L’evangeli d’aquest diumenge (Lc 24,46.53) es pot dividir en dues parts que narren fets, que s’esdevenen en escenaris diferents. El lloc on Jesús dirigeix les seves darreres paraules als deixebles (vv. 46-49) és Jerusalem. El lloc des d’on Jesús és endut (vv. 50-53) és fora de la ciutat, prop de Betània.
Quina importància té aquesta dada, a part del contrasentit que suposaria que Jesús fos endut en un lloc tancat? Lluc usa Jerusalem per designar la ciutat santa, lloc sagrat, on hi ha el temple i des d’on s’exerceix l’autoritat política i religiosa del judaisme. Si no li vol donar aquesta connotació, usa Jerosòlima, en sentit purament geogràfic, tal com l’anomenaven els pagans.
Aquesta dada ajuda a entendre el text quan diu: “se’ls endugué fora de la ciutat, prop de Betània”. Fora d’on? De Jerusalem, de la institució jueva, del domini de la classe sacerdotal i el seu temple. Jesús ja fou tret de Jerusalem per ser crucificat al Calvari. Els deixebles també hauran de fer aquesta experiència. A semblança d’Israel, que sortí d’Egipte per obtenir la llibertat, els deixebles hauran de sortir de la sagrat Jerusalem per a ser lliures dels lligams dels judaisme. Pere ho farà quan sigui alliberat de la presó d’Herodes (Ac 12,11). Costarà. La prova està en que, tan bon punt Jesús els ha deixat, ells se’n tornen al temple, baluard de la religió jueva.
Les dues parts de l’obra de Lluc (Evangeli i Fets dels apòstols) es noten unides per elements, que trobem al final de l’Evangeli i al començament del llibre dels Fets. Un d’aquests és la descripció del que popularment anomenem l’ascensió. El text de l’evangeli, segons el còdex Beza és molt sobri: “s’apartà d’ells”; altres còdexs afegeixen: “anant cap al cel”. En el llibre dels Fets la descripció s’amplia introduint el núvol i els dos personatges celestials.
És possible que Lluc hagi volgut plasmar d’una manera gràfica les paraules posades en boca de Pere: “La dreta de Déu l’ha enaltit” (Ac 2,33), quan aplica a Jesús el salm 110 clarament d’exaltació messiànica. A Fl 2,9 trobem una expressió idèntica: “Déu l’ha exaltat”. Lluc es proposa plasmar això gràficament, valent-se de relats on un personatge és endut al cel. Recordem que a 2 Re 2,11 s’hi descriu Elies pujant al cel enmig de la tempesta. El quart llibre d’Esdres, de la literatura apocalíptica, parla d’un home que vola per sobre els núvols del cel (4Esd 13); el llibre d’Enoc eslau mostra com el protagonista Enoc és endut al tercer cel. Fonts d’inspiració no n’hi faltaren a Lluc.
A tot això cal afegir-hi la mentalitat mítica, que impera en temps de Lluc i que reforça la seva construcció literària. Es creia hi havia un repartiment mític de l’espai. L’espai inferior, el sheol, l’infern era l’habitacle dels morts. Jesús n’havia eixit (pedra moguda del sepulcre Lc24,2). El món terrenal era l’espai del mig, aquell on les coses es poden veure i tocar amb els sentits. L’espai superior era el cel, habitacle de Déu, dels herois i dels justos. Dir que Jesús havia pujat al cel implicava dir que Jesús havia adquirit un mode de vida o d’existència que superava la mort i escapava també al control dels sentits. Entrar en l’espai superior volia dir que, de cap manera, la vida i l’existència del personatge que hi entrava estaven acabades.
Festivitat de l’Ascensió del Senyor
12 de Maig de 2013
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.