En el capítol 25 de l’evangeli de Mateu trobem tres paràboles que formen part del discurs dedicat als temps darrers. Aquest diumenge llegim la que està al mig, (Mt 25, 14-30) coneguda per la paràbola dels talents.
En la narració apareixen quatre personatges: l’amo, dos servents productius i un servent improductiu. Aquest darrer, per la quantitat de text que se li dedica, esdevé l’autèntic protagonista de la narració. L’amo confia els talents als seus servents o esclaus. La paràbola queda polaritzada per la relació entre l’amo i els servents. En una dita del mateix evangeli de Mateu: “El criat no és més que el seu amo” (10.24b) es sobreentén que l’amo és Jesús i el criat el deixeble. Això ens porta a pensar que en la paràbola els servents són una figura dels deixebles i l’amo el mateix Jesús. Si ens hi fixem, els servents s’adreçaran a l’amo dient-li Senyor, invocació amb que la comunitat cristiana s’adreça i prega a Jesús. Això porta a fer un pas més enllà de la habitual interpretació que invita a posar les nostres capacitats (habilitats, temps, intel·ligència) al servei de Déu o del creixement espiritual i pensar que més aviat es tracta de posar les capacitats al servei de la proclamació de l’evangeli.
La quantitat de diners és una quantitat important. Un talent eren sis mil denaris i un denari la paga d’un dia de treball. Per part de l’amo representa una gran confiança envers els servidors; se’n va, els deixa sols, no està permanentment a sobre a veure que faran amb els seus diners i, ni tan sols, hi ha cap mena d’instrucció encaminada a treure’n un rendiment o benefici.
A la confiança dipositada la resposta dels servents és diferent. El guany que duplica la quantitat atorgada, mostra que el temps per aconseguir-lo ha estat llarg. És la llarga espera que experimenta la comunitat, que veu que Jesús no arriba. Aquest llarg temps contrasta amb la urgència dels servents que es posen a treballar immediatament segons dirà el text. El fer dels dos primers es caracteritza per l’entusiasme, el risc i l’eficàcia.
No serà així en el tercer servent. Se’n va anar, diu el text. És a dir, fuig, es desentén de la situació, s’amaga igual que amagarà els diners. No s’arrisca i cerca la seguretat, refiant-se dels ensenyaments rabínics que garantien que qui enterra els diners en un lloc secret no és responsable de les pèrdues. La repetida lloança dels dos servents primers crea l’expectativa sobre el dictamen que el Senyor adreçarà al tercer servent. No lliga l’acusació de gasiveria feta contra l’amo que contrasta amb la generositat d’aquest . El tercer servent és la imatge dels qui en temps de Jesús cercaven la seguretat en la pràctica de la Llei però amb una actitud tan egoista, que feia que ningú es beneficiés de la seva observança. En llenguatge de comunitat cristiana, és imatge del qui, havent rebut l’ensenyament de Jesús, no el fa productiu a fi de guanyar (aquí el simbolisme del guany)nous adeptes al seguiment de Jesús.
Les paraules que l’amo li adreça són duríssimes. “Ponêros” adjectiu grec que vol dir: de baixa qualitat, defectuós, malvat ; i l’altre adjectiu: “oknêros” vol dir : lent, poruc, tímid per a fer alguna cosa. És el qui ni fa ni deixa fer. Se li pren tot el que té perquè ha demostrat que no és capaç de ser productiu i el que té se li dóna al qui més ha demostrat que sap produir. La paràbola mostra la comunitat cristiana, inquieta a l’espera del retorn de Jesús i veu que aquest s’allarga. Què fer amb aquest do que ha rebut que és l’evangeli?. Mai el que ha fet el tercer servent
Diumenge 33 durant l’any. 16 de Novembre de 2014
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.