Jugar-se la vida

Aquest diumenge, llegim els versets finals del anomenat discurs missional de l'evangeli de Mateu (Mt 10,37-42). Es tracta d'unes dites de Jesús proclamades aïlladament i desprès reunides en una col·lecció que, segons alguns comentaristes sostenen, circulà com una obra independent. La lectura litúrgica es pot dividir en dues parts: els versets que fan referència a l'abnegació (37-39) i els que fan referència a l'acolliment (40-42).

Jesús demana una adhesió al seu projecte més forta que el vincle d'estimació que hi ha entre un fill i el seu pare i la seva mare. Aquí no s'hi ha de veure una desautorització de l'amor dels fills cap als pares. De fet Jesús defensa el compliment del quart manament (Mt 19,19). Jesús no ve a sembrar discòrdies sinó a exigir que l'afany en el seu seguiment sigui tan gran que no cedeixi en res. Donar preferència a l'amor a Jesús per sobre de l'amor als pares significa atorgar a Jesús un valor per damunt de qualsevol valor humà per noble i gran que aquest sigui.

La dita de verset 37 posa de manifest la situació dels cristians que s'han convertit i la família es manté en la religió pagana. Era un problema existent en les primeres comunitats. No deixava d'haver-hi tensions entre el membre de la família que es passava a la fe i els altres que no ho feien. Pel qui havia fet el pas resultava un acte heroic, carregat de tota mena de dificultats. El problema ja l'havia detectat Pau en la comunitat de Corint quan autoritzà la separació d'un creient de la dona que no ho era. (1Co 7,12-16).

Tot i que les dites són independents, s'hi veu un "crescendo" pel que fa a la severitat i el rigor que arriba fins al fet d'acceptar la creu. Hem fet de la creu un objecte litúrgic, massa sovint simplement decoratiu o artístic, però per a la gent del temps de Jesús el record de la creu havia de ser impactant perquè veia la crueltat que l'imperi romà vessava en la seva aplicació. Les paraules de Jesús es veu que són prou importants quan l'exigència de la creu la repeteixen els sinòptics cinc vegades (Mt 10,38 16,24; Mc 8,34; Lc 9,23; 14,27). El sentit de la dita és que el deixeble no serà més que el mestre i s'escapolirà de la mort (Mt 10,24; Jn 13,16; 15,20), per tant, el seguiment ha de comportar el compromís d'estar disposat a les més grans contrarietats, fins i tot si aquestes volen dir una mort violenta.

Què vol dir perdre la vida? El qui accepta perdre, per amor a Jesús, aquella vida que es perd a la creu, o en la mort o en les petites morts que hi ha en el sofriments de cada dia, haurà guanyat l'autèntica vida. En canvi, el qui guanya la seva vida ara, guardant-se-la per a ell, no la dóna i defuig el sacrifici que comporta el seguiment a Jesús, aquest haurà perdut la seva vida del més enllà o, dit d'una altra manera, la que transcendeix la materialitat de la vida biològica.

Les dites d'acolliment (segona part de la lectura) estableixen una relació entre Jesús, el profeta, el just i el petit. Tots comparteixen la situació de debilitat davant una societat prepotent que no accepta els valors del Regne de Déu. Jesús es va arriscar, el profeta i el just també, i el qui els acull no està exempt del risc que comporta donar suport a la causa de Jesús. Als qui se la juguen Jesús els promet la recompensa. En aquestes dites els enviats no són anomenats apòstols, sinó profetes, justos i petits. Acollir un profeta pot començar per donar acolliment, vestit i habitatge i, acceptant el seu missatge, s'acaba acceptant el mateix Jesús: "Qui acull a vosaltres, m'acull a mi". Fixem-nos que hi ha un doble nivell d'acceptació de Jesús, els missioners i els qui els recolzen ( la logística de la predicació), perquè tota aportació es bona per petita que sigui: "Qui doni un got d'aigua...no quedarà sense recompensa"

Diumenge 13 durant l'any. 2 de Juliol de 2917

JUGAR-SE LA VIDA

Aquest diumenge, llegim els versets finals del anomenat discurs missional de l'evangeli de Mateu (Mt 10,37-42). Es tracta d'unes dites de Jesús proclamades aïlladament i desprès reunides en una col·lecció que, segons alguns comentaristes sostenen, circulà com una obra independent. La lectura litúrgica es pot dividir en dues parts: els versets que fan referència a l'abnegació (37-39) i els que fan referència a l'acolliment (40-42).

