(Glòria Barrete –CR) “Els serbis em diuen Popadia, els russos Matushka, però jo soc la Maria Rosa”. Ella és la Maria Rosa Ocaña, membre de l’Església Ortodoxa del Patriarcat de Sèrbia a Barcelona, i dona del sacerdot ortodox Joan García, conegut com a Pare Joan. Amb voluntat de visibilitat i reconeixement, continuem així la sèrie d'articles de dones i Església.
Nascuda a Barcelona, del barri de Sant Andreu de Palomar, la Maria Rosa Ocaña prové d’una família molt treballadora i gens vinculada al món eclesial del moment. “No anàvem a escola religiosa ni teníem cap vincle amb cap parròquia”, afirma. Era més aviat, explica, una fe popular, de celebrar les festes socials però sense massa sentit de comunitat. Però això no impedeix que es vagi gestant en ella una gran inquietud, arribant-se a plantejar pel sentit de la vida. A través d’una persona de la feina, la Maria Rosa es comença a qüestionar temes profunds, i sobretot si creia que hi havia una altra vida més enllà de la mort. “A partir d’aquí i també a partir de les pròpies experiències viscudes es va despertar en mi aquest sentit transcendent, estava més receptiva i atenta a totes aquelles coses que em podien donar resposta a les inquietuds.”
Fiar-se de Déu
Quan aquesta persona de la feina marxa a l'estranger, la Maria Rosa sent com si caigués en un buit molt gran. “Em faltava aquella espècie d'aliment parlant d'aquells temes”. Ara, anys després, reconeix que les persones sovint “anem a les palpentes en moments donats, no ens definim”, però això va fer en ella que s'obrís a conèixer diferents tradicions, com la mística, o l'espiritualitat. Fins que entra en escena el que avui dia és el seu marit, quan ella tenia 19 anys.
En Joan García era oficial de la marina mercant i al moment de conèixer la Maria Rosa acabava de decidir començar de zero i abandonar la carrera a la marina. “En Joan es va adonar que la vida dins un vaixell no compatibilitzava amb formar una família que és el que ell volia”. Quan es van conèixer, ell era molt bohemi, molt inquiet interiorment. Es casen i, per coneixences que van fer, connecten amb gent propera a l'ortodòxia. En aquell temps, els anys 70, aquí no existia cap comunitat d'ortodoxos, tret d'algunes famílies gregues que es reunien de tant en tant però sense estar constituïts en cap Església.
En Joan va anar treballant interiorment fins que un dia pregunta a la Maria Rosa què pensaria si ell un dia esdevingués sacerdot, i ortodox. “Li vaig dir que jo no coneixia l'ortodòxia però que el coneixia a ell, i que si ell havia arribat fins aquell punt, jo què havia de dir? Vaig dir Amén, i tot seguit, 'Déu ajuda'm!'”. A l’Església ortodoxa, els homes casats poden esdevenir sacerdots, els homes solters han de decidir-ho abans, o optar per fer vots de monjo. De fet tots els bisbes ortodoxos surten del monacat, no surten dels preveres casats.
Els inicis de l'Església Ortodoxa de Sèrbia a Barcelona
I l'any 1972 comença tot. L'inici va ser en un pis, en un principal primera del carrer Arnau d'Oms de Barcelona. El van arreglar, l'hi van afegir icones i l’iconòstasi. “Recordo un matrimoni francès que venia de París i que al veure la nostra modesta església ens va dir 'quanta fe que teniu'”. Aquestes paraules volien dir per a la Maria Rosa que hi havia una vida interior rica i plena de fe. “No valoràvem tant els problemes i solitud d'aquells temps, valoràvem que Déu hi era, en la seva església, i que l'Església ortodoxa obria un camí que aquí, tot i ser desconegut, tenia una tradició espiritual molt potent i trencadora, acceptant preveres casats”.
En el cas de la Maria Rosa i en Joan va ser uns catalans a la recerca de, més que una diàspora d’ortodoxos que han de fugir del seu país i en el nou indret cerquen la seva tradició. “Vam anar a l'encontre de, i no era una manera fàcil”. L'ortodòxia no fa proselitisme, però el Pare Joan, “tan inquiet i estudiós des de sempre”, reconeix Ocaña, va atraure un grup de gent jove que també estava en situació de recerca. “Sempre ens donava coses per pensar, érem adults lliures que escollíem un camí, ja que sempre s'ha valorat molt la llibertat de la persona i això ha fet que això es traduís en un compromís”. Van veure la necessitat de buscar un Patriarcat que els acollís, i després de provar al de Romania que no va ser possible per la situació política que vivia aquell país aleshores, van anar a recaure al Patriarcat de Sèrbia, ara fa més de 30 anys.
