Aquestes paraules podrien ser d’un dels Pares de l’Església dels primers segles del cristianisme, com Sant Cebrià, Sant Ciril de Jerusalem o Sant Lleó el Gran, per exhortar els homes a tornar a Déu.

La seconda Quaresima in tempo di pandemia

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Galleria di immagini

(CR) Per la seconda volta la Chiesa ha iniziato la Quaresima in tempo di pandemia, anche se quest’anno senza confinamento domiciliare. Questo ha permesso di celebrare la messa del Mercoledì delle Ceneri rispettando le misure di sicurezza e la capienza ridotta.

Nella cattedrale di Tarragona l’arcivescovo Joan Planellas ha fatto riferimento al messaggio del Papa per la Quaresima che spiega come “sarà bene intendere l’elemosina quaresimale come aiuto disinteressato ai più bisognosi, vicini e lontani, e anche come carità, amabilità, perdono e aiuto a quanti vivono con noi, a cominciare dalla famiglia o comunità”. Se l’elemosina è apertura agli altri, la preghiera, seconda pratica quaresimale, è apertura a Dio: “Ascoltare con attenzione la sua Parola, pregare di più, personalmente e comunitariamente, partecipare in modo più attivo e più spesso all’eucarestia e ricevere, specialmente in questo periodo, il sacramento della riconciliazione”.

Nella cattedrale di Barcelona il cardinale Joan Josep Omella ha proposto che il tempo di Quaresima serva per “tornare a mettere Dio al centro”. Omella tra le necessità del digiuno ha fatto riferimento anche all’austerità “applicata a noi stessi per uscire dal nostro egocentrismo, per crescere in libertà interiore, per vivere con più attenzione agli altri, per poter assistere con amore i più bisognosi”.

Infine, nella cattedrale di Urgell anche l’arcivescovo Joan-Enric Vives ha incoraggiato i fedeli a vivere il tempo quaresimale con l’elemosina, la preghiera e il digiuno, i grandi pilastri della Quaresima. Ha sottolineato come la pandemia deve portare a vivere una serie di atteggiamenti profondi, come il ritorno all’essenziale o il valore della cura e il rispetto dell’altro. Atteggiamenti che si devono tradurre nel concreto, come, per esempio, il rispetto delle raccomandazioni sanitarie stabilite dalle autorità o coltivare la preghiera e la relazione personale con Dio avendolo presente e amandolo senza misura.

 

 

Il patrimonio sacro, uno strumento pedagogico a disposizione delle scuole

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) È di gran moda parlare di innovazione negli spazi di apprendimento così come della ricerca di una relazione più aperta e dialogante delle scuole con le strutture culturali più vicine. Malgrado ciò, la relazione degli istituti scolastici con il patrimonio sacro è un territorio inesplorato che presenta grandi possibilità pedagogiche in attesa di essere messe in pratica. Se l’educazione deve favorire l’integrazione delle nuove generazioni nella cultura propria della Catalogna, e considerato che oltre il 70% del patrimonio culturale catalano è di carattere sacro, si capisce che la conoscenza del patrimonio sacro è uno strumento di inclusione culturale di primo livello.

Elisenda Almirall, addetta del Dipartimento del Patrimonio della Diocesi di Sant Feliu de Llobregat e coordinatrice dei contenuti di “Catalogna Sacra”, alla domanda su cosa possa apportare all’apprendimento scolastico il patrimonio sacro risponde: “Nel patrimonio sacro confluiscono epoche, nature e valori differenti. Avvicinarci ad esso ci dà l’opportunità di poter riscoprire una realtà molto radicata nei nostri paesi e nelle nostre città. Questo patrimonio, pieno di vita, diventa una porta di riflessione e dialogo anche per bambini e ragazzi e conoscerlo permette di offrire nuovi sguardi sul passato, sul presente e sul futuro”. In particolare sono due le iniziative formative rivolte al mondo scolastico da parte di Catalonia Sacra, l’ente di promozione del patrimonio sacro delle diocesi catalane, dal titolo “Visitare una chiesa: ambiti, ragioni ed evoluzione” e “Comprendere una chiesa”.

 

 

Queridos hermanos y hermanas:

Cuando Jesús anuncia a sus discípulos su pasión, muerte y resurrección, para cumplir con la voluntad del Padre, les revela el sentido profundo de su misión y los exhorta a asociarse a ella, para la salvación del mundo.

