeCat (on hi ha un sector socialdemòcrata). i en Demòcrates per Catalunya Aquestes elits són més democràtiques i més socials i poden afavorir un estat que enceti un camí d’avenç social.
12. Les esquerres a Catalunya estan dividides, segons tradicions molt arrelades, però també segons la posició que tenen davant de la divisió de les elits (i per tant davant de “procés”) i sobre la manera de veure amb quines forces polítiques aliar-se.
13. ERC, on ja hi ha anat a parar persones procedents de l’antic PSUC i d’ICV, (i possiblement del PSC) pot esdevenir l’eix vertebrador duna futura esquerra hegemònica. El fet de l’enfonsament del PSC ho afavoreix. Caldrà veure que fa “Catalunya en comú” si es sosté (donat el fet de molts grups polítics en els seu interior) i es consolida, i si prepara una aliança amb ERC, i potser amb altres forces polítiques.
14. Tot moviment i tot partit polític té, més o menys amagada, una espiritualitat, unes conviccions profundes, una filosofia de vida, que a més dels interessos socioeconòmics que intenten materialitzar políticament, el mou.
15. Un dels factors que ha fet possible el pacte entre Junts pel Sí i la CUP (a més de la voluntat d’un Estat Català i del catalanisme) és l’”ànima” (o “esperit”) “anarquista “ i l’”esperit” (o “ànima”) cristià o la combinació dels dos, que hi ha històricament a Catalunya. Prefereixo parlar d’“l’esperit”, ja que és un concepte que es refereix més a les motivacions i conviccions profundes, ja que “ànima” es referiria més a les emocions i a l’inconscient. El PdeCat i Demòcrates per Catalunya tenen una procedència, un “impuls” cristians (i algunes persones de tals partits així es defineixen). I a la vegada podem entreveure en aquests partit, un cert esperit anarquista, en l’anhel de llibertat més o menys liberal, de les capes mitjanes i del petit i mitja empresariat, que aquests partits en part representen: per exemple, l’esperit crític envers els Estats impositors, que a vegades es canalitza, per part de les capes mitjanes, en mirar de trobar esquerdes per evitar els autoritarismes estatals. En l’origen d’ ERC trobem també aquest anhel i esperit anarquista i darrerament s’hi combina l’esperit cristià del que alguns dels seus dirigents no se n’amaguen. A Junts pel Sí hi ha altres grups polítics i persones en algunes de les quals podem assegurar que el cristianisme mou la seva vida. En la CUP hi trobem tant orígens de grups anarquistes i trotskistes (no tant lluny de l’anarquisme) com persones que combinen l’anarquisme o el trotskisme amb el cristianisme. Entre el PdeCat i la CUP, amb aquests elements comuns de la tradició cultural anarquista catalana: anhel de llibertat, valor de la natura, de la cultura popular, de l’art, la literatura, el cant, la comunicació, la participació, hi ha ERC (amb valors i esperit semblants) que fa d’eix que els relaciona i permet el pacte.
16. Tant l’esperit de la utopia comunista, com el cristianisme d’alguns militants, valorat en el PSUC en un temps, s’han anat “buidant”. Els partits que actualment s’han unit en “Catalunya en comú” hauran de cercar quin és l’”esperit”, o “esperits”, les conviccions que el mouen, sinó difícilment il·lusionaran políticament. De fet Podemos, tinc entès, que té una comissió sobre espiritualitats. Caldrà tenir en compte, en aquest sentit, el cristianisme, l’humanisme laic, l’islamisme, el budisme, i altre religions i conviccions presents a Catalunya, que puguin ser “esperits” d’aquests futures esquerres..
17. El PSC, que poc ha valorat la presència de les espiritualitats, religions i conviccions en els seu militants, i/o ha perdut també la utopia clara i autèntica del socialisme (“a cadascú segons el seu treball”) s’ha quedat darrerament només amb la gestió administrativa i amb la defensa de les lleis i la Constitució i una lleugera i feble aposta pel federalisme. I aquesta defensa és poc motivacional, no té força conviccional per atraure políticament. Ha de retornar el seu “esperit” o adquirir-ne alguns dins de l’oferta plural religiosa i espiritual.
18. En tot procés polític i en tot procés electoral hi ha divisions de opinions i d’estratègies polítiques. És normal. No es pot contínuament referir-se al risc , al perill de al divisió a Catalunya. Cal acceptar democràticament les diferències i gestionar-les amb convivència, pau i maduresa.
19. En una situació difícil com la que vivim a Catalunya, tothom s’ha de definir i determinar i això si es fa sense violentar-nos, amb calma, en un clima de diàleg obert i respectuós, amb acceptació de l’altra, intentant comprendre les raons de l’altra posició, és bo pel país, i creix la maduresa ciutadana. Les ambigüitats que poden ser comprensibles políticament, o segons les pressions que es rebin, no es poden allargar massa i no ajuden a donar orientació i a saber on està cadascú.