Van estar a Arnau d'Oms des de 1972 fins a 1980, fins que va arribar una Pasqua en que van començar a venir molts ortodoxos que buscaven la seva església i no la trobaven. “Imagina't la gent per les escales de l'edifici perquè ja no entrava ningú més al pis”. Van buscar un altre lloc més gran, al carrer Aragó 181, l’església actual. “Tu vens aquí un diumenge i trobaràs ucraïnesos, moldaus, russos, catalans”, ens explica la Maria Rosa. I això? Preguntem. “Perquè els ortodoxos estem en la mateixa comunió, tot i que a nivell eclesial té una estructura diferent a la del catolicisme, per exemple. No hi ha un Papa, són els patriarques els caps de l'Església, 'l'igual entre iguals'”. El culte a la parròquia es fa en tres llengües, català, romanès i eslau, perquè es dona cabuda a tota la gent, “és un mosaic de procedències”.
La generositat com a model de vida
Una de les coses que la Maria Rosa destaca de la seva parròquia ortodoxa és la gran generositat dels sacerdots ortodoxos que tenen i han tingut. “Els sacerdots ortodoxos d'aquí han treballat sempre, han hagut de compaginar la seva vida professional amb la vida familiar i la vida d'Església”. En el cas del Pare Joan, ja jubilat, ha treballat des d'articulista per a una publicació, com fent fitxes de clients per a La Vanguardia. Va estudiar psicologia i va fer de consultor a les empreses en el departament de Recursos Humans, fins que va engegar una consulta pròpia i feia assessorament per a empreses, junt amb la Maria Rosa. Tenen dos fills i quatre nets. “No hem barrejat mai la vida professional amb la nostra fe”, afirma Ocaña, “no vas d'ortodoxa per la vida, passes desapercebut tot i que el meu marit té anècdotes molt divertides quan sortia a la televisió com a sacerdot ortodox i després els veïns el reconeixien”. Saps com situàvem la cosa davant la gent perquè no ens veiessin estranys?, ens pregunta. “Dient, 'sap la Reina Sofia, doncs és ortodoxa', Ah... deien, com si fos una mena de garantia, com un punt de referència”.
I on diria, doncs, que es nota que són ortodoxos? “En la dedicació, això els fills ho noten”. Sempre han tingut un sentit enorme familiar, i els fills saben de sempre que per a els seus pares el diumenge és sinònim d’Església. “Si treballem a casa, que encara ara ho fem, és per a l'Església. Si nosaltres viatgem és per a l'Església”. El temps de dedicació és el que realment marca que estan en una Església ortodoxa i amb una responsabilitat que correspon al fet que el Pare Joan sigui actualment el vicari per a tota Espanya i Portugal. Abans també era rector de la parròquia de Barcelona però ara ho és el Pare Martí. En Joan actualment és el responsable de la quinzena de parròquies que han anat sortint per tota la Península. A Palma, a Bilbao, a Irún, a Alacant, a La Corunya... han anat sortint, sempre perquè han demanat l'ajuda, mai fent proselitisme. Aquestes noves comunitats, explica Ocaña, comencen fent litúrgia dintre d'una casa o en algun local deixat fins que es veu la continuïtat i es busca un local, per petit que sigui. “Aquestes comunitats ortodoxes el problema que pateixen és la supervivència, la supervivència material”, afirma.
Les obres socials que van fer primer a la parròquia de Barcelona va ser l’acollida, que l'Església fos un lloc de referència. “Sempre menciono el cas d'un senyor libanès que va dir que quan va arribar a Barcelona no coneixia ningú, ni la llengua. Però va dir que hi havia dues coses que li havien fet agafar-se com a punt de referència, el mar i l'església”.
I precisament l'Església ortodoxa del Patriarcat de Sèrbia a Barcelona no va sobrada, compta amb gent humil i treballadora, i és una església no subvencionada. “Després de tants anys me n'adono que hi ha una gran generositat dels sacerdots ortodoxos d'aquesta parròquia perquè han estat voluntaris al 100%”. Actualment compten amb cinc sacerdots, que han estat treballadors fins que s’han jubilat. I aquesta parròquia de Barcelona, que des del 1972 està constituïda, sempre ha hagut d'ajudar a les comunitats que anaven naixent.
