"El perdó allibera el cor i permet recomençar"

Santa Missa en la Solemnitat de Pantecosta

Plaça Sant Pere
Diumenge, 4 de juny de 2017

Es conclou avui el temps de Pasqua, cinquanta dies que, des de la Resurrecció de Jesús fins a la Pentecosta, són marcats de forma especial per la presència de l’Esperit Sant. És ell certament el Do pasqual per excel·lència. És l’Esperit creador, que realitza sempre coses noves. Dues novetats se'ns mostren en les Lectures d’avui: a la primera, l’Esperit fa dels deixebles un poble nou; en l’Evangeli, crea en els deixebles un cor nou.

Un poble nou. Al dia de Pentecosta l’Esperit va baixar del cel, en forma de «llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells. Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en altres llengües» (Act 2,3-4). La Paraula de Déu descriu així l’acció de l’Esperit, que primer es posa sobre cada un d’ellsi després posa a tots en comunicació. A cadascú dóna un do i a tots reuneix en unitat. En altres paraules, el mateix Esperit crea la diversitat i la unitat i d’aquesta manera plasma un poble nou, variat i unit: l’Església universal. En un primer moment, amb fantasia i imprevisibilitat, crea la diversitat; a cada època fa certament florir carismes nous i variats. Després el mateix Esperit realitza la unitat: agrupa, reuneix, recompon l’harmonia: «Amb la seva presència i la seva acció reuneix en la unitat esperits que entre ells són diferents i estan separats» (Ciril d’Alexandria, Comentari sobre l’evangeli de Joan, XI, 11); per tal que que hi hagi la unitat vertadera, aquella segons Déu, que no és uniformitat, sinó unitat en la diferència.

Per fer això va bé ajudar-se a evitar dues temptacions recurrents. La primera és la de cercar la diversitat sense la unitat. Succeeix quan hom vol distingir-se, quan es formen formacions i partits, quan hom s’enrigideix en posicions excloents, quan es tanquen en els propis particularismes, potser considerant-se els millors o els qui sempre tenen raó. Són els així anomenats “custodis de la veritat”. Llavors s’elegeix la part, no el tot, el pertànyer a aquest o a aquell abans que a l’Església; s’esdevé “seguidors” parcials enlloc de germans i germanes en el mateix Esperit; cristians “de dreta o d’esquerra” abans que de Jesús; custodis inflexibles del passat o avantguardistes del futur abans que fills humils i agraïts de l’Església. Així hi ha la diversitat sense la unitat. La temptació oposada és en canvi la de cercar la unitat sense la diversitat. D’aquesta manera, però, la unitat esdevé uniformitat, obligació de fer tot junts i tot igual, de pensar tots sempre de la mateixa manera. Així la unitat acaba sent homologació i ja no hi ha llibertat. Però, diu Sant Pau, «on hi ha l’Esperit del Senyor, hi ha llibertat» (2 Cor 3,17).

La nostra pregària a l’Esperit Sant és llavors demanar la gràcia d’acollir la seva unitat, una mirada que abraça i estima, més enllà de les preferències personals, la seva Església, la nostra Església; de fer-nos càrrec de la unitat entre tots, de finir amb les xerrameques que sembren jull i les enveges que enverinen, perquè ser homes i dones d’Església significa ser homes i dones de comunió; és demanar també un cor que senti l’Església mare nostra i casa nostra: la casa acollidora i oberta, on es comparteix la joia multiforme de l’Esperit Sant.

I arribem llavors a la segona novetat: un cor nou. Jesús Ressuscitat, apareixent-se per primera vegada als seus, diu: «Rebeu l’Esperit Sant. Als qui perdoneu els pecats, els seran perdonats» (Jn 20,22-23). Jesús no condemna els seus, que l’havien abandonat i renegat durant la Passió, sinó que els dóna l’Esperit del perdó. L’Esperit és el primer do del Ressuscitat i ve donat abans de res per perdonar els pecats. Vet aquí l’inici de l’Església, vet aquí la cola que ens fa estar junts, el cement que uneix els maons de la casa: el perdó. Perquè el perdó és el do a l’enèsima potència, és l’amor més gran, el que manté units malgrat tot, que impedeix esfondrar-se, que reforça i compacta. El perdó allibera el cor i permet recomençar: el perdó dóna esperança; sense perdó no s’edifica l’Església.

L’Esperit del perdó, que ho resol tot en la concòrdia, ens empeny a rebutjar altres vies: les precipitades de qui jutja; aquelles sense sortida de qui tanca totes les portes; aquelles en un sentit únic de qui critica als altres. L’Esperit ens exhorta en canvi a recórrer la via en doble sentit del perdó rebut i del perdó donat, de la misericòrdia divina que es fa amor al pròxim, de la caritat com «únic criteri segons el qual tot ha de ser fet o no fet, canviat o no canviat» (Isaac de Stella, Discurs 31). Demanem la gràcia de fer cada cop més bell el rostre de la nostra Mare Església renovant-nos amb el perdó i corregint-nos a nosaltres mateixos: només llavors podrem corregir els altres en la caritat.

Demanem-ho a l’Esperit Sant, foc d’amor que crema en l’Església i dintre de nosaltres, malgrat que sovint el cobrim amb la cendra de les nostres culpes: “Esperit de Déu, Senyor que ets al meu cor i al cor de l’Església, tu que portes endavant l’Església, plasmant-la en al diversitat, vine. Per viure tenim necessitat de Tu com de l’aigua: descendeix encara una vegada més sobre nosaltres i ensenya’ns la unitat, renova els nostres cors i ensenya’ns a estimar com Tu ens estimes, a perdonar com Tu ens perdones. Amén.”

Traducció per Ignasi Segura Renau