“Assumim la responsabilitat de continuar el treball de Pere Casaldàliga”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) “Perquè hi hagi un món nou, hi ha d’haver relacions noves; és clar el desafiament perquè conreem, cultivem, aquestes noves relacions, a tots els nivells”. “Nosaltres els cristians creiem també que Déu és relació”. Són paraules de Pere Casaldàliga que aquest dimarts al vespre s’han recordat en la presentació de la Fundació que porta el seu nom. Un acte que ha aplegat, sobretot, gent del Brasil, de Catalunya i de la resta de l’Estat, convocats per fer memòria d’aquest “profeta de l’esperança” el dia de l’aniversari del seu naixement.

Ha nascut així una entitat dedicada a vetllar pel seu llegat i per la continuïtat de les seves causes. “Fins ara aquesta tasca havia sigut fàcil perquè el Pere ens guiava i les accions que havíem de fer; amb el seu traspàs ens ha deixat un gran buit i també la responsabilitat de donar continuïtat a tot aquest treball i les causes per les que va lluitar”, ha explicat la presidenta d’aquesta nova entitat, Glòria Casaldàliga, que també forma part de l’Associació Araguaia amb el bisbe Casaldàliga.

“Des de la Fundació compartim la idea que el lloc, l’espai de referència a Catalunya i Europa del llegat del Pere ha de ser Balsareny”, ha apuntat. A la diòcesi de Sao Félix do Araguaia l’entitat treballarà per donar suport a l’Associació ANSA, creada pel bisbe Pere i la germana Irene Franceschini. I que avui treballen per la recuperació ambiental de la zona, i que promou la justícia i la pau, i atendre les necessitats socials de la regió. 

Pel que fa al llegat físic, la Fundació Pere Casaldàliga vetllarà per la museïtzació de la casa on va viure Casaldàliga. També pel seu arxiu, que compta amb més de 25.000 documents, mostra de “la lluita per la terra, la causa indígena i la Teologia de l’Alliberament”. Un altre espai, el santuari dels màrtirs, on va ser assassinat el capellà João Bosco, i el mateix cementiri, a la vora del riu Araguaia, on va ser enterrat el mes d’agost el bisbe Pere.

La directora de Catalunya Religió, Laura Mor, que ha presentat l’acte, ha dit que aquest naixement és una mostra que “en Pere ha generat molta vida”. I com a periodista n’ha subratllat la força comunicativa del personatge, “la credibilitat per la seva coherència” i “la capacitat de sacsejar consciències”. Casaldàliga va ser autor de més d’un centenar de llibres, amb poemes, cartes i articles publicats en mitjans diversos. Entre la seva tasca infatigable hi havia també el treball de denúncia contra les estructures que generen injustícies i exclusió.

Una petita mostra de la seva “sensibilitat poètica” l’han protagonitzat diversos nens i nenes que, des del Mato Grosso, al Brasil, i des de Balsareny, a Catalunya, han recitat poemes de Casaldàliga. Els uns, en portuguès, a la vora de l’Araguaia. Els altres, en català, des del Llobregat. “Amb el riu, símbol de vida i de trobada entre pobles”, ha dit Laura Mor en introduir aquest recital. I ha destacat també la importància de fer arribar la memòria de Casaldàliga “a les noves generacions”. “No sempre s’ha de començar tot de nou, sinó que calen exemples i models per als més joves”.

Com a personalitat de referència i que comparteix la mateixa esperança que Casaldàliga, en l’acte s’ha agraït també el paper de l’expresident de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, activista per la pau, que ha facilitat la tasca de l’Associació Araguaia amb el bisbe Casaldàliga tots aquests anys i que aquests dies afronta el final de vida amb serenitat i esperança, tal com ha viscut, obert als altres.

Els promotors de la iniciativa han encoratjat a col·laborar amb la Fundació: “Amb aquesta esperança i il·lusió us convidem a donar suport a aquest somni recolzant i participant totes les iniciatives que des de la Fundació portem a terme”.

Podeu recuperar l’acte íntegre a continuació:

 

El bisbat de Lleida defensa la seva “bona fe” en el litigi de la Franja

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) Després de fer entrega de la primera partida d’obres d’art al bisbat de Barbastre-Montsó, el bisbat de Lleida ha emès un comunicat en el que recapitula la història del seu bisbat i la relació amb les parròquies d’Osca, i defensa la seva legitimitat i “bona fe” en els procediments judicials.

