Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El president-delegat del patronat de la Sagrada Família, Joan Rigol, en una entrevista publicada a la revista Foc Nou ha parlat del futur de la Sagrada Família després de la visita papal. A continuació podeu llegir un fragment de l'entrevista.

Quan marxi el papa què caldrà fer?

La feina que tenim l’endemà de la visita del papa és que la gent no vingui només a visitar una obra en curs, sinó que sàpiguen que entren en un temple cristià i en un espai de l’Esperit, obert a creients i no creients. La capacitat d’atracció que té la Sagrada Família ha ser servir per donar un missatge al servei de l’Església universal.

Com fer això s’ha de definir i treballar l’endemà de la visita del papa. El que jo penso és que el concepte de la Sagrada Família porta implícit el sentit de la fraternitat. És un concepte bàsic i fonamental que li dóna força. La Sagrada Família es un espai que et recorda la vida de la família de Natzaret. No són dues coses diferents, o que ara les lliguem perquè convé.

La fraternitat forma part del missatge nuclear del que significa la Sagrada Família i és un dels sentits més propis de l’Evangeli amb una dimensió antropològica i social molt àmplia. Crec que a la Sagrada Família hauríem de saber crear un nucli de pensament important i que irradiï tot allò que fa l’Església com a factor de fraternitat, tant al tercer com al quart món. A més, és una fraternitat tan humana que inclou els no creients, a la manera de l’atri dels gentils. El temple té una penetració de gent que no necessariament ha de ser cristiana i que pot enllaçar l’humanisme d’un no creient amb l’humanisme transcendent.

En el seu moment Gaudí també es va preocupar per la dimensió caritativa del temple amb la construcció de les escoles per a obrers.

Si, i avui hi ha un esforç de milers de persones -i no cal dir a Barcelona- que motivats per la fe es posen al costat de la gent necessitada. Això és el frontispici del que és una comunitat cristiana: la seva aproximació a la gent que més ho necessita. El que ens passa és que els fets d’Església que es destaquen en els mitjans no són el testimoni ni el compromís, sinó l’estructura. I la substancia de l’Església no és l’organització interna sinó el que Jesús ens ha ensenyat.

En aquest sentit, les encícliques socials dels papes també són un missatge molt potent. De fet, la darrera encíclica de Benet XVI crec que ha passat desapercebuda perquè posa el dit a la llaga. Des de Barcelona, la Sagrada Família hauria de visualitzar aquest testimoni de l’Església en el món actual. Aquest és la meva idea que s’haurà d’anar contrastant per poder-la desenvolupar.

El problema és que la part monumental i turística tapi tota la resta.

Si, sempre hi ha el perill de després de veure el Parc Güell i La Pedrera, anar a la Sagrada Família sigui només anar a veure una obra més gran. Això seria una reducció d’allò que Antoni Gaudí volia que fos el temple. Si el que queda només és això, vol dir que no haurem fet cap esforç com a creients i com a església de Barcelona per saber donar el missatge el Gaudí ens presenta. Seria un fracàs i voldria dir que hem convertit la Sagrada Família en una mena de parc temàtic.

Però alhora cal valorar que la monumentalitat també és catequètica. Per exemple, els retaules sempre estan tancats dins l’Església. En canvi, els grans retaules de la Sagrada Família són les façanes, miren de cara enfora. És un crida als de fora que els diu: “Sóc aquí. Entreu”.

D’altra banda, la gent veu que allà hi ha una cosa significativa per Barcelona i per Catalunya. Cal saber convertir aquest monumentalitat en un àmbit de cultura, de cultura catalana, i a la vegada un espai de l’Esperit, que creï un clima d’interioritat amb un mateix davant la immensitat de la nau.

El repte dels cristians de la nostra generació és situar la Sagrada Família en la mapa de l’Església. I no només situar-hi un edifici, sinó posar-hi un focus d’atenció sobre el que és nuclear del missatge cristià.