Capellans cèlibes i capellans casats

Un llibre necessari, i un llibre oportú. Xavier Morlans ha publicat, fa poques setmanes, a l’editorial Claret, el llibre Capellans cèlibes i capellans casats. Un esforç d’anys recollint informació, treballant-la, pensant-la, elaborant-la, i traient-ne sòlides conclusions sobre un tema del qual tots en parlem, veiem que no funciona com caldria, i ens adonem que dins la tradició de l’Església hi ha com un mur que impedeix fer el pas cap a on la majoria de cristians ens sembla que caldria anar. És a dir, cap a obrir la porta a l’ordenació d’homes casats, i separar la vocació celibatària de l’opció presbiteral.

Xavier Morlans, amb les seves eines teològiques i amb el seu sentit comú, s’acosta a aquest mur i comença a buscar com s’ha anat realitzant tot el procés pel qual ha arribat a semblar que el celibat presbiteral era una llei que gairebé formava part de l’essència de l’Església catòlica, de manera que si aquesta llei deixés d’existir tot l’edifici eclesial s’enfonsaria com un castell de cartes.

I així, doncs, el llibre ens acosta a la progressiva exaltació de la virginitat enfront del matrimoni que va tenir lloc a l’Església des de ben aviat, així com a la negativitat amb què el sexe va ser vist, i com es va limitar la seva pràctica, estrictament, a la procreació. També parla de les idees d’impuresa i puresa ritual amb què funcionava el sacerdoci de l’Antic Testament, que s’han colat en el presbiterat cristià sense que formin part de la proposta de Jesús. I ens acosta igualment a les motivacions econòmiques per assegurar que els preveres no tinguessin temptacions de deixar als seus fills en herència els béns de l’Església. Analitza, així mateix, i de manera àmplia i valenta, anant a fons en les motivacions del text, sovint més emotives que seriosament argumentades, l’encíclica del papa Pau VI Sacerdotalis caelibatus, que entre altres coses tendeix a presentar com si fossin exclusives de les persones cèlibes les actuacions d’entrega fidel que molts cristians i cristianes casats també duen a terme. I reflexiona com, de la mateixa manera que es troben importants motius per afirmar que l’estat celibatari ofereix molt bones condicions per exercir el ministeri de prevere, també l’estat del matrimoni n’ofereix altres d’igualment bones.

I finalment, dedica un espai a parlar del tema de l’antropologia i de la manera personal de viure per part dels capellans cèlibes. Començant per fer notar que el celibat és una forma de vida que en principi forma part del carisma del religiosos, els quals són cèlibes dintre una comunitat que els acompanya, mentre que els preveres no tenen cap comunitat així, i si de cas se l’han de buscar. I, al costat d’això, s’hi afegeix que així com el celibat dels religiosos forma part d’unes promeses o vots ratificats en un acte litúrgic, en el cas dels capellans la promesa del celibat no té cap rellevància pública i sembla més aviat un tràmit administratiu que se situa just abans de ser ordenat diaca. L’antropologia, la manera d’entendre la vida humana que hi aquí al darrere tindria, certament, molt a millorar...

Tot això trobareu en aquest llibre, juntament amb algunes propostes concretes per activar la diversificació del ministeri presbiteral i posar en marxa una nova forma de preveres, la dels preveres casats. Val la pena llegir-se’l, no només per entendre més la qüestió concreta de la llei del celibat, sinó també per conèixer una mica com ha anat constituint-se el pensament cristià i la pràctica cristiana al llarg dels segles. El llibre està molt ben escrit, i molt ben explicat. No és, òbviament, una novel·leta curta, sinó un llibre de pensament. O sigui que un s’hi ha posar amb ganes. Però jo em permeto aconsellar-vos que us hi poseu. Val la pena.

L’objectiu que hi ha aquí al darrera és, al capdavall, que totes les comunitats puguin celebrar l’eucaristia, i que totes les comunitats que ara viuen més aviat desemparades, aquí o a l’Amazònia o a on sigui, retrobin noves energies per anar endavant. I que la reflexió que aquest llibre enceta sigui també empenta per a noves reflexions del mateix nivell sobre l’altre gran tema, el de l’ordenació presbiteral de les dones.