El bisbat de Barbastre-Montsó esva crear a finals dels anys 90, després d’haver format part de la diòcesi de Lleida al llarg de set-cents anys, i en la missiva el bisbat defensa la cura que el personal diocesà ha tingut, al llarg del temps, en la conservació i manteniment del patrimoni sacre. El text emès per el bisbat de Lleida ha defensat la seva “bona fe” i la voluntat de “negociar i dialogar” en tot moment, seguint un ànim de “posseïdor de la raó en aquest litigi” i no un “ànim de desobediència o rebel·lia”.

 

A continuació reproduïm el comunicat íntegre del bisbat de Lleida:

Davant la situació creada per la decisió del Sr. Jutge de Barbastre respecte a la devolució de les

111 obres d'art que estan dipositades al Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, i reclamades pel Bisbat de Barbastre-Montsó en nom de les parròquies de procedència, aquest Bisbat vol manifestar el següent als diocesans i a l'opinió pública en general.

Ho fa després de la nota del Consorci que es va fer pública ahir mateix i que comparteix, però que se sent obligat a resumir i a justificar la història d’aquest complex litigi aportant claredat i, almenys, la seva pròpia versió d'allò ocorregut fins avui.

  1. La diòcesi de Lleida, que es remunta al segle XIII, amb diferents vicissituds històriques i amb documentació escrita des del segle V, va patir la darrera segregació del seu territori per Decret de la Congregació pels Bisbes als anys 1995 i 1998. Aquesta segregació va consistir a assignar les parròquies situades a la província d'Osca a la nova diòcesi de Barbastre-Montsó. El territori de la nostra diòcesi quedava circumscrit a les parròquies de la província de Lleida.
  2. A conseqüència d'aquesta nova composició territorial, el nou Bisbat reclama les obres d'art que pertanyien a aquelles parròquies i que es trobaven al museu diocesà, situat a Lleida, seu del Bisbe i pastor legítim (des dels darrers set-cents anys) de les parròquies de les dues províncies civils actuals.
  3. Les referides obres provenen de la diligència i l'interès del Bisbe de Lleida, Mons. Josep Messeguer (1890-1905) qui, seguint orientacions pontifícies, tracta d'assolir una doble finalitat: evitar la desaparició o l'espoli d'obres religioses de les parròquies i erigir un museu per contribuir a la formació artística, cultural i religiosa dels futurs sacerdots. Sempre va actuar d'una manera transparent a la seva pròpia diòcesi amb els sacerdots amb tots ells va procedir sense enganys, sempre amb claredat utilitzant els mecanismes de permutes, donatius o compravendes. Mai va pretendre desproveir dels seus béns a les parròquies sinó salvaguardar-los. Es podria afirmar que, sense aquesta cura episcopal, moltes obres haurien desaparegut.
  4. Les resolucions vaticanes van ordenar, després d'anys de tràmits, que les citades obres havien de tornar al seu origen. Estaven dipositades en un recentment creat museu amb la participació de les diferents administracions civils: Generalitat de Catalunya, Diputació Provincial, Ajuntament de Lleida, Consell Comarcal i Bisbat de Lleida. La figura jurídica utilitzada va ser la d'un consorci del Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal. Allí es va adscriure totes les obres de l'anterior museu diocesà.
  5. Durant diversos anys es va discutir la propietat o el dipòsit de les obres. Les resolucions administratives de la Congregació i de la Signatura Apostòlica van afavorir la postura de la nova diòcesi de Barbastre-Montsó. La nostra diòcesi va presentar arguments i documentació que no van ser atesos.
  6. Hi ha hagut diversos intents de negociació entre ambdues institucions però sense èxit. Per altra part mai es va poder dur a terme, per diferents motius, l'execució de les resolucions. Diguem que s'actuava sempre en l'àmbit de l'administració eclesiàstica.
  7. En un moment determinat el Bisbat de Barbastre-Montsó abandona la via eclesial i interposa a la justícia civil una demanda en contra del Consorci i del Bisbat de Lleida. No es va produir conciliació prèvia i al judici que se celebra a Primera Instància a Barbastre el dia 16 de maig de 2019, es dicta sentència a favor de la tesi de Barbastre.
  8. Davant la resolució judicial el Consorci i el Bisbat promouen sengles recursos davant l'Audiència Provincial d'Osca. Al mateix temps que s'interposa un conflicte de competències davant el Tribunal Suprem promogut per la Generalitat de Catalunya. Aquest Tribunal determina la competència de l'esmentat jutge de Primera Instància qui, a petició del bisbat de Barbastre-Montsó, resol que els béns tornin "com a execució provisional" a la seva antiga procedència donant un termini de temps (fins al 15 de febrer de 2021) per a la seva execució. En els últims dies, abans d'expirar aquest termini i no tenint noves informacions, davant el temor de prolongar indefinidament el conflicte i amb la finalitat d'acabar amb els consegüents dificultats, aquest bisbat dirigeix una carta (9.2.2021) a la presidenta del Consorci, al seu torn consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en la qual sol·licita més informació i li ofereix la seva ajuda per a col·laborar en el compliment de l'ordre dictada pel Sr. Jutge. Aquesta carta és aportada un dia després al jutjat de Barbastre, atès que l'acte ordenant el trasllat obligava solidàriament al Bisbat i al Consorci.
  9. Aquest bisbat ha dedicat molts esforços i recursos materials i humans durant molts anys amb la finalitat de mantenir i restaurar el ric patrimoni religiós que han llegat les generacions anteriors. Agraeix la tasca de sacerdots i laics obstinats a conservar béns i tradicions sense importar el lloc geogràfic en el qual estaven situades les diferents parròquies. I en els últims anys ha treballat amb professionalitat i constància a defensar el que considerava just patrimoni de la mateixa diòcesi. En aquests moments la justícia civil parla i pren unes decisions d’obligat compliment que aquest bisbat acata, reservant-se la possibilitat d'ulteriors recursos.
  10. Per últim s’ha d’afirmar que aquest Bisbat ha actuat sempre de bona fe, utilitzant els recursos legals al seu abast, sense ofenses a ningú, negociant i dialogant sobre fórmules acceptar-les per ambdues parts, com ho han fet els bisbes anteriors. Si no es va aconseguir més fins avui no va ser per un ànim de desobediència o rebel·lia, sinó per sentir-se posseïdor de raó en aquest litigi. Així ho acceptaren els diversos òrgans col·legiats de la diòcesi en les consultes pertinents. També, i així ho ha manifestat en diverses ocasions, ha d’obeir les ordres del jutge, encara que siguin d'execució provisional.

