L’important no és “parlar” sinó fer

Diumenge XXVI de durant l’any. Cicle A

Barcelona, 1 d’octubre de 2017

Aquesta paràbola és una de les més clares i senzilles.

Un pare s’adreça als seus dos fills per a demanar-los que vagin a treballar a la vinya.

El primer li respon amb una negativa rotunda: “No hi vull anar”. Després s’ho pensa millor i se’n va a treballar.

El segon reacciona amb una docilitat ostentosa: “Hi vaig de seguida, pare.” Però tot es queda en paraules, i no hi va.

El missatge d ela paràbola és clar i fora de tota discussió.

Davant de Déu, què és l’important?

L’important no és “parlar” sinó fer. I per què?

Perquè els justos diuen poc i fan molt. Els injustos diuen molt i no fan res. Res de res.

El que és original és l’aplicació que Jesús llança als dirigents d’aquella societat: “Us dic en tota veritat que els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al Regne de Déu.”

Deu ser veritat el que diu Jesús?

Els escribes parlen constantment de la Llei: tenen sempre el nom de Déu als llavis.

Els sacerdots del Temple lloen Déu sense parar. S’omplen la boca de Salms.

Ningú no dubtaria que estan fent la voluntat del Pare.

Però les coses no són sempre com sembla que són.

Els recaptadors d’impostos i les prostitutes no parlen de Déu a ningú.- fa molt de temps que han oblidat la seva Llei, si és que algun cop l’han sabuda...

Són pecadors menyspreats per tothom.

Tot i així, segons les paraules de Jesús, van per davant en el camí del Regne de Déu.

Per què?

Potser perquè saben estar al costat dels menyspreats i tenir compassió dels perduts.—És exactament el que vol el Pare.

¿Quina importància pot tenir el Credo que pronuncien els nostres llavis si vivim sense compassió? Si ens ocupem només del nostre benestar personal egoista?

¿Quina importància poden tenir les peticions que adrecem a Déu perquè porti pau i justícia al món si amb prou feines fem res per a construir una vida més digna, com la vol Déu per a tots?

Els cristians hem omplert la història de 20 segles de paraules molt boniques.

Amb tot i això, avui i sempre, la veritable voluntat del Pare, ¿qui la fa?

La fan aquells que tradueixen en fets l’Evangeli de Jesús.

Fets, no paraules.

Hi som nosaltres aquí?