Eternament present

(Fra Josep Manuel Vallejo) És freqüent que tinguem dubtes a la vida, fins i tot que a vegades tinguem dubtes de fe, o que dubtem com serà el món que vindrà.

Per això sant Pau prega al Senyor que “il·lumini la mirada interior del nostre cor perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades, l’heretat que ens dóna entre els sants”.

Ens imaginem que no hi hagués Cel? No canviaria la nostra manera d’actuar? No viuríem més tristos, més resignats, desesperançats? Sant Pau demana a Déu que il·lumini la nostra mirada interior perquè refermem la nostra certesa del Cel.

Que Jesús Ressuscitat hagi pujat al Cel vol dir que ha inaugurat el Cel per a nosaltres (els jueus no creien en el Cel), que un de la nostra raça està en el Cel i “a on ha arribat el cap, el cos té l’esperança d’arribar-hi”.

Però que estigui en estat de Cel (el Cel no és un lloc) vol dir que s’ha anat? Com diu llavors “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”? Al final de l’evangeli de Lluc, després de l’Ascensió, diu el text que “els deixebles se’n tornaren a Jerusalem plens d’una gran alegria”. Per què? Si se n’ha anat haurien d’estar tristos, no? Per què s’alegren, doncs? Perquè no se n’ha anat sinó que està present d’una forma nova i constant: eternament present, no lligat a les lleis de la física ni al cos, superant els límits de la nostra presó. I ara el podem trobar a tot arreu i en qualsevol moment: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”.

Però podríem objectar que abans de l’Encarnació també podíem relacionar-nos amb Déu a tot arreu... Sí, però ara ha passat per la humanitat i sabem com és viure en Déu d’una manera encarnada, com podem relacionar-nos amb Déu d’una forma humana.