El núvol de Déu

El relat de l'anunciació a Maria (Lc 1,26-38) ha estat repetidament comentat, sovint, però, s'accentua el rol de la persona de Maria en detriment de fixar-se en el què es diu sobre la persona de Jesús. El llegim a l'evangeli d'avui. El relat és una expressiva declaració en dos temps en la que l'àngel descobreix a Maria l'extraordinària personalitat del fill que espera i la prodigiosa actuació de Déu que originarà una existència incomparablement única. El significat del relat és que la personalitat de Jesús és plenament humana i alhora absolutament divina. Això ho mostra Lluc construint un díptic amb tres afirmacions a cada part. Les que presenten Jesús descendent de David fan referència a la participació humana en el seu naixement, les altres tres al seu origen diví, aquestes són les que presenten una comprensió més dificultosa.

"L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra" (v.35). La imatge remet a tres passatges de l'Antic Testament, possibles inspiradors de les paraules de Lluc. Un passatge el trobem al llibre de l'Èxode que explica com un núvol cobreix la muntanya del Sinaí, abans que Déu doni a Moisès les taules de la Llei: "La glòria del Senyor es va posar damunt la muntanya i el núvol la va cobrir durant sis dies: " (Ex 24,16). Un altre passatge explica com aquesta mateixa glòria (presència) de Déu es posa sobre el tabernacle: "El núvol va cobrir la tenda del trobament i la presència gloriosa de Déu omplí tot el tabernacle" (Ex 40,34; Nm 9,15). Un altre passatge el trobem en una de les visions d'Ezequiel. El profeta explica que el favor de Déu envers el seu poble es manifesta en el núvol, símbol de la presència gloriosa del Senyor que omple el santuari i s'estén per tot l'atri (Ez 10,4).

Totes les imatges tenen quelcom en comú. Pretenen descriure l'indescriptible: la presència poderosa i protectora de Déu que s'imposa, que omple tot l'espai i que no deixa cap escletxa de penetració a quelcom que sigui profà, impur, humà. És per això que la imatge escollida per Lluc respon a la objecció de Maria: "Com podrà ser això, si jo sóc verge?" (v.34). La presència dinàmica de Déu actuarà sobre Maria no deixant cap espai no escletxa a la intervenció humana, assegurant així l'origen diví de la persona de Jesús. No s'ha de veure aquí cap connotació sexual. Els termes usats no permeten entendre cap substitució de l'acte de fecundació masculina, tot i que hi hagi qui ho ha vist així.

"L'anomenaran Fill de Déu" (v.35) sembla una redundància respecte "l'anomenaran fill de l'Altíssim" (v.32). Fill de l'Altíssim ho eren els reis i herois i Lluc usa l'expressió en la terna d'apel·latius posats a Jesús en tant que descendent de David (vv. 32-33). Fill de Déu és més aquí una projecció de la confessió de fe de la comunitat cristiana que no pas una translació de títols de l'Antic Testament aplicats a la divinitat del Déu d'Israel. La comunitat vol afirmar que la condició divina de Jesús la té des de sempre i no és adquirida en el transcurs de la seva vida ( baptisme, mort, resurrecció, ascensió).

La santedat és quelcom que només pertany a Déu, per això els serafins de la visió d'Isaïes proclamen: Sant, sant, sant (6,3). En el llibre d'Osees diu el Senyor: " Jo sóc el sant present enmig teu" (11,9) i Anna, la mare de Samuel, anticipant-se a les paraules del Magníficat: "el seu nom és sant", dirà: "Ningú és sant com el Senyor" (1 Sa 2,2). La santedat de Déu, en tot cas, ha de ser viscuda per homes i dones en un intent d'imitació. "Sigueu sants perquè jo, el Senyor, el vostre Déu sóc sant" (Lv 11,44; 19,2; 20,26). Com el núvol que amara tot el que penetra, la santedat de Déu santifica tot el que toca. Jesús i Maria quedaran tocats per la santedat de Déu, per això les comunitats cristianes l'anomenaran la mare de Jesús, Santa Maria.

Diumenge 4art d'Advent. 24 de Desembre de 2017