L'ambó: Jo que era cec, ara hi veig

HOMILIA DG-QR-A04 (Jn 9,1-41)

Hi ha coses a la vida que són inapel·lables: "Només sé una cosa: jo, que era cec, ara hi veig". Quan et cures, et cures, i ja et poden venir amb romanços i amb explicacions simbòliques. Les coses s'han d'explicar, els miracles s'han d'entendre, les curacions s'han de situar en el seu context... tant com vulgueu, però una cosa està clara: Jesús curava. I no només simbòlicament, curava realment i del tot: no només el cos, no només l’ànima, sinó la persona sencera, el cos i l’ànima junts, perquè en el seu món aquesta dramàtica separació encara no s’havia produït.

Jesús curava fa dos mil anys i cura també avui. A mi m'ha curat, per això en parlo. Els esmenadors de planes de la història rondinen: "fora de la ciència no hi ha salvació: només les pastilles i els hospitals, poden curar". Però hi ha planes que, per molt que t’encaparris, no es deixen esmenar: "això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d’on és, però a mi, m’ha obert els ulls". S’acosten temps, més ben dit, ja han començat, de conversions a Jesús i a l’Evangeli, ja veurem si a l’Església també. Gent que no hi veia, cecs de naixement o d’accident, que recuperen la visió i demanen el baptisme o el reviuen com si fos nou.

Jo veig gent que abans no hi veia, encegats pel dolor, per la frustració, per la pèrdua del sentit i de l’horitzó, pel bloqueig interior, pel cinisme ideològic, pels prejudicis... i que ara hi veuen. No parlo dels "born again", dels fanàtics de la visió o dels telepredicadors. No em refereixo a aquells que esgrimeixen la seva suposada conversió com una venjança, com un passar comptes contra la societat, la història i els altres.

Em refereixo a aquells que descobreixen que l’Evangeli és molt més que un banc de cites edificants per edulcorar una ètica de valors políticament correctes, i que aquelles paraules que semblaven buides, ara diuen coses carregades de sentit.

Em refereixo a aquells que s’adonen que la societat del benestar només pot oferir benestar i que l’increment de benestar no satisfà la necessitat de sentit, ans la fa més palesa i més urgent.

Em refereixo a aquells i aquelles que, després d’una experiència traumàtica o després d’una consolació inefable, han reconegut Déu en aquell que els ha curat d'una ceguesa amb la qual s'havien arribat a identificar. I han començat a viure les mateixes coses però de forma completament nova.

Això és convertir-se: "jo, que era cec, ara hi veig". I quan et trobes de nou amb Jesús, a qui abans no coneixies, li dius: « Senyor, m’han exclòs de la sinagoga, del claustre, del club, del partit, de la radio... per culpa d’aquest miracle. No sé qui ets i no sé en què crec, però si Déu és això i tu ets el seu missatger, jo hi crec, Senyor ».

(L'ambó és el recull setmanal del blog "La homilia del Marc")