El sacerdoci reial, per a tots
I com és la litúrgia ortodoxa?, preguntem. “Sempre veuràs als sacerdots i al cor”. El poble normalment està callat, “es fa receptiu a l'escolta, a allò que es transmet a través dels cants o les pregàries”. Però quan parlem del sacerdoci a l'ortodòxia, afirma Ocaña, no fa referència a un rol exclusiu. “Sempre s'ha dit que tot cristià, sigui nen o nena, home o dona, tots participem del que se'n diu el sacerdoci reial. Vol dir que si venim del Poble d'Israel del qual es diu que és un poble de reis, sacerdots i profetes, en el moment en que un té el bateig automàticament gaudeix d'aquestes potències i qualitats, i ser sacerdot vol dir que cada persona que va a l'església ha de presentar la seva ofrena a l'altar”. Una altra cosa és el sacerdot ministerial.
La tradició ortodoxa, però, és molt tradicional, conserven els arquetips d'home i dona, però almenys en aquesta parròquia, explica Ocaña, “no hi ha la discriminació entre el qui és sacerdot i qui és poble. Tots formem part del poble”. Al sacerdot se li atorga un altre rol i es respecta moltíssim la seva figura, entre els nens fins i tot. Li donen un sentit de gran respecte, “però respecte no vol dir superioritat”. Al mateix temps els sacerdots, i Ocaña ho veu, “són gent molt propera al poble”.
En aquesta parròquia hi ha un sacerdot que pot venir cada dia i a dos quarts de set fa ofici de vespres. Els dijous des d’inicis d’Octubre s’inicia l’Escola de Teologia, hi ha un taller d’iconografia amb una assistència del 80% de catòlics, i se celebra la Divina Litúrgia els diumenges a les 10h. També compten amb la fraternitat de Santa Eulàlia, santa molt estimada, i de la qual la Maria Rosa n’és presidenta. El culte és l'eix de la parròquia. “Jo sempre dic que la nostra vida a la terra és un viatge, que la nostra ànima necessita un altre aliment, l'espiritual, i que l'ortodòxia és un camí que nodreix de coses que omplen l'ànima i que ajuden molt a afrontar la vida allà on estàs”.
Els nens a l'Església ortodoxa reben el bateig, la confirmació i la comunió tot junt, encara que sigui un nadó. Per què?, li preguntem, doncs perquè el concepte oriental de les Esglésies ortodoxes afirma que, de la mateixa manera que a un nen petit la mare no necessita preguntar-li quan vol menjar perquè sap que és aliment necessari, se sap que la comunió és un aliment, no simbòlic, sinó real, i és aliment espiritual”.
“Quan em demanen sovint que resumeixi en tres segons la meva fe jo sempre responc ‘El Credo de Nicea’”, afirma Ocaña, “allà és tot”. Els ortodoxos creuen que Crist s'encarna en Jesús però els ortodoxos sempre diran Jesús- Crist perquè quan es fa el senyal de la Creu els ortodoxos el fan amb tres dits de la mà ajuntats, dos cap avall, a mode de pinça, i amb aquest petit gest condensen 'Déu pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant', les dues naturaleses del Crist. “Déu en tres persones i les dues naturaleses del Crist, una humana i una altra divina, JesúsCrist”.
Ocaña, que afirma que sempre està estudiant Teologia, és també una gran defensora dels teòlegs ortodoxos i de les dones ortodoxes que han fet una gran i profunda literatura. “Hi ha grans pensadors i teòlegs amb una gran profunditat i que estan responent a les preguntes d'avui però que són vertaderament uns desconeguts a Occident”, reconeix. I també hi ha el cas de nombroses dones ortodoxes, com la Maria Skobstov, ortodoxa al camp de concentració, o Tatiana Goricheva, que a través de la filosofia descobreix l’ortodòxia, com a grans referents femenins i religiosos.
I acabem la nostra extensa conversa amb el concepte d’un arbre, figura que a la Maria Rosa li atrau especialment des de joveneta. “Jo miro un arbre, què em diu aquell arbre? Té una vida interior riquíssima, necessita per viure la llum i tira cap amunt, però també necessita l'aigua i les sals minerals de sota terra i a través de les arrels és capaç de trobar allò que busca per donar-li la vida”. Ara la Maria Rosa, després de fer balanç de vida no pot estar més que agraïda. “Ara ja en una etapa de la vida sent àvia, em miro la vida i tinc un agraïment molt gran i profund per tot el que hem fet, procurat i aconseguit”.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.