Nadal a les portes

Nadal és a les portes. La celebració del Naixement de Jesús comença a impregnar la vida de les nostres comunitats, les pregàries, els cants, les catequesis. Hi ha un sentit de preparació que s’obre pas i fa que les quatre litúrgies eucarístiques d’Advent –temps curt però intens!– siguin moments especials. Tot porta cap a Nadal. Aquest és un país franciscà i, per tant, nadalenc. La llum de Jesús, el Rei pobre i humil, forma part de les estructures mentals de moltes persones i dels seus sentiments més pregons. Nadal és una festa de tots, dels qui creuen i dels qui creuen menys, fins i tot d’aquells que mai no diran amb claredat què porten dins el cor. Al voltant de Nadal es congria un aire especial. La terra catalana queda com travessada per una onada de gràcia divina, que es manifesta de moltes maneres i en molts àmbits: a casa, al carrer, a l’Església, a les escoles, als teatres. No desestimem la festa de Nadal dient que tot és consumisme i folklore. Ens equivocaríem. Hi ha un rastre del pas de Déu per Nadal, i cal estar atents per a percebre’l i acollir-lo.

D’altra banda, és evident que la crisi ens colpeix durament i que molts es troben necessitats d’ajuda. Però els pobres vénen a trucar a les portes de les parròquies i comunitats, perquè saben que, si algú no els tancarà la mà, serem nosaltres, l’Església. La frase de l’evangeli de la nit de Nadal («no hi havia lloc per a ells a la sala de l’hostal», Lluc 2,7), referida a Josep, a Maria i a un Jesús a punt de néixer, assenyala una duresa de cor que mai no voldríem fer-nos nostra. Més aviat entenem que el Nadal del 2011 ha de ser el de Mateu 25,35: «Tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure». El prevere ha rebut una crida meravellosa, que passa per la Paraula, per l’Eucaristia i per la Caritat. Dit d’una altra manera, el prevere és, en virtut de la seva mateixa identitat sacerdotal, amic dels pobres. Per això, manifesta, en les seves paraules i gestos, una passió a favor d’ells. El nostre afecte pels pobres no és circumstancial ni episòdic. En cada comunitat cristiana el prevere porta la torxa de l’amor concret pels amics del Senyor.

Nadal és també la festa de l’encarnació del Logos, del qui és la Paraula. Si el Verb de Déu no s’hagués fet realment home i no hagués posat la seva grandesa divina dins la petitesa d’un nadó que neix a la intempèrie, el clam dels pobres potser ens cauria lluny. Però l’evangeli del dia de Nadal proclama que «la Paraula s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres» (Joan 1,14). Aquest esdeveniment canvia la història humana i fa que qualsevol «carn» –la carn d’un jove sense feina, la carn d’un estranger desnonat, la carn d’una anciana que no es pot escalfar– formi part del Nadal. Per això, la crisi ens fa retornar a les arrels del misteri cristià, el misteri de l’encarnació del Logos, i a les conseqüències que té en la història personal i col·lectiva. L’Església adora l’Infant Jesús i, amb amor, té cura de les ferides de la humanitat.

Aquest Nadal pot ser també el Nadal de la Paraula. Des de l’Associació Bíblica de Catalunya, i fidels al Sínode de la Paraula, us proposem que, durant les eucaristies, hi hagi a les vostres esglésies un punt de distribució de la Bíblia popular (la que val deu euros), gestionat per persones voluntàries. En un temps on és costum de fer-se regals els uns als altres, la Bíblia pot ser el millor regal, un regal a l’abast de qualsevol economia, i, sobretot, un regal que, de fet, és una eina evangelitzadora de primer ordre. Regalar una Bíblia és un compromís personal per part del qui l’ofereix des de l’amistat, i suscita una atenció especial per part del qui la rep.

Amics preveres, us desitgem un Bon Nadal, amb els pobres i amb la Paraula!