Lleida, 16 de febrer de 2021

El patrimoni sacre, una eina pedagògica a l’abast de les escoles

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) És ja un tòpic parlar d’innovació en els espais d’aprenentatge, així com de la recerca d’una relació més oberta i dialogant de les escoles amb els equipaments culturals propers. Malgrat tot, la relació dels centres educatius amb el patrimoni sacre sol ser un territori inexplorat que presenta grans possibilitats pedagògiques a l’espera de ser posades en pràctica. Si l’educació ha de facilitar la integració de les noves generacions a la cultura pròpia de Catalunya i, atès que més del 70% del patrimoni cultural català és de temàtica sacra, s’entén que la coneixença del patrimoni sacre és una eina d’inclusió cultural de primer nivell.

Elisenda Almirall, tècnica del Departament de Patrimoni de la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat i coordinadora de continguts de Catalonia Sacra, interrogada sobre què aporta a l’aprenentatge escolar el patrimoni sacre, indica: “Diferents èpoques, naturaleses i valors convergeixen en el patrimoni sacre. Apropar-nos a ell ens dóna l’oportunitat de poder redescobrir una realitat molt present en els nostres pobles i ciutats. Aquest patrimoni, ple de vida, esdevé una porta de reflexió i diàleg també pels infants i joves i conèixer-lo permet oferir noves mirades sobre el passat, el present i el futur”.

Constatant aquest camí a recórrer conjuntament entre agents de patrimoni sacre i agents educatius, han aparegut dues formacions en col·laboració amb Catalonia Sacra, l’entitat de promoció i difusió del patrimoni sacre dels bisbats amb seu a Catalunya, adreçades especialment a docents, tant de l’escola pública com de la concertada. La més propera en el temps, i que s’inicia aquest mes de febrer, és la formació “Visitar una església: àmbits, raons i evolució”, dins del Programa de formació pastoral de l’Escola Cristiana. Es tracta d’una formació de 15 hores online de forma asincrònica, és a dir, sense haver-se de connectar a una hora determinada, sinó que l’alumne va seguint els continguts al seu propi ritme. La segona formació, amb el títol “Entendre una església” i d’una hora i mitja de durada, s’insereix com una de les quatre unitats didàctiques de la XVa Jornada de mestres i professors de Catalunya i Andorra, que enguany es presenta a mode de formació online gestionada a través de l’ISCREB. 