20. Les raons per determinar-se com independentistes, són múltiples. Ben segur que molts independentistes se n’han fet en veure el carreró sense sortida política, que ens posava la sentència contra un estatut, que un cop retallat no havia estat ni votat pels catalans. Segur que molts independentistes ja ho són des de que van néixer, per família, per tradició, com una esperança i aspiració dels nostres avantpassats, que ens remuntaríem al 1714. Altres ho són convençuts que la fita de tot nacionalisme és arribar a ser un estat. Altres no són nacionalistes, sinó que creuen que tota població que vulgui tenir l’eina de l’ estat la pot tenir com Andorra, o Monaco, encara que no siguin una nació. Altres estan farts de la política del PP, i de les seves repressions i corrupcions, i prefereixen un altre tipus d’ estat, encara que sigui incert. Alguns estan convençuts que perquè hi hagi Republicà a Espanya , fins i tot una República Federal, primer hi ha d’haver República a Catalunya i si a cas després es veurà quin tipus de vinculació es té amb l’ Estat Espanyol. Altres s’han apuntat a l’independentisme com una reacció popular a la crisi econòmica del 2008 i han canalitzat la protesta i la possible alternativa en un futur Estat Català, etc...
21. Està força clar que en el procés català que vivim hi ha un fet generacional. Molts dels nostres líders polítics eren infants o joves en la transició de la dictadura a la democràcia, o no havien nascut. Estan en un altre moment. Han pres consciència del final del règim del 1978. Aspiren a més llibertat, més democràcia i mes participació. No han viscut les repressions franquistes. No tenen por. Ja han desconnectat emocionalment de l’ Estat Espanyol i ens han ajudat a molts a desconnectar i superar inseguretats, resistències al canvi i tendències al conservadorisme. Per a molts joves catalans, el procés que vivim els és un estímul, una il·lusió, una emoció semblant a la que va viure la meva generació en la transició democràtica. Si és veritat que el que passa a l’entorn social propi quan tens 20 anys et marca per tota la vida, et fa ciutadà, subjecte polític, per aquests joves actuals així serà, i tot aquest jovent serà per ells la presa de consciència, i de maduresa política, i això repercutirà fecundament en la nostra societat. De fet ja està repercutint en les aportacions que fan aquests joves a nivell professional, social, econòmic, polític i cultural.
22. L’ Imperi Espanyol segons Alexandre Deulofeu (“La Matemàtica de la Història”) està en plena decadència i s’acaba el 2029, quan Catalunya serà independent. Dins d’aquests perspectiva s’acabaria la colonització de l’imperi espanyol (castellà?) després d’haver perdut Flandes, Amèrica Central i Llatina, part del Marroc, Filipines, Cuba, i finalment Guinea, Ifni i i el Sàhara ex-Espanyol. El curiós, és que, juntament amb altres actituds en altres moments històrics en relació amb el fet català, l’ estat Espanyol en el moment dels processos d’emancipació de les colònies, ha tingut comportaments semblants, amb poca visió de la realitat, amb poques capacitats per negociar i altes habilitats per reprimir.
23. Poques esquerres espanyoles i pocs intel·lectuals demòcrates i/o d’esquerres s’han posicionat a favor del procés català. El republicanisme i federalisme espanyol no ha sabut o no ha volgut o no ha pogut aprofitar el procés català per mobilitzar, sensibilitzar, fer pedagogia, als pobles de les Espanyes per una tercera república. Sort d’algunes excepcions, que es veurà si augmenten, que ens han ajudat des de les Espanyes a defensar el dret a l’autodeterminació i en el fons la democràcia.
24. A més del problema econòmic que es crea a Espanya si Catalunya es configura com un estat independent, a més de que es trenca la ideologia de la unitat indissoluble d’ Espanya, no és estrany que els poders de l’ Estat Espanyol (govern, poder judicial, legislatiu, institucions, partits, fins tot molta part de les autoritats eclesiàstiques...) els costi afrontar el tema, ja que és molt de preveure que després vinguin un moviments semblants a Euskadi (ens estan observant per veure com ells l’engeguen), al País Valencià i a les Balears, on ja es queixen del règim de finançament i en altres llocs de les Espanyes (hi ha partits independentistes a Galicia, Andalusia, Aragó,...). De fet intenten evitar la desmembració d’ Espanya. Estem al final de l’ Estat Espanyol tal com s’ha concebut fins ara.
25. Es fa difícil evitar la relació, si es vol al·legòrica, entre el que ens està passant de lluita contra unes lleis injustes, imposades cada cop més clarament per la força (i algunes des de fa molts anys) i altres revolucions polítiques i humanes (de canvis de mentalitat, de pensaments, de cultura dominant) que han posat la dignitat, la llibertat de les persones i la justícia social per sobre de les lleis establertes que sovint són injustes i oprimeixen el poble. En els profetes de l’ Antic Testament i en els evangelis trobem fets semblants. Jesús, com molts altres renovadors i reformadors religiosos i espirituals, es va trobar també amb un conflicte i va optar per la tradició profètica i no la dels sacerdots i lletrats que seguien cegament els 613 preceptes que regulaven la vida de les persones. Els imposaven al poble, i a vegades ells no els complien. Avui dia molts dels que no van estar d’acord amb la Constitució del 1978 i no la van votar, la imposen ara implacablement, sense interpretació dinàmica i flexible, al nostre poble.
quim cervera. 14 setembre 2017
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.