"Jesús ens revela que Déu és Pare bo, i ens diu: “No tingueu por!"

L’Esperança cristiana

25. La paternitat de Déu font de la nostra Esperança

Estimats germans i germanes, bon dia!

Hi havia alguna cosa de fascinant en la pregària de Jesús, tan fascinant que un dia els seus deixebles li van demanar que els ho expliqués. L’episodi es troba a l’Evangeli de Lluc, que dels Evangelistes és el que ha explicat més i millor el misteri de Crist “pregant”: el Senyor pregava. Els deixebles de Jesús estaven impressionats pel fet que Ell, especialment el matí i el vespre, es retirés en soledat i “s’immergís” en la pregària. I per això, un dia, ells li demanen que els ensenyi també a ells a pregar (cf. Lc 11,1).

És llavors que Jesús els transmet la que s’ha convertit en la pregària cristiana per excel·lència: el “Pare nostre”. De fet, Lluc, en comparació amb Mateu, ens dona la pregària de Jesús d’una manera una mica abreviada, que comença amb la senzilla invocació: «Pare» (v. 2).

Tot el misteri de la pregària cristiana es resumeix aquí, en aquesta paraula: tenir el valor de cridar a Déu amb el nom de Pare. Ho afirma també la litúrgia quan, invitant-nos a la recitació comunitària de la pregària de Jesús, fa servir l’expressió «gosem dir».

De fet, anomenar Déu amb el nom de “Pare” no és una conclusió evident. Estaríem inclinats a fer servir títols més elevats, que ens semblen més respectuosos de la seva transcendència. En canvi, invocar-lo com a “Pare” ens posa en una relació de confiança amb Ell, com un infant que s’adreça al seu pare, sabent que és estimat i cuidat per ell. Aquesta és la gran revolució que el cristianisme crea en la psicologia religiosa de l’home. El misteri de Déu, que sempre ens fascina i ens fa sentir petits, però ja no ens fa por, no ens aixafa, no ens angoixa. Aquesta és una revolució difícil d’acollir pel nostre esperit humà: tant és així que fins i tot en les narracions de la Resurrecció es diu que les dones, després d’haver vist la tomba buida i l’àngel, «van fugir […], perquè estaven plenes de temor i de sorpresa» (Mc 16,8). Però Jesús ens revela que Déu és Pare bo, i ens diu: “No tingueu por!”.

Pensem en la paràbola del pare misericordiós (cf. Lc 15,11-32). Jesús parla d’un pare que només sap estimar els seus fills. Un pare que no castiga el fill per la seva arrogància i que és capaç fins i tot de donar-li la seva part de l’herència i de deixar-lo anar fora de casa. Déu és Pare, diu Jesús, però no a la manera humana, perquè no hi ha cap pare en aquest món que es comporti com el protagonista d’aquesta paràbola. Déu és Pare a la seva manera: bo, indefens davant el lliure albir de l’home, capaç només de conjugar el verb “estimar”. Quan el fill rebel, després d’haver-s’ho malgastat tot, retorna finalment a casa, aquell pare no aplica criteris de justícia humana, sinó que sent abans de res la necessitat de perdonar, i amb la seva abraçada fa que el fill entengui que durant aquell llarg temps d’absència ell ha faltat, ha faltat dolorosament al seu amor de pare.

Quin misteri tan insondable és un Déu que alimenta aquesta mena d’amor en el tracte amb els seus fills!

Potser és per aquesta raó que, evocant el nucli del misteri cristià, l’apòstol Pau no pot estar-se de traduir al grec una paraula que Jesús, en arameu, pronunciava “abbà”. Dues vegades sant Pau, en les seves cartes (cf. Rm 8,15; Gal 4,6), toca aquest tema, i dues vegades deixa aquesta paraula sense traduir-la, de la mateixa manera que va florir en els llavis de Jesús, “abbà”, una paraula encara més íntima respecte a “pare”, i que algú tradueix com a “papà, pare”.

Estimats germans i germanes, no estem mai sols. Podem estar lluny, enemistats, podem fins i tot professar-nos “sense Déu”. Però l’Evangeli de Jesucrist ens revela que Déu no pot estar sense nosaltres: Ell no serà mai un Déu “sense l’home”; és Ell que no pot estar sense nosaltres, i això és un gran misteri! Déu no pot ser Déu sense l’home: quin gran misteri que és això! I aquesta certesa és la font de la nostra esperança, que trobem present en totes les invocacions del Pare nostre. Quan necessitem ajut, Jesús no ens diu que ens resignem i que ens tanquem en nosaltres mateixos, sinó que ens adrecem al Pare i que li demanem amb confiança. Totes les nostres necessitats, des de les més evidents i quotidianes, com l’alimentació, la salut, el treball, fins a les de ser perdonats i sostinguts en les temptacions, no són el mirall de la nostra soledat: en canvi és un Pare que sempre ens mira amb amor, i que sens dubte no ens abandona.

Ara us faig una proposta: tothom té tants problemes i tantes necessitats. Pensem una mica, en silenci, en aquests problemes i en aquestes necessitats. Pensem també en el Pare, en el nostre Pare, que no pot estar sense nosaltres, i que ara ens està mirant. I tots junts, amb confiança i esperança, preguem: “Pare nostre, que esteu en el Cel…”

Traducció per Josep M. Torrents Sauvage