"Són tants els cristians estacionats!"

Homilia del papa Francesc a la casa de Santa Marta. Dimarts 17 de gener de 2017

Sou cristians coratjosos, ancorats en l’esperança i capaços de suportar els moments de buidor. Aquesta és la forta exhortació del papa a la Missa matinal a Casa Santa Marta. Els cristians mandrosos, en canvi, són ferms, declara Francesc, i per a ells l’Església és un bon lloc per a estacionar.

«Vida coratjosa és la que viu el cristià», diu Francesc que desenvolupa la seva homilia partint de la Carta als Hebreus a la litúrgia d’avui. El zel del que es parla, el coratge per tirar endavant, deu ser el nostre plantejament enfront de la vida, com els qui s’alienen en un estadi per guanyar. Però la lectura parla també de la mandra que és contraria al coratge. «Viure dins la nevera», resumeix el papa, «perquè tot romangui així:

«Els cristians mandrosos, els cristians que no tenen la voluntat d’anar endavant, els cristians que no lluiten per fer les coses que canvien, les coses noves, les coses que serien un bé per a tothom, si canviessin. Són els mandrosos, els cristians estacionats: han trobat a l’Església un bon lloc per estacionar-se. I quan dic cristians, dic laics, sacerdots, bisbes... Tots. En són tants els cristians estacionats! Per a ells l’Església és un lloc on estacionar que els custodia la vida i van endavant amb totes les assegurances possibles. Però aquests cristians ferms, em fan pensar un cosa que quan era nen ens deien els nostres avis: «Estigues alerta perquè l’aigua ferma, la que no flueix, és la primera que es corromp».

Ancorar-se a l’esperança i aguantar en els moments difícils

Allò que fa els cristians coratjosos és l’esperança, mentre que els «cristians mandrosos» no tenen esperança, viuen «de pensions», diu el papa. És maco viure de pensions després de molts anys de treball però, acusa, «passar-se la vida vivint de pensions és lleig». L’esperança en canvi és l’àncora a la qual aferrar-se per lluitar també en els moments difícils:

«Aquest és el missatge d’avui: l’esperança, aquella que no desil·lusiona, la que va més enllà. I diu: una esperança que és una àncora segura i ferma per a la nostra vida». L’esperança és l’àncora: l’hem llançat i ens hem agafat fort a la corda, però, anant-hi. Aquesta és la nostra esperança. No cal posar-se a pensar: «Si, però, hi ha el cel, oh que maco, jo m’hi quedo...». No. L’esperança és lluita, agafat a la corda, per arribar-hi. Durant la lluita de tots els dies l’esperança és la virtut dels horitzons, no de la clausura! Potser és la virtut menys comprensible però sí que és la més forta. L’esperança: viure amb esperança, viure de l’esperança, sempre mirant endavant amb coratge. «Si, pare –algú de vosaltres em podrà dir-, però passem per moments difícils, on tot sembla buit, què he de fer aleshores?. Agafa’t fort a la corda i aguanta».

Els cristians estacionats només es miren a sí mateixos, són egoistes

«Per a cap de vosaltres la vida li és regalada», apunta Francesc, cal per això tenir coratge per tirar endavant i aguantar. Alguns cristians coratjosos sovint s’equivoquen, «tots ens equivoquem», diu el Papa, «erra aquell qui tira endavant» mentre que «aquell qui resta ferm sembla que no s’equivoqui». Per això quan «no és possible caminar per què tot és buit, tot està tancat», cal suportar, tenir constància. En conclusió, Francesc convida a preguntar-nos si som cristians tancats o amb horitzons i si en els moments difícils som capaços de suportar amb la consciència que l’esperança no desil·lusiona: «per què sé -afirma- que Déu no desil·lusiona»:

«Preguntem-nos això: com sóc jo? Com és la meva vida de fe? És una vida amb horitzons, d’esperança, de coratge, de tirar endavant o una vida tèbia que ni tant sols sap suportar els moments difícils? Que el Senyor ens doni la gràcia, tal i com hem demanat a l’Oració Col·lectiva, per a superar els nostres egoismes per què els cristians estacionats, els cristians ferms, són egoistes. Només miren cap a ells mateixos, no saben alçar el cap i mirar-lo a Ell. Que el Senyor ens doni aquesta gràcia».

Traducció: Mònica Mor —Catalunya Religió