El director de l'Escola de Teologia del Maresme escriu el següent apunt sobre les lectres del proper diumenge
_____________________
L’ESPERIT QUE RESSUSCITA
El capítol vuitè de la carta de Pau als romans acaba una secció que l’apòstol ha dedicat a la nova situació creada per la salvació, que s’ha fet realitat amb la mort i la resurrecció de Jesús. D’aquest capítol vuitè, que la traducció catalana interconfessional li dóna el títol de “La vida en l’Esperit” en llegim un important fragment a la segona lectura d’aquest diumenge (Rm 8,8-11).
El verset 8 amb que comença la lectura litúrgica parla dels desigs terrenals, traducció del terme grec ”sarx” , la carn. Aquí trobem la clàssica distinció, que fa Pau entre carn i esperit, “sarx i neuma”. La carn no és la sexualitat, tampoc és simplement el cos biològic. Carn és la persona humana en tant que matèria, història i temporalitat. En la forma en que apareix aquí, en contrast amb esperit, és la persona humana tocada pel pecat i la mort. Tampoc esperit és simplement l’ànima, com l’altre element d’un compost dualístic: ànima i cos. Esperit és la persona, que, transformada per la força de Déu, és capaç de viure en una nova situació, que es caracteritza per l’absència del pecat i de la mort. Viure en l’esperit no és viure una mena de misticisme desencarnat, sinó viure la presència en el món d’una manera radicalment nova, resultat de la presència de l’Esperit que habita en la persona.
L’esperit de Déu és esperit de vida i per això capaç de ressuscitar. Aquest pensament està avalat per diversos passatges de l’Antic Testament. En el llibre del Gènesi, quan Jahvè infon l’alè de vida, l’home es converteix en un ésser viu (Gn 2,7). En la magnífica visió dels ossos del llibre d’Ezequiel (37,14), parla Deu dient: “Posaré el meu esperit dins vostre i recobrareu la vida”. I el salm 104,30 aclama: “Quan envies el teu alè reneix la creació i renoves la vida sobre la terra”. Tres exemples provinents de les tres parts de l’Escriptura: Llei, Profetes i Escrits. Suficient per mostrar que és un pensament estès en tota l’Escriptura que l’Esperit de Déu és esperit de vida.
Tot això és molt bonic, però com és possible parlar del fet que en el creient hi habita un esperit de vida si, al cap i a la fi, l’experiència demostra que tots morim?. Davant la objecció, Pau admet que la mort és inevitable com a conseqüència del pecat, introduït en la història de la humanitat per Adam, tal com ho ha explicat a (5,12-21). Aquesta mort, però, no és el punt final de l'existència personal. L'Esperit dóna la vida, encara que el cos mori, i ho fa atorgant la resurrecció. Ho ha fet en Jesús i ho farà en els seus seguidors. La resurrecció de Jesús es converteix en aval i garantia de la resurrecció de tots els qui creuen en ell. Si ha estat possible una vegada, per què no ha de ser possible moltes altres vegades?
El pensament de Pau sobre la resurrecció representa un canvi qualitatiu de primer ordre respecte al concepte inicial de resurrecció que es dóna en els escrits de l’apocalíptica jueva i en els llibres bíblics de Daniel i Macabeus. En aquests, la resurrecció no és res més que el premi a la pràctica de la Llei i les bones obres; en canvi en Pau, és una condició indiscutiblement feta realitat en els qui creuen en Jesús i en conseqüència n’han rebut el seu Esperit, que no és altre que el mateix Esperit de Déu, Esperit de vida.
Diumenge 5é de Quaresma
10 d’Abril de 2011
Enllaç extern
Tags
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.