Sara Amarillas: “El projecte Fratelli és un voluntariat que canvia la vida”

(La Salle) Amarillas acaba de tornar d’un voluntariat de llarga durada (un any i quatre mesos) a Rmeileh, una de les zones del Líban on es desenvolupa el projecte Fratelli.

Fratelli, que es va iniciar l’any 2016, és una iniciativa conjunta entre els Germans de les Escoles Cristianes i els Germans Maristes. El projecte desenvolupa diversos programes socioeducatius per tal d’atendre les diferents necessitats dels infants, joves i dones més vulnerables.

Sara Amarillas té 26 anys. La seva vida ha estat sempre vinculada a La Salle. Des de Primària fins a Batxillerat va anar a l’escola Regis a Hermosillo (Mèxic). Va estudiar Telecomunicacions Multimèdia a la Universidad La Salle Noroeste i va fer un Erasmus de 6 mesos a La Salle Campus Barcelona. A més, abans d’anar a Fratelli, Amarillas ha estat voluntària a l’escola San Juan Bautista de La Salle d’Hermosillo.

Parlem amb ella de la seva experiència

Quines són les primeres sensacions, després d’haver arribat d’aquest voluntariat?

Fratelli és un projecte que t’obre molt la ment, de moltes maneres diferents. Sobretot pel que fa al fet de conviure amb altres religions. T’adones que tens moltes coses en comú, encara que siguem tan diferents i estiguem tan lluny. També el fet de conèixer necessitats que existeixen en altres llocs del món. Jo a Mèxic coneixia les necessitats de la gent amb qui jo treballava, però en sortir del meu país i arribar i veure necessitats tan grans i tan fortes per una situació que ells no han escollit i que ha estat ocasionada per altres persones, és una cosa que et canvia i et fa voler fer més coses cada vegada.

Per què aquest projecte?

Des que era jove, a Batxillerat vaig començar a treballar en Camps de Treball. Anàvem a zones pobres del país i treballàvem amb la gent i això va anar despertant en mi aquestes ganes del servei, de voler estar amb la gent i veure el somriure dels infants quan corren i t’abracen. El contacte amb la gent a mi em motivava molt.

En acabar la Universitat vaig decidir que li volia dedicar un any al servei i sempre amb La Salle. He estat amb La Salle sempre i he tingut moltes experiències i La Salle ha estat qui ha acompanyat el meu camí al llarg del temps.

Jo sempre dic que Fratelli va arribar a mi, no va ser al revés. Estant com a voluntària en una escola de La Salle va arribar el Germà Andrés, que és el Germà que està a Fratelli i va començar a parlar del projecte i compartir quin era el propòsit, com es volia treballar. Tot just en aquell moment allò era una idea, encara no havia començat.

Va ser la manera com ell va parlar del projecte la que a mi em va commoure molt i en aquell mateix moment li vaig dir, “jo hi vull anar”. Vaig anar seguint el projecte, per veure com evolucionava, fins que un dia em va dir que tot estava llest i si volia anar. Vaig dir que sí sense pensar-m’ho.

Quin dia agafes les maletes i fas aquest canvi?

Va ser un procés molt llarg. Entre que em van dir si volia anar i es fa el procés de papers burocràtics, és molt llarg. Durant aquest procés els Germans també em van fer un bon acompanyament. T’expliquen les situacions, coses que poden passar, coses que podries arribar a viure i veure, per tal que arribis amb una preparació monumental i espiritual per a poder fer el treball que has de fer.

Vaig viatjar el juny del 2017. Jo vaig sortir de casa meva, no hi havia ningú. Vaig agafar un taxi i vaig marxar. Vaig fer diverses escales per a poder arribar. De la meva ciutat vaig travessar la frontera als Estats Units, allà vaig agafar un vol a Boston, de Boston a Lisboa, de Lisboa a París, de París a Xipre i de Xipre a Beirut.

Deu n’hi do…

Sí. Va ser un trajecte llarg. Vaig arribar a Beirut el 9 de juliol.

Arribes i què et trobes?

Vaig arribar de matinada. Em rep el Germà. Estava tot fosc, en mig del no-res i jo preguntant-me que què era allò. De nit es veia tot molt misteriós. La rebuda de la comunitat va ser increïble. És una comunitat molt bona i acollidora. Hi havia cartells donant-me la benvinguda. Quan em vaig despertar al matí, el que vaig veure era tot al contrari del que havia vist la nit anterior. Nens corrents per totes bandes, riures per una banda, infants cantant per l’altra… hi havia molta gent. Era un lloc molt viu. Era un ambient molt familiar, és el que es viu a Fratelli.