Jesús demana una adhesió al seu projecte més forta que el vincle d'estimació que hi ha entre un fill i el seu pare i la seva mare. Aquí no s'hi ha de veure una desautorització de l'amor dels fills cap als pares. De fet Jesús defensa el compliment del quart manament (Mt 19,19). Jesús no ve a sembrar discòrdies sinó a exigir que l'afany en el seu seguiment sigui tan gran que no cedeixi en res. Donar preferència a l'amor a Jesús per sobre de l'amor als pares significa atorgar a Jesús un valor per damunt de qualsevol valor humà per noble i gran que aquest sigui.

La dita de verset 37 posa de manifest la situació dels cristians que s'han convertit i la família es manté en la religió pagana. Era un problema existent en les primeres comunitats. No deixava d'haver-hi tensions entre el membre de la família que es passava a la fe i els altres que no ho feien. Pel qui havia fet el pas resultava un acte heroic, carregat de tota mena de dificultats. El problema ja l'havia detectat Pau en la comunitat de Corint quan autoritzà la separació d'un creient de la dona que no ho era. (1Co 7,12-16).

Tot i que les dites són independents, s'hi veu un "crescendo" pel que fa a la severitat i el rigor que arriba fins al fet d'acceptar la creu. Hem fet de la creu un objecte litúrgic, massa sovint simplement decoratiu o artístic, però per a la gent del temps de Jesús el record de la creu havia de ser impactant perquè veia la crueltat que l'imperi romà vessava en la seva aplicació. Les paraules de Jesús es veu que són prou importants quan l'exigència de la creu la repeteixen els sinòptics cinc vegades (Mt 10,38 16,24; Mc 8,34; Lc 9,23; 14,27). El sentit de la dita és que el deixeble no serà més que el mestre i s'escapolirà de la mort (Mt 10,24; Jn 13,16; 15,20), per tant, el seguiment ha de comportar el compromís d'estar disposat a les més grans contrarietats, fins i tot si aquestes volen dir una mort violenta.

Què vol dir perdre la vida? El qui accepta perdre, per amor a Jesús, aquella vida que es perd a la creu, o en la mort o en les petites morts que hi ha en el sofriments de cada dia, haurà guanyat l'autèntica vida. En canvi, el qui guanya la seva vida ara, guardant-se-la per a ell, no la dóna i defuig el sacrifici que comporta el seguiment a Jesús, aquest haurà perdut la seva vida del més enllà o, dit d'una altra manera, la que transcendeix la materialitat de la vida biològica.

Les dites d'acolliment (segona part de la lectura) estableixen una relació entre Jesús, el profeta, el just i el petit. Tots comparteixen la situació de debilitat davant una societat prepotent que no accepta els valors del Regne de Déu. Jesús es va arriscar, el profeta i el just també, i el qui els acull no està exempt del risc que comporta donar suport a la causa de Jesús. Als qui se la juguen Jesús els promet la recompensa. En aquestes dites els enviats no són anomenats apòstols, sinó profetes, justos i petits. Acollir un profeta pot començar per donar acolliment, vestit i habitatge i, acceptant el seu missatge, s'acaba acceptant el mateix Jesús: "Qui acull a vosaltres, m'acull a mi". Fixem-nos que hi ha un doble nivell d'acceptació de Jesús, els missioners i els qui els recolzen ( la logística de la predicació), perquè tota aportació es bona per petita que sigui: "Qui doni un got d'aigua...no quedarà sense recompensa"

Diumenge 13 durant l'any. 2 de Juliol de 2917