A la segona lectura d’aquest diumenge llegim un fragment de la salutació introductòria a la primera carta de Pau als corintis. S’ha triat aquest fragment per la clara referència al retorn de Jesús, tema apropiat en temps d’advent i adequat als diumenges, que obren i tanquen l’any litúrgic on sempre hi ha una esment a aquesta necessitat d’alerta i espera de l’adveniment del temps definitiu.
Les primeres comunitats cristianes veien el retorn de Jesús i la vinguda dels temps darrers com un fet molt imminent, però, a mesura que anava passant el temps, creixia el refredament i l’espera deixava de ser intensa. Calia insistir, una i altra vegada, en la necessitat de mantenir viva l’esperança. El text mostra que aquesta es realitza en un doble moviment, per una part, hi ha l’actitud humana d’esperar i, per altra banda, hi ha Déu, agent actiu que manté ferma l’espera, tot plegat amb l’afany de ser trobats irreprensibles. Pau recorda que Déu és fidel (v.9), ho és per mantenir ferma l’esperança de la comunitat i ho és també per fer realitat la vinguda de Jesús a la fi dels temps. Pau, bon coneixedor de l’Antic Testament, ha copsat que Déu es va mantenir fidel amb el poble d’Israel, complint les promeses fetes amb l’Aliança i ha resat moltes vegades amb les paraules del salm que diu: “la fidelitat del Senyor durarà sempre” (117,2). Si ho va ser amb Israel, per què no amb el poble cristià?
“El dia que vindrà nostre Senyor Jesucrist” (v.8) és l’equivalent al “dia de Jahvè” que apareix en l’Antic Testament com el dia o el moment en què, tal com diu el profeta Zacaries, el Senyor salvarà el seu poble (9,16). Amb aquesta cristianització del dia de Jahvè es vol senyalar que la vinguda de Jesús, en tant que arribada definitiva del Messies, comportarà un judici alliberador.
No s’ha de passar per alt la repetició de termes i expressions que indiquen regal, do, gratuïtat: “la gràcia que ell us ha concedit” (v.4); “heu rebut tota mena de riqueses” (.5) ; “no us manca cap mena de do” (v.7); “us mantindrà ferms” (v.8); “us ha cridat a viure en comunió” (v.9). El seguidor de Jesús és el que és i té el que té ( la salvació) no pels seus propis mèrits, sinó per do gratuït i generós de Déu. Pau desenvoluparà àmpliament aquest tema en la seva teologia de la justificació per la fe. És la fe la que obre al camí cap a la salvació que es percep i es rep com a do generós de Déu; les obres, en tot cas, són el resultat indissociable a aquesta opció de fe. Només s’entén aquesta insistència en termes que fan referència al do, al regal i a la generositat de Déu, si es té en compte el rerefons de la teologia de Pau, on preval que no són el mèrits personals els que aconsegueixen la salvació. Parlar dels dons amb que Déu ha afavorit la comunitat de Corint servirà també de preludi a la gran exposició del capítol 12 on l’apòstol dissertarà sobre els dons de l’Esperit.
“Ell que us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist Senyor nostre” (v.9). En el capítol 15 de la carta Pau farà una aferrissada defensa de la realitat de la resurrecció, però aquesta no és una finalitat en si mateixa. Ressuscitar vol dir que s’ha entrat en una nova forma de vida i aquí el text indica en que consisteix aquesta nova forma de vida: la comunió amb Jesús. Comunió és un terme que indica tenir alguna cosa en comú; participar en alguna cosa o algun projecte en comú; fer comunitat, tenir afinitat; intercanvi de relacions o comunicació. Tot plegat: esperança, dons rebuts, vinguda de Jesús no té altra finalitat que anar a parar a aquesta vida de comunió amb Jesús, participar de la seva vida de ressuscitat.
Diumenge 1er d’Advent 30 de Novembre de 2014
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.