Fratelli desenvolupa diversos programes a la zona. Quin vas fer tu?

Jo he fet una mica de tot. Els voluntaris de llarga durada intentem involucrar-nos en tot el que és Fratelli. En totes les diferents àrees. Estava més temps amb els nens petits, com a auxiliar.

També vaig estar amb joves fent tallers i cursos d’anglès i de cuina. Aquests són en els que jo vaig participar principalment, però hi ha altres activitats.

Per exemple hi ha nens d’un refugi amb els que treballàvem els dissabtes i amb ells fèiem activitats lúdiques i s’organitzen jocs, esports…

D’altra banda, i hi ha activitats dins de l’àmbit de gestió del projecte i els voluntaris de llarga durada ens involucrem. En el meu cas he estat involucrada en els comptes i els proveïdors.

Els infants amb què treballaves quina situació tenien?

Treballàvem amb alguns camps de refugiats, amb infants que viuen a la ciutat, amb d’altres que viuen a les zones més agrícoles… Els ajuntàvem i els portàvem a tots a Fratelli.

Teníem programes d’acord a les necessitats dels infants. Hi ha nens que no han anat mai a l’escola, i han de començar amb un programa bàsic. N’hi ha que van a l’escola, però que tenen problemes perquè no tenen el nivell que necessiten, llavors els donem suport escolar. També hi ha infants de preescolar que no tenen espai a les escoles… Depèn de les necessitats que anem veient que sorgeixen en els més petits, anem adaptant els programes.

Et va costar aclimatar-te a la situació?

La situació és molt impactant, sí. Les històries i veure les famílies i tot el que han patit per arribar on estan… Però la comunitat de germans que hi ha a Fratelli és molt acollidora i els professors s’han unit a la comunitat i ara és com una família. La rebuda va ser com si jo arribés a casa meva.

Recomanaries aquesta experiència?

Clar. És un voluntariat que canvia la vida. És una experiència que et commou el cor, t’obre els ulls i amplia els teus horitzons a moltes noves situacions, persones, idiomes, religions, cultura, de tot… És conèixer, és anar més enllà d’una realitat a la qual tu estàs acostumada per a veure una altra banda del món. També és una experiència que es viu en família. I crec que això és una cosa que fa especial a Fratelli. També conviure amb altres congregacions, amb voluntaris de diferents llocs del món… La relació que es crea amb els nens i nenes, i els llaços que ets capaç de crear encara que no parlis el mateix idioma, és una cosa molt maca.

Amb què t’ha canviat a tu?

Molt. Mèxic és un país molt catòlic. Només la idea de conviure amb persones musulmanes o d’altres religions era una cosa molt llunyana per mi, que jo no m’imaginava. I ara que els conec i que conec la seva religió, perquè fan les coses que fan, et crea un llaç amb les persones. I a mi, en el vessant personal, m’ha canviat molt.

Les històries dels més petits i veure les ganes que tenen de seguir vivint, tot i les situacions per les quals han passat, és una cosa molt contagiosa. Nosaltres, a vegades, vivint en la comoditat del nostre dia a dia, passa un petit problema i sentim que el món s’acaba.

Ells m’han ensenyat que aquestes ganes de viure fan que tot valgui la pena. No importa quina sigui la teva situació. Això és una cosa que jo vull portar ara de tornada a Mèxic, i contagiar-ho a la gent. I aconseguir que vegin d’una manera diferent tota aquesta cultura i les religions i la forma de convivència i la forma en què els veiem.

Quins seran ara els teus passos?

Ara que ja he treballat amb les persones i aquest contacte humà que m’ha canviat tant, és una cosa que ja no vull deixar. Ja no m’imagino estant en una oficina a jornada completa treballant en un ordinador, sense tenir contacte humà. Ara la idea és buscar una forma de combinar les dues coses. El tema més humà amb la meva llicenciatura, que és Telecomunicacions Multimèdia. Potser em poso a estudiar de nou alguna cosa d’Humanitats, però combinar-ho amb la part de multimèdia. Aquest és el pla. Encara no tinc els passos establerts, però sí, sé que el primer és arribar a la meva comunitat a Mèxic, amb els Germans que em van recolzar durant tot el procés, amb les escoles on era voluntària i contagiar una mica de tots aquests canvis i tots aquests aprenentatges que he tingut l’oportunitat de viure.