Aquestes dues formacions compten amb l’Elisenda Almirall i, en la de “Visitar una església”, també amb en Dani Font, Coordinador de Catalonia Sacra, i el  Marc Sureda, Conservador del Museu Episcopal de Vic i Director de l’ISCR-Vic.

Encontre telemàtic de directors dels seminaris i delegats de clergat

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Bisbat d’Urgell) Les II Jornades per a Directors espirituals de Seminaris i Delegats per al Clergat, s’han celebrat enguany de manera telemàtica. Sota l’organització de la Comissió Episcopal per al Clergat i els Seminaris de la Conferencia Episcopal Espanyola, van tenir lloc els dies 11 i 12 de febrer

Es va tractar monogràficament de “L’accídia i la fortalesa en la vida espiritual dels sacerdots”. Van ser presidides per Joan-Enric Vives, arquebisbe d’Urgell i President de la Comissió episcopal, i per Jesús Vidal, Vicepresident de la Comissió, amb la presència de Julián Barrio, arquebisbe de Santiago, Eusebio Hernández bisbe de Tarazona, i de Francisco Cerro arquebisbe de Toledo, així com Salvador Cristau, bisbe auxiliar de Terrassa i ponent. Van estar ajudats pels dos directors dels secretariats de la comissió Juan Carlos Mateos i Sergio Requena.

Amb més de 50 participants que es van unir a la retransmissió zoom, les 4 ponències centrals van anar a càrrec de Jean-Charles Nault OSB, abat de l’Abadia benedictina de Saint-Wandrille, a la Normandia, des de 2009, que ha estudiat i aprofundit amb una tesi doctoral sobre l’accídia, i una ponència del bisbe auxiliar de Terrassa i membre de la Comissió, Salvador Cristau, rector del Seminari de Terrassa.

L’accídia com a pecat capital contra la caritat segons sant Tomàs d’Aquino, fou tractada en el seu significat i interès per a la vida cristiana, també segons la lògica de l’Encarnació, en el document central del magisteri del Papa Francesc “Evangelii Gaudium”, l’accídia en la vida sacerdotal i l’acció evangelitzadora com a antídot contra l’accídia.

Lluc Torcal racconta il Monastero di Poblet

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Generalitat de Catalunya) Lluc Torcal, procuratore generale dei Cistercensi e monaco di Poblet, racconta l’Abbazia di Santa Maria di Poblet. Fondato nel XII secolo nel sud della Catalogna, Poblet non solo è considerato un autentico gioiello storico e architettonico –nel 1991 fu dichiarato Patrimonio dell’Umanità dall’UNESCO- ma è anche il più grande complesso cistercense abitato nel mondo.

La Bíblia vista amb humor?

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Galleria di immagini

(Glòria Barrete –CR) Enric Arenós Cortés va començar a dibuixar quan tenia quinze anys, i en porta seixanta-cinc fent-ho. Quique, que és el nom amb el qual signa els seus dibuixos i acudits, compta amb més de trenta-mil dibuixos que s’han anat publicant en més d’un centenar de revistes i diaris, alguns d’ells de temàtica religiosa. Aquest enamorat de dibuixar sobre paper i amb tinta xinesa ha publicat, junt amb el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, el llibre La Bíblia vista amb humor, un llibre de dibuixos humorístics que repassa l’Antic i Nou Testament. 

En un principi no pensava fer cap llibre, afirma Quique, però quan va veure que alguns dels seus dibuixos publicats tenien una certa continuïtat va decidir-se a compilar-los en un llibre afegint-ne alguns altres. L’obra, que compta amb 222 dibuixos, més el de la portada i contraportada, va ser presentada al CPL. “Els hi va agradar molt la idea i van decidir fer dues edicions, una en català i una altra en castellà”.

En el Nou Testament Quique no va trobar grans problemes pels dibuixos, “perquè més o menys els passatges són força coneguts”. A l’Antic Testament, però, calia utilitzar només aquelles seqüències que formen part de l’imaginari popular. “No pretenc aprofundir sobre qüestions teològiques, sinó il·lustrar passatges que ja són coneguts i són fàcils de comprendre”. El llibre, que li ha comportat molta feina, ha estat una història afegida a les moltes que en Quique actualment té en dansa. “M'ha dut un cert temps perquè aquest tipus d'obra no respon a temporalitzacions”, afirma. Marcar-se una data de sortida, creu el dibuixant, hagués produït “una quantitat de dèries i desficis que haguessin estat insoportables”.

