Quan a les eleccions de diumenge introdueixo per la ranura de l'urna la papereta que he triat, s'hi colen pensaments complexos, sentiments contraposats, petites dosis d'esperança al costat de més dosis d'escepticisme. Les paraules de Rousseau al Contracte Social, escrit el 1762, m'impulsen a votar: «Per poca influència que la meva veu pugui tenir en els negocis públics em basta el dret que tinc de votar per imposar-me el deure d'assabentar-me'n». En resum, el dret que tinc a votar m'imposa el deure d'instruir-me.
El món ha canviat tant... i alhora tan poc. Tenim la il·lusió de viure un progrés sense límits, estimulats especialment pel poder de la tecnologia. Hi ha canvis substancials, però no estem superant defectes crònics. Quan vaig escriure un petit llibre d'història, referent als temps convulsos de 1936-1939, titulat El coratge de la fe, i publicat el 2013, arribava a una trista conclusió: «A més de la fragmentació social entre rics i pobres, tres problemes es viuen amb intensitat als anys 30: la polarització ideològica esquerra-dreta, el conflicte territorial i la tensió clericalisme-anticlericalisme. Una observació sobre la realitat actual ens permet concloure, amb altres matisos, que els problemes no s'han superat, s'han cronificat i, d'alguna manera, continuen vigents».
El resultat de les votacions de diumenge són el reflex d'aquesta situació, sota la qual batega una furibunda lluita pel poder deteriorant els valors ètics. El bé comú, el servei públic, la reconciliació, el respecte, la capacitat de diàleg no aconsegueixen penetrar a les urnes ensems que les paperetes. Les negociacions posteriors es tornen impossibles i, si es realitzen, no es tem vendre l'ànima al diable per tal de governar, d'entrar en nòmina o de seure en una poltrona. No és just generalitzar, però l'ambient es torna irrespirable. Com diu el protagonista de la novel·la d'Alfred Bosch El temple dels pobres, quan narra la dramàtica jornada dominical del 19 de juliol de 1936, enganyat per una falsa sensació de creure que era el conflicte sagnant d'un dia sense més en comptes de ser inici d'una guerra fratricida que duraria anys: «Després de la lluita, del furor i la ràbia, tornava la pau. Res no feia pensar que dormíem damunt d'un barril de pólvora». Em pregunto damunt de què ens estem dormint la generació actual. El temps ens donarà la resposta.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.