"Les veritats de l’Església van endavant: es consoliden amb els anys"

Guardar-se del pecat de resistir l’Esperit Sant; estar més aviat sempre oberts a les sorpreses de Déu. És el que ha afirmat el Papa Francesc a la Missa matutina a Casa Santa Marta, centrada en la pàgina dels Fets dels Apòstols que narra l'oposició entre Sant Pere i la primera comunitat cristiana sobre l’apertura als pagans en l’Església. Servei d’Alessandro Gisotti:

L’Esperit Sant mou l’Església, fa moure la comunitat cristiana. El Papa Francesc ha posat l’accent en aquesta veritat que veiem particularment en la lectura dels Fets dels Apòstols.

Déu sempre ens sorprèn perquè és un Déu viu i camina amb nosaltres

L’Esperit Sant, ha afirmat, fa miracles, coses noves, i “alguns segurament tenien por d’aquestes novetats de l’Església”:

“L’Esperit Sant és el do de Déu, d’aquest Déu, Pare nostre, que sempre ens sorprèn. El Déu de les sorpreses… Per què? Perquè és un Déu viu, és un Déu que habita en nosaltres, un Déu que mou el nostre cor, un Déu que és a l’Església i camina amb nosaltres i en aquest camí ens sorprèn sempre. I tal i com Ell ha tingut la creativitat de crear el món, té la creativitat de crear coses noves tots els dies. El Déu que ens sorprèn”.

Això, ha observat, pot crear “dificultats”, com li passa a Pere, que és contradit pels altres deixebles perquè havien sabut que “també els pagans havien acollit la Paraula de Déu”. Per a ells, ha subratllat, Pere havia anat massa enllà i el reprenen perquè, segons ells, era “un escàndol”, fins a arribar a dir-li: “Tu, Pere, la pedra de l’Església! On ens portes?”.

No resistir a l’Esperit Sant, invocant el “s’ha fet sempre així”

Pere, ha recordat el Papa, parla sobre la seva visió, “un signe de Déu” que el fa “prendre una decisió amb valentia”. Pere, ha afirmat, “és capaç d’acollir la sorpresa de Déu”. Davant de tantes sorpreses del Senyor, doncs, “els Apòstols han de reunir-se i discutir i arribar a un acord” per dur a terme “el pas endavant que el Senyor vol”:

“Sempre, des dels temps dels profetes fins avui, hi ha el pecat de resistir a l’Esperit Sant: la resistència a l’Esperit. I això és el pecat que reprèn Esteve precisament als membres del Sanedrí: ‘Vosaltres i els vostres pares heu resistit sempre a l’Esperit Sant’. La resistència a l’Esperit Sant. ‘No: sempre s’ha fet així, i s’ha de fer així. No vinguis amb aquestes novetats, Pere; estigues tranquil… pren-te una pastilla que et calmi els nervis… Estigues tranquil… És el tancament a la veu de Déu. I el Senyor, al Salm, parla al seu poble: “No enduriu el vostre cor com els vostres pares”.

Demanar la gràcia del discerniment per distingir el bé del mal

El Senyor –ha afirmat a continuació dirigint el pensament a l’Evangeli d’avui, centrat en el Bon Pastor– sempre ens demana no endurir el nostre cor. “El que el Senyor vol –ha dit– és que hi ha altres pobles”, altres ramats “que no formen part”, però després “hi haurà un sol ramat i un sol pastor”. Aquests que eren jutjats, els pagans, “com a condemnats”, ha continuat, també quan esdevenien creients eren considerats “creients de segona classe: ningú ho deia, però de fet” ho eren:

“El tancament, la resistència a l’Esperit Sant; aquella frase que tanca sempre, que t’atura: ‘Sempre s’ha fet així’. I això mata. Això mata la llibertat, mata la joia, mata la fidelitat a l’Esperit Sant que sempre actua endavant, portant endavant l’Església. Però com puc jo saber si una cosa és de l’Esperit Sant o de la mundanitat, de l’esperit del món, o és de l’esperit del diable? Com? És demanar la gràcia del discerniment. L’instrument que el mateix Esperit ens dóna és el discerniment. Discernir, en tota ocasió, com s’ha de fer. És el que han fet els Apòstols: s’han reunit, han parlat i han vist que allò era el camí de l’Esperit Sant. En canvi, els qui no tenien aquest do o no havien pregat per demanar-lo, es van quedar tancats i aturats”.

Les veritats de l’Església van endavant i es desenvolupen amb el temps

Nosaltres cristians, ha dit encara, entre tantes novetats hem de “saber discernir, discernir una cosa de l’altra, discernir quina és la novetat, el vi nou que ve de Déu, quina és la novetat que ve de l’esperit del món i quina és la novetat que ve del diable”. “la fe –ha afegit– no canvia mai. La fe és la mateixa. Però està en moviment, creix, s’allarga”. I fent referència a un monjo dels primers segles, Sant Vicenç de Lerins, el Papa ha subratllat que “les veritats de l’Església van endavant: es consoliden amb els anys, es desenvolupen amb el temps, s’aprofundeixen amb l’edat, perquè siguin més fortes amb el temps, amb els anys, s’allarguin amb el temps i siguin més enaltides amb l’edat de l’Església”. “Demanem al Senyor –ha estat la seva invocació final– la gràcia del discerniment per no equivocar-nos de camí i no caure en la immobilitat, en la rigidesa, en el tancament del cor”.

Traducció per Ignasi Segura Renau