No és transfòbia

Soc lector habitual del Periódico, i hi ha dos autors del diari que segueixo amb especial fruïció: el Ferran Monegal i l’Emma Riverola. En el cas de la Riverola, però, aquesta fruïció desapareix de cop quan tracta un tema concret: el de la suposada transfòbia dels qui no estem d’acord amb el fet que qualsevol persona pugui canviar de sexe a tots els efectes oficials sense cap altre requisit que l’expressió de la seva voluntat. O sigui, sense necessitat de voler que aquest canvi de sexe comporti cap canvi físic: jo, sent biològicament home, i sense cap interès a deixar de ser-ho, si vull, puc fer constar en el meu DNI que soc una dona.

D’això ja n’he parlat més d’un cop, però com que el tema és recurrent, em permetreu que hi torni. I és que l’altre dia l’Emma Riverola deia que un cert feminisme i una certa esquerra aplaudim els posicionaments trànsfobs de l’extrema dreta quan manifestem el nostre desacord amb això que acabo d’explicar. I no, no accepto que em diguin això. I em sorprèn que l’Emma Riverola caigui en aquestes desqualificacions pel broc gros, seguint l’estil intransigent i dogmàtic amb què des del món queer s’acostuma a abordar el tema. Em sorprèn, perquè ella no funciona així en tots els altres temes que tracta. I per això crec que n’he de continuar parlant, tot i que soc conscient que la “batalla del relat” els qui pensem com jo la tenim ben perduda.

Permeteu-me fer una mica d’història. Fa uns anys, no pas tants, les paraules sexe i gènere aplicades a una persona volien dir el mateix: sexe o gènere masculí, sexe o gènere femení. En un determinat moment, però, es va començar a fer una distinció important: es va distingir, per una banda, el que era la realitat biològica d’una persona, que incloïa els seus cromosomes, els seus genitals, les seves hormones, les seves formes i característiques físiques, i es va reservar la paraula sexe per a aquesta realitat; i per una altra banda, els comportaments, les actituds, els rols, etc., que una cultura determinada atorga en un moment donat a una persona en funció del seu sexe, i per als quals es va reservar la paraula gènere. El gènere seria, doncs, la manera que en cada moment social s’entén la “masculinitat” o la “feminitat”, una manera que en les nostres societats perjudica clarament a les dones. Una peça clau de la lluita feminista seria, per tant, “deconstruir” aquests rols de gènere.

Molt bé. Però heus ací que, tot d’una, tot aquest plantejament queda capgirat i s’entra en una nova comprensió de les coses. Es comença a considerar que el que és determinant en la persona és el seu gènere, és a dir, la manera com ell se sent, la consciència de masculinitat o feminitat que pugui tenir, els rols o actituds que vulgui adoptar. En un bon nombre de casos, quan aquest gènere que una persona vol assumir no coincideix amb el que mostren els seus genitals i els seus trets físics, aquesta persona es planteja un canvi biològic de sexe, sigui només amb hormonació o sigui també amb cirurgia. Però hi ha un nombre no desdenyable de casos en què aquest canvi de gènere és estrictament nominal i de formes de vestir o de presentar-se. Els primers, els que volen un canvi biològic de sexe, s’anomenen transsexuals; els segons, transgènere. En resum, que allò que abans es considerava un constructe cultural que calia combatre, ara esdevé l’únic punt de referència acceptable; i allò que era el referent bàsic, el sexe biològic, ara passa a no tenir cap importància. Però llavors, resulta que aquest sexe que no significa res important, és el que es pot canviar al DNI. Al DNI, en efecte, hi ha un apartat on es pregunta el sexe, i és allà on, si vols, pots canviar sense cap problema home per dona o al revés.

No, no anem bé. Què vol dir, doncs, ara, “home” o “dona”. Vol dir allò que jo em sento. I això, ¿quin valor té? I més si aquí hi afegim el fet, evident, que enmig d’aquest magma, un pot sentir-se home però sentir-se també en part portador d’un bon nombre de característiques considerades culturalment femenines, o al revés. I llavors es dirà que aquesta persona és no binària. Però si, des del punt de vista dels rols, actituds, etc., tots som una mica de tot! Tots som, de fet, no binaris.

Suposo que al final de tot, del que es tracta és de que, de la mateixa manera que al DNI ja no hi consta si ets solter, casat, poliamorós o vidu, tampoc no hi consti el sexe. Potser no està tan malament, la idea.

Però atenció, molta atenció. Perquè això és una bomba sobre la lluita feminista. Perquè, si no hi ha manera de saber qui són les dones biològiques, o sigui, les que pateixen la bretxa salarial, i les que tenen més dificultats que els homes per a ocupar llocs directius, i les que assumeixen la majoria de feines de cura, i les que són maltractades de mil maneres, no hi haurà possibilitat de combatre aquests flagells socials. I això és el que denuncien molts sectors feministes: que aquest canvi de perspectiva significa l’esborrament de les dones. I més quan, a sobre, ara el llenguatge políticament correcte imposa realment esborrar la paraula “dones”, i passar a anomenar-les de maneres tan estrambòtiques com “persones gestants”, “persones amb vagina”, o “persones menstruants”. L’autora de Harry Potter, J. K. Rowling, i l’actriu Bette Midler, han protestat contra aquest esborrament lingüístic i han estat durament atacades amb la intransigència i el dogmatisme de què abans he parlat. El Consell d’Estat espanyol, per cert, ha demanat que a la llei trans de la Irene Montero substitueixin l’expressió “persones gestants” per “mares”. Però no crec que li facin cas.

Acabo. Jo no tinc cap objecció al fet que cada persona pugui fer el que consideri oportú amb el seu cos, incloent-hi la possibilitat de canviar de sexe, sempre i quan no faci mal als altres (ni tampoc a si mateix, com em sembla que passa amb un determinat nombre d’adolescents, als quals l’ambient inclina innecessàriament cap a aquest canvi), i donant-li tot el suport i fent possible, en aquest cas, que el canvi consti al registre civil.

També em sembla bé que si un home vol posar-se un nom de dona o al revés, i adoptar formes externes corresponents a aquest nou nom, doncs que també ho faci. O si vol dir que és no binari i se sent tant home com dona, doncs que també ho manifesti. I que tinguin també tot el suport. Però no em sembla gens raonable que això hagi de comportar fer desaparèixer el sentit original d’home i dona. No, no és seriós. Potser algun dia no caldrà fer aquesta distinció en els documents oficials. Però mentrestant, tal com està el panorama de les dones en la nostra societat, em sembla que aquest intent d’esborrament de les dones és immensament individualista i, deixeu-m’ho dir, immensament reaccionari.