La segona lectura d’aquest diumenge recull un parell de fragments del capítol 4 de la segona carta a Timoteu ( 2Tm 4,6-8.16-18). Ens trobem a les acaballes de la carta i el seu estil correspon al gènere dels discursos de comiat. L’autor posa en boca de Pau els sentiments que li produeix la proximitat de la mort.
Davant la fi, l’apòstol fa un repàs de la seva vida i veu en la mort l’acte mitjançant el qual la vida pot ser una ofrena, talment els sacrificis que les antigues religions, entre elles el judaisme mentre tingué temple, oferien a les divinitats. La libació era una ofrena de llet, o mel, rarament aigua, o vi. La Llei, la Torà prescrivia que juntament amb els sacrificis d’animals s’havia d’oferir vi en libació (Ex 24,40; Nm 15,7.10; 28,7.24). L’ofrena del vi era el darrer ritual que es feia desprès d’haver sacrificat un animal. Dit això, l’expressió “oferir la vida com a libació” pren un sentit molt ple, ja que la libació és el darrer acte de tota una ofrena; la libació és una ofrena que corona tota una vida feta oblació. L’autor de 2Tm té molt present, segurament, que a Fl 2,17, escrit autèntic de Pau, l’apòstol parla de la seva sang vessada en libació en el sacrifici, que la fe dels filipencs ofereix.
Hi ha més expressions en el text que ens porten a l’autèntic Pau: “He lliurat un bon combat”; en alguns passatges de les cartes de Pau, la tasca de l’apòstol, el rebuig a les falses doctrines i les dificultats son presentades com un combat. “Les armes del nostre combat no són d’origen humà… amb elles destruïm els raonaments falsos” (2Co 10,4). “El combat que sabem que encara manteniu” (Fl 1,31). “Arquip, company en el nostre combat” (Flm 1,2). La frase “he acabat la cursa” s’inspira indubtablement en 1Co 9,24-25 on es compara la vida de seguiment a Jesús amb una cursa, que, si no defalleix la fidelitat, acaba amb el premi de la corona. En veure que la cursa arriba a la seva fi, Pau deleix per obtenir el premi de la corona de la que se’n considera digne.
És molt difícil esbrinar el real rerefons històric de la notícia que l’autor de 2 Tm dóna sobre el judici de Pau (v.16). El llibre dels Fets dels apòstols acaba dient que Pau, desprès d’apel·lar al Cèsar (25,11) es passà dos anys a Roma amb una captivitat semblant a un arrest domiciliari, que li permeté encara escampar el missatge de Jesús (Ac 28,16.30). La durada encaixa amb el temps que es perllongaven les apel·lacions a l’emperador que es resolien davant els seus tribunals en causes que solien ser llargues. Pel que es pot deduir de Ac 20,22-25.37-38; 21,10-11) la sentència fou condemnatòria i Pau morí a Roma, però a Lluc no li interessa el final del procés, perquè a ell l’únic que el preocupa és el compliment de l’encàrrec de Jesús de ser els seus testimonis fins a l’extrem de la terra” (Ac 1,8). Arribant la predicació a Roma l’encàrrec de Jesús s’ha acomplert, el que pugui passar a Pau, poc importa.
A quin empresonament i judici es refereix l’autor de 2 Tm? És el mateix que descriu Lluc, o bé coneix l’autor de 2 Tm una font d’informació que no ens ha arribat a nosaltres?. El text fa veure que la preocupació de l’autor no és la veracitat històrica sinó l’ensenyament que es desprèn de contrastar l’abandó, que pateix Pau en la sessió judicial amb l’alliberament i la salvació que li atorgarà el Senyor. Per Pau la gola de lleó, imatge inspirada en el salm 22,22 per descriure l’abandó per part de Déu, és més perillosa que la mort que li espera, resultat de la sentència judicial. Ser abandonat per Déu és la pitjor mort.6-
Diumenge 30 durant l’any
27 d’Octubre de 2013
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.