Des de la presó

A la carta de Pau als Filipencs s'hi troben dues cartes que l'apòstol hauria escrit a aquesta comunitat. Una primera amb la que Pau dona gràcies per l'ajuda rebuda d'aquesta comunitat (Fl 4,10-20) i una segona amb la que intenta animar la comunitat i suavitzar algunes tensions internes (Fl 1,1-4-9.21-23). També s'hi troba alguna glosa. A la segona lectura d'aquest diumenge llegim un fragment del inici de la segona carta (Fl 1,20c.24-27a).

Les cartes als filipencs les escriu Pau des de la presó d'Efes (no des de les presons de Cesarea o Roma) que va durar des de finals del 53 fins la primavera del 54. D'aquest empresonament el llibre dels Fets dels apòstols no en dóna notícia perquè l'autor d'aquesta obra vol presentar un Pau socialment respectable, ciutadà romà i respectuós amb les autoritats. El fet ( sí narrat a Ac 19,23-40) que el portà a la presó a ell i els seus col·laboradors, Gaius i Aristarc fou l'enuig d'un tal Demetri i altres orfebres. El cert és que la presó no va impedir l'activitat apostòlica ja que des d'allí pogués escriure la carta als Filipencs i Filemó.

Els filipencs no veuen amb bons ulls l'empresonament de Pau i aquest es preocupa per fer-los adonar que el seu empresonament és una cosa bona i positiva. La preocupació de Pau es basa en la por de que els filipencs interpretin l'empresonament com quelcom vergonyós i senyal de que Pau hauria comés algun delicte. També es podrien imaginar que Déu ha abandonat Pau o que el poder de Déu no té força suficient per contraposar-se al poder de l'imperi romà. L'apòstol vol corregir i evitar interpretacions d'aquest tipus. Vol assegurar-se que els filipencs entenguin bé que Déu està al costat d'ell i a favor de la causa de l'evangeli tot i que ell estigui empresonat.

Dit això s'entén que Pau afirmi: "Tant si surto en vida d'aquesta presó com si he de morir sé que Crist serà glorificat en el meu cos". Els filipencs han de veure que el que li passi a Pau, tant si en surt viu com si mor, serà per manifestar la grandesa i el poder de Jesús. El que succeeixi, sigui el que sigui, no pot ser dolent, perquè serà lloc i moment de la manifestació de la grandesa, el poder i l'acció salvadora de Jesús.

I això serà així perquè entre Pau i Jesús hi ha una unió indissoluble. L'apòstol se sent de tal manera unit a Jesús que pot arribar a dir: "Ja no sóc jo qui visc, és Crist que viu en mi" ( Ga 2,20). Ara als filipencs els diu: "Per a mi viure és Crist". L'expressió s'entén millor si es tenen en compte els passatges on Pau exposa les altres maneres de viure contràries a la identificació amb Jesús. A la carta als Romans es queixa dels pagans que, adorant idolàtricament altres déus, han bescanviat la veritat de Déu per la mentida (Rm 1,25). Als jueus els retreu que visquin segons una llei que no compleixen (Rm2,23) i que és incapaç de fer justos (Rm 3,20). Es pot viure sota el domini del pecat o unit a Crist, per això dirà als batejats: "Pel baptisme el nostre jo, dominat pel pecat, mor en Crist i comença una nova vida unit a Ell" (Rm 6,1-14). En el capítol 8 de Romans recordarà que no s'ha de viure segons els desigs terrenals, sinó d'acord amb l'Esperit; els desigs terrenals porten a la mort, els de l'Esperit a la pau i la vida ( Rm 8,4.6).

Viure adorant els ídols, segons la llei o sota el domini del pecat o els desigs terrenals són les formes de vida que es contraposen a una forma de vida en la que el jo, principi i motor de l'existència humana ha estat transformat per Crist. Això es el que li ha passat a Pau, Jesús s'ha convertit en l'arrel de les seves motivacions, l'objectiu dels seus projectes, el centre de les seves il·lusions, la causa de la seva felicitat.

Diumenge 25 durant l'any . 24 de Setembre de 2017