Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Cristina Orduña/Església d’Urgell) Joan Rigol i Roig, ex President del Parlament de

Catalunya, President del Patronat de la Sagrada Família i membre del Patronat de la Fundació Joan Maragall, ha estat enguany l’encarregat d’encetar els cicles de conferències quaresmals a Andorra la Vella, el 15 de març, i l’endemà a La Seu d’Urgell. Ho va fer amb dues ponències diferents: la primera, relacionada amb la seva pròpia experiència com a polític i com a cristià, i amb les responsabilitats socials

que ha assumit al llarg de la seva vida; i l’altra, parlant de la seva tasca al front del Patronat de la Sagrada Família en els darrers anys.

 

Precisament l’aportació com a cristià en l’àmbit polític i el seu compromís ètic en l’exercici dels càrrecs públics que ha ocupat, va ser un dels trets que l’Arquebisbe d’Urgell, Mons. Joan-Enric Vives, va destacar especialment de la personalitat i del bagatge humà i intel·lectual de Joan Rigol en la seva presentació a l’inici de la conferència a la sala La Immaculada de La Seu d’Urgell. Les seves conviccions personals han perfi lat la seva tasca i la seva actitud davant la vida, i així ho trasllueix en la seva conversa que va mantenir amb els mitjans del Bisbat.

 

Parlar de conviccions personals des de la perspectiva d’un polític és una mica complicat o és molt senzill?

– Quan un diu “jo vull dedicar-me a la política”, el primer que ha de preguntar-se és perquè s’hi vol dedicar. Normalment, la primera crida a la vocació política és per què un vol fer això, o vol contribuir en allò altre, etc... Aleshores, sí que és necessari que el polític tingui les seves conviccions sobre com ha de tractar les persones, com ha d’afavorir que els problemes de la societat es resolguin, cap on vol orientar la seva acció política, i ha de triar la direcció cap on vol portar la societat.

 

El polític, sense cap dubte, ha de tenir tot aquest rerefons personal. Que això ho participi amb el partit al qual pertany està molt bé; però no ha de ser el partit qui pensi per ell, perquè aleshores es converteix en un instrument d’una màquina organitzativa. I és més, els partits han de procurar no engolir la gent, sinó que han de mirar de ser una plataforma de creativitat política: que no es converteixin només en una estructura de poder que funciona durant les eleccions, sinó que sigui un lloc de participació política de debò per part d’aquells ciutadans que així ho desitgen. Per tot això, es necessita gent amb conviccions. No tothom ha de tenir-ne les mateixes, perquè estem en una societat plural, però sí que no pots deixar mai de ser un subjecte en el món de la política, perquè si passes a ser només un número d’un partit, alesmores estàs a la política per la funció que et donen, per cobrar a fi nal de mes, i poca cosa més.

 

Parlem de creativitat. Vostè diu que cal deixar córrer la creativitat, però la creativitat pot ser un model de conviccions poc ortodox. Per tenir conviccions que alimentin un polític honest, són necessaris els valors?

– Sens dubte! És a dir, política vol dir servir la societat, vol dir enfortir el sentit del bé comú, tenint en compte que no és un concepte unívoc i tancat, sinó que és un concepte ampli i que Ahmet diverses ideologies. Però si forma part de tu la ideologia i no el bé comú, malament; t’has convertit en un apóstol d’una ideologia, però no en un polític al servei de la societat.

 

Per tant, es necessita que hi hagi gent que tingui el convenciment que té una connexió directa amb el seu poble. Un regidor, un alcalde d’un poble, un diputat al Parlament, un polític que sigui conseller, ha de tenir sempre el sentit de veure com el poble batega, i quins són els missatges que li envia, per saber com ha de respondre davant d’aquests. Això és la grandesa de la política. El qui només mira els diaris i les enquestes, vol dir que ha convertit la política en una tècnica de mercat, en un màrqueting. En canvi, aquell polític que, quan el país té un problema, el pateix com si fos seu, o que quan el país té una alegria, la viu com si fos seva, aquest sí que troba a la política la resposta positiva que li dóna sentit a la seva vida.

 

– Quan un s’enfronta a un projecte de la magnitud de l’obra de la Sagrada Família, s’hi ha de dedicar amb un sentit profund del servei i la transcendència?

– De vegades fem la feina i creiem que una vegada feta, s’ha acabat. I potser, així com hem parlat dels polítics en la nostra vida quotidiana, hauríem d’adonar-nos que la Nostra feina va més enllà...

 

– I també vostè ho sol recordar: estem construint una societat amb les nostres actituds...

– Exactament! Fixi’s que les persones som capaces de treballar per coses que no veurem nosaltres, que no les veurem acabades, però que tenim fe que les generacions futures, la

dels nostres fi lls, la dels nostres néts, ho puguin veure. Doncs una societat, com més pensa en les generacions futures, més goig té en el sentit del treball que fa, i, en canvi, quan es queda només amb el més immediat, resulta que perd molt de valor. La Sagrada Família, n’és un exemple. Fa més de cent vint-i-cinc anys que algú ho va començar, que van posar una primera pedra. Fa uns cent vint-i-cinc anys que un jove arquitecte que es deia Gaudí es va imaginar una cosa extraordinària, i durant cent vint-i-cinc anys sempre hi ha hagut gent que, de vegades a contracorrent, de vegades amb problemes econòmics, tenia fe i anava posant un totxo sobre l’altre i ha arribat un momento en què nosaltres podem gaudir de la feina feta, així com de la que han fet els nostres pares, els nostres avis, i els postres besavis. I nosaltres ens hem de preguntar si fem el mateix per les generacions que vindran. Som capaços, els catalans d’avui, de fer una cosa que només la veuran d’aquí cent anys els altres, o necessitem coses perquè les puguem gaudir nosaltres?

 

– Què ha signifi cat per a vostè formar part d’aquest gran projecte?

– Quan em van demanar si volia presidir el Patronat de la Sagrada Família, i vaig dir que sí, van canviar força coses... La veritat és que jo abans no m’hi havia fi xat gaire en el temple, perquè tampoc no havia format part de les meves preocupacions. Però a mesura que hi he anat entrant, m’he adonat de la complexitat tècnica que signifi ca fer aquell edifici, de la complexitat administrativa, però, sobretot, de la seva visió simbòlica, del que signifi ca la Sagrada Família dins d’un entramat urbà com és el de Barcelona. I això és el que m’ha anat ajudant a anarm’hi implicant cada vegada més, i a donar la cara en defensa d’una de les coses més belles que tenim a Catalunya. 

 

Text publicat a la revist adiocesana Església d'Urgell.