Som paraula

(Fra Josep Manuel Vallejo) Heu pensat alguna vegada la importància que té la paraula, la paraula pronunciada, la paraula rebuda? Som éssers estructurats per la paraula. Som paraula. Fixeu-vos que quan ens quedem callats, de seguida ressonen múltiples paraules.

Aquells nens que han viscut a la selva i s’han educat entre llops, com el Mowgli -aquella llegenda basada en fets reals- moren al cap d’un temps, perquè no podem viure sense una comunitat de paraula. Per això, és tan important que nasquem en un món envoltats de paraula, paraula amorosa sobretot, perquè ens afecta molt la paraula, tant la paraula tendra, amorosa i edificant, com la paraula violenta i agressiva.

Estem constituïts per la paraula. I com que això ho sap Jesús, per això ens predica la Paraula. Però fixeu-vos que abans de posar-se a predicar, diu el text d’una manera molt bonica (Mt 13,1): “Aquell dia, Jesús sortí de casa i s’assegué vora el llac” a contemplar el paisatge en silenci. El silenci és allà on es forja la paraula profunda. Si no hi ha silenci contemplatiu a la nostra vida, silenci de reflexió, d’escolta profunda de l’ésser, no pronunciem paraules significatives, pronunciem aire, flatus voci, sorolls sense contingut. La paraula, perquè sigui fonda i significativa, ha d’anar precedida del silenci.

Jesús era una persona així, persona de silenci, persona profunda, persona que quan parlava tothom l’escoltava. Per això es posa vora el llac i tothom ve al seu costat, “era tanta la gent que es reuní entorn d’ell”, de tal manera que l’aixafaven i l’apretaven i hagué de retirar-se a l’aigua, sobre una barca, perquè la gent no el masegués. Per què la gent venia a Jesús? Perquè els guaria i perquè la seva paraula també guaria. I diu el text: “Els parlà llargament en paràboles. I digué: «El sembrador va sortir a sembrar”...

Jesús sempre agafa imatges que són significatives per a la gent: un sembrador, una dracma, un administrador, les ovelles... Paraules i experiències que formen part de la vida quotidiana de la gent, perquè l’entenguin. Però a partir d’aquelles imatges, les estira i els parla del Regne de Déu. Perquè, quin camp que conegueu vosaltres dóna el cent per u, d’una llavor, d’un gra de blat que en surti una espiga amb cent? En quin país passa això? A la Palestina de Jesús tampoc. Jesús, a partir de les coses quotidianes, ens està parlant del Cel, i en el Regne del Cel donarà fruit el cent per u, o el seixanta o el trenta, depèn de la terra, però el missatge fonamental és que la llavor plantada en el cor dels homes donarà fruit segur, encara que trigui, perquè la Paraula de Jesús és eficaç. “Com la pluja i la neu cauen del cel... i amaren la terra, la fecunden i la fan germinar... així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda” (Is 55,10). encara que sembli que de moment no dóna fruit perquè la llavor necessita el seu temps dins la terra fins que arriba el moment de la creixença, i de la collita.

Jesús està convençut que malgrat les aparences, la força de la seva Paraula donarà fruit. I després, l’evangelista Mateu ens explica la paràbola, però amb una diferència. La primera part diu: “Jesús explicava paràboles”. I aquí diu: “Predica la Paraula a algú que està ofegat pels cards, o que té poques arrels...” Allí hi havia paràboles i aquí hi ha la Paraula. Us heu fixat en aquesta diferència? Per què? Perquè aquesta explicació de la paràbola es fa als anys 80 a la comunitat de sant Mateu, i el públic és diferent. Els fidels de la comunitat de sant Mateu no són els que escoltaven a Jesús. I aquí es veu com s’han fet els evangelis. S’està predicant a la comunitat de sant Mateu com jo faig ara, amb la paràbola de Jesús, però ja no estem a Palestina, ara ja no estem en món de sembradors, ara estem en una ciutat segurament; el públic és diferent i s’ha d’adaptar la paràbola de Jesús als nous oients. I per això es diu: la llavor és la Paraula de Déu, el sembrador és Jesús, el terreny és el nostre cor, els cards són tot allò que ens ofega i que jo voldria saber traduir ara amb vosaltres... Què és el que ens ofega la Paraula a les nostres vides? Les distraccions, la tele, l’excés de soroll? Què vol dir que no tinguem arrels? Vol dir que a vegades el nostre cor és així, és poc profund, i la Paraula no agafa arrels en el fons de mi mateix i, per això, quan venen les dificultats, s’asseca la Paraula. I la terra bona? La terra bona és el meu cor, la disposició profunda del meu cor fa que sigui terra flonja, assaonada, on cau la Paraula i fecunda i dóna fruit. Som persones fecundades per la Paraula. Per què no deixem que la Paraula eficaç fecundi, assaoni i transformi la nostra vida en fruits de bones obres? Escoltar-la amb cor bo, entendre-la, rumiar-la amorosament, i deixar que per la seva virtut, doni fruit abundant de bones obres.