La carta als romans acaba amb una aclamació a la gloria de Déu, ens fa veure Josep Mª Solà en el seu comentari setmanal de les lectures d'aquest diumenge, 4t d'Advent. D’aquest breu fragment es posa atenció en la paraula glòria, en l’expressió el silenci de Déu i en el sentit que cal donar a la menció dels escrits profètics.
FINAL BRILLANT
Les doxologies són uns textos, que es caracteritzen per la presència de la paraula “doxa”, terme grec, que traduïm per glòria. Normalment estan a l’acabament d’un ritus, d’una pregària, d’un himne litúrgic o bé d’un text i li donen un to solemne. Es dirigeixen a Déu Pare, però, ben aviat, s’hi afegiren la menció de Jesús Messies i de l’Esperit Sant. Pau les usa en molta freqüència ( Rm 11,36; Gl 1,5; Ef 3,21). A la segona lectura d’aquest diumenge llegim la que tanca la carta als Romans (Rm 16,25-27). Possiblement un redactor posterior, no satisfet amb l’acabament, un tant eixut de la carta, volgué afegir-hi un final més solemne i brillant i hi va introduir l’esmentada doxologia.
Glòria és el terme grec, que sol traduir la paraula hebrea “kabod”, que s’ha d’entendre en el sentit de pes, consistència, solidesa de Déu. Per això glòria s’usa per designar la grandesa de Déu i Pau es val – com tants d’altres autors cristians primerencs, entre ells el redactor de la doxologia- del terme per fer referència al ser mateix de Déu, que s’ha donat a conèixer.
Una expressió crida l’atenció: “el designi de Déu amagat en el silenci dels temps” (v.25). El redactor s’ha inspirat possiblement en Sv 18,14-15 on es diu que “mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers ... la teva paraula totpoderosa .... es va llançar des del cel”. La paraula que surt del silenci s’assembla molt a Jesús revelació del Pare, que abans de manifestar-se està amagat en el silenci. També Ignasi, bisbe de Síria, usa aquest terme en el tram autèntic de la carta als magnesis: “Hi ha un sol Déu, que s’ha manifestat per mitjà de Jesús Messies, el seu Fill; justament ell és la seva Paraula, que havent procedit del Silenci, va plaure en tot al qui l’envià” (IgMg 8,2). El silenci expressa el llarguíssim període, que precedí el moment en que Déu prengué la decisió de manifestar-se. La teologia cristiana més antiga considera que un acte del voler de Déu és el desencadenant del procés de manifestació, que culmina en la persona de Jesús, el Fill estimat. Déu escollí d’entre les innumerables possibilitats de realitzar la salvació, la que passa per la manifestació de Jesús, la seva vida i la seva mort i resurrecció. En Jesús es fa realitat el pla que el Pare s’havia proposat dur a terme. Aquesta teologia és molt diferent a aquella on l’adveniment de Jesús està determinat pel pecat original. L’ésser humà peca i Déu decideix enviar el Fill per corregir el desgavell del pecat humà. En canvi en la teologia més antiga Déu decideix manifestar-se en Jesús tant si hi ha pecat com no.
Una altra expressió digna de dedicar-hi atenció és: “escrits profètics” . En aquest cas no es refereix als llibres dels profetes tal com apareixen a les nostres bíblies. Seria molt estranya – tant en ambients cristians i molt més en ambients jueus- una referència a la totalitat de l’Escriptura, mencionant només els llibres dels profetes sense cap esment de la Torà, la Llei. La carta als romans és de l’any 57 o 58, els evangelis sinòptics no s’han escrit, però, de ben segur, les tradicions, que els nodreixen ja estan fixades. Per això els escrits profètics dels que aquí es parla fan referència a aquests escrits cristians, que comencen a córrer per la comunitats i es van convertint en referent de l’ensenyament i la predicació cristiana. Entre ells, l’autor de la doxologia creu que cal incloure-hi la carta als romans per dotar-la així del prestigi i categoria que li correspon.
Diumenge 4art d’Advent
18 de Desembre de 2011
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.