Papa Francesc: “El món necessita l’esperança”

Audiència General 8 de maig 2024

Catequesi. Els vicis i les virtuts.

18. L’esperança

Estimats germans i germanes!

En l’última catequesi vam començar a reflexionar sobre les virtuts teologals. Són tres: fe, esperança i caritat. L’última vegada vam reflexionar sobre la fe, avui toca l’esperança.

«L’esperança és la virtut teologal per la qual desitgem el regne del cel i la vida eterna com a felicitat, confiant la nostra confiança en les promeses de Crist i confiant no en les nostres forces, sinó en l’ajut de la gràcia de l’Esperit Sant» (Catecisme de l’Església Catòlica, n. 1817). Aquestes paraules ens confirmen que l’esperança és la resposta oferta al nostre cor, quan sorgeix en nosaltres la pregunta absoluta: “Què serà de mi? Quin és el destí del meu viatge? Quin és el destí del món?”.

Tots ens adonem que una resposta negativa a aquestes preguntes produeix tristesa. Si el viatge de la vida no té sentit, si al principi i al final no hi ha res, aleshores ens preguntem per què hem de caminar: d’aquí neix la desesperació de l’home, la sensació de la inutilitat de tot. I molts es podrien rebel·lar: vaig esforçar-me per ser virtuós, per ser prudent, just, fort, temperat. He estat també, un home o una dona de fe... De què ha servit la meva lluita si tot s’acaba aquí?. Si falta l’esperança, totes les altres virtuts corren el risc d’esfondrar-se i acaben en cendres. Si no existeix un demà fiable, un horitzó lluminós, només podríem concloure que la virtut és un esforç inútil. «Només quan el futur és segur com a realitat positiva, es pot viure el present», deia Benet XVI (Encíclica. Spe salvi, 2).

El cristià té esperança no pel seu propi mèrit. Si creu en el futur és perquè Crist ha mort i ressuscitat i ens ha donat el seu Esperit. «La redempció se’ns ofereix en el sentit que se’ns ha donat l’esperança, una esperança fiable, en virtut de la qual nosaltres podem afrontar el nostre present» (ivi, 1). En aquest sentit, una vegada més, nosaltres diem que l’esperança és una virtut teologal: no emana de nosaltres, no és una obstinació de la qual ens volem convèncer, sinó un regal que ve directament de Déu.

L’Apòstol Pau presenta la nova lògica de l’experiència cristiana a molts cristians que tenien dubtes, que no havien renascut completament a l’esperança: «Si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria i encara viviu en els vostres pecats. En conseqüència els qui han mort en Crist també estarien perduts sense remei. Si nosaltres hem tingut esperança en Crist només per aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes» (1 Cor 15,17-19). És com si digués: si creus en la resurrecció de Crist, saps del cert que no hi ha derrota ni mort per sempre. Però si no creus en la resurrecció de Crist, tot esdevé buit, fins i tot la predicació dels Apòstols.

L’esperança és una virtut contra la qual pequem sovint: en la nostra nostàlgia dolenta, en la nostra malenconia, quan pensem que la felicitat del passat està soterrada per sempre. Pequem contra l’esperança quan estem desanimats pels nostres pecats, oblidant que Déu és misericordiós i és més gran que el nostre cor. No oblidem això, germans i germanes: Déu ho perdona tot, Déu perdona sempre. Som nosaltres els qui ens cansem de demanar perdó. Però no oblidem aquesta veritat: Déu ho perdona tot, Déu perdona sempre. Pequem contra l’esperança quan estem desanimats pels nostres pecats; pequem contra l’esperança quan la tardor esborra en nosaltres la primavera; quan l’amor de Déu deixa de ser un foc etern i no tenim el valor de prendre decisions que ens comprometin per tota la vida.

El món d’avui necessita tant aquesta virtut cristiana! El món necessita l’esperança, com necessita la paciència, una virtut que camina en estret contacte amb l’esperança. Els homes pacients són teixidors del bé. Desitgen tossudament la pau, i encara que alguns tinguin pressa i ho vulguin tot immediatament, la paciència té la capacitat d’esperar. Fins i tot quan molts al seu voltant han sucumbit a la desil·lusió, els que estan animats per l’esperança i són pacients són capaços de travessar les nits més fosques. Esperança i paciència van juntes.

L’esperança és la virtut dels qui tenen un cor jove; i aquí no importa l’edat. Perquè també hi ha gent gran amb els ulls plens de llum, que viuen amb una tensió permanent vers el futur. Pensem en aquells dos grans vells de l’Evangeli, Simeó i Anna: no es van cansar d’esperar i veieren l’últim tram del seu camí beneït per la trobada amb el Messies, que van reconèixer en Jesús, portat al Temple pels seus pares. Quina sort si fos així per a tots nosaltres! Si després d’una llarga caminada, deixant la bossa i el bastó, el nostre cor també s’ompliria d’una joia que no havíem tingut mai abans i que podríem exclamar: «Ara pots deixar, o Senyor, que el teu servent / vagi en pau, segons la teva paraula, / perquè els meus ulls han vist la teva salvació, / preparada per tu davant tots els pobles: / llum per revelar-te als gentils / i glòria del teu poble, Israel» (Lc 2,29-32).

Germans i germanes, avancem i demanem la gràcia de tenir l’esperança, l’esperança amb la paciència. Mireu sempre aquella trobada definitiva; penseu sempre que el Senyor és a prop nostre, que mai, mai la mort serà victoriosa! Anem cap endavant i demanem al Senyor que ens doni aquesta gran virtut de l’esperança, acompanyada de la paciència. Gràcies.

Traducció: Josep M. Torrents.