Abans, però, s'editaven molts llibres d'acudits i dibuixos. Malgrat el boom d’aquestes obres en el passat Quique reconeix que el més interessant sempre ha estat anar publicant les il·lustracions a la premsa. “Un llibre d'acudits o dibuixos, per la feina que suposa, no dona el resultat esperat comercialment”. 

Els dibuixos de Quique Arenós, explica el monjo de Montserrat i prologuista del llibre, Josep Miquel Bausset, “ja formen part d’una gran quantitat de revistes, com Saó, Catalunya Cristiana, Vida Nueva, Familia Cristiana, Más i Hogar 2000, i com els diaris Ya, Pueblo, Aragón Exprés, Las Provincias, Mediterráneo, o Valencia Fruits.

La única censura que s’ha autoimposat en aquest llibre és que en el Nou Testament no entraria en la passió i mort de Jesucrist, “per respecte”. Algun dibuix ha fet durant la seva trajectòria sobre això però no humorístic ni satíric. “Aquest acudit tampoc l'he inclós perquè volia acabar-ho abans d'entrar en el moment de patiment”. Malgrat el total respecte amb el qual sempre ha treballat Quique, reconeix que a algun lector algun dibuix no li ha sentat bé, “però això passa sempre”. 

Reformulant acudits 'incòmodes'

Parlar amb Enric Arenós és parlar també de tota una vida i èpoques dedicades a l’humor gràfic. Quique recorda que hi havia un temps en que la gent escrivia cartes a les redaccions de les revistes. “En tinc una bona col·lecció”. Va estar quaranta-dos anys publicant setmanalment a la revista Vida Nueva, on hi va publicar uns cinc mil dibuixos. “El director de vegades m'enviava algunes cartes dels lectors que es queixaven d'alguns acudits que jo publicava”. Els bisbes també es queixaven, reconeix, “tot i que els bisbes no escrivien cartes sinó que actuaven”. I és que malgrat la revista Vida Nueva no depenia dels bisbes, Quique explica que “sempre hi havia la guillotina del bisbe que controlava aquestes qüestions”.

A tall d’anècdota Enric Arenós ens confessa una de curiosa amb el cardenal Tarancón. Quique, que és de Vila-real, al nord de Castelló, passejava un dia amb la seva dona quan va veure al cardenal Tarancón a la terrassa d’una casa on s’hi allotjava. Quique va decidir entrar a saludar al cardenal i presentar-se. Aleshores el dibuixant col·laborava a Vida Nueva setmanalment. “Quan em vaig presentar el cardenal em va reconvertir algunes qüestions que jo havia il·lustrat en forma d'acudits. No va poder-se estar de fer-ho”, comenta amb cert riure. 

Evidentment altres anècdotes no són tan simpàtiques. Quique va finalitzar abruptament la seva col·laboració a Vida Nueva a causa del cardenal Rouco Varela, per un acudit que no es va poder mai publicar. “I l'acudit no era res de l'altre món. Ell aleshores era el president de la CEE i el govern del PSOE governava. L'acudit deia que 'estenien la mà al govern', però la mà era una mà de ferro, tipus guerrer. Això no va sortir mai”. Aquesta intervenció episcopal mai li han confirmat directament.

El Déu del somriure i la rialla

Josep Miquel Bausset en el pròleg del llibre afirma, però, que “l’humor no està renyit amb la Sagrada Escriptura”, al contrari, “l’humor, que rima amb amor, ens fa comprendre millor la Paraula de Déu”. Un Déu, afirma Bausset, “que no és un ancià, amb llargues barbes i amb cara de pomes agres, sinó que és el Déu que ens mostra Quique Arenós, el Déu del somriure i, fins i tot, de la rialla”. 

Quique creu que tot una part minoritària de l’Església accepta bé l’humor sobre els temes religiosos, però “una part majoritària encara no”. Amb aquesta ‘Bíblia vista amb humor’ Quique espera “que faci obrir els ulls a molta gent”. Per a Bauuset els dibuixos de Quique “transmeten aquest sentit de l’humor tan necessari per a viure amb salut”, i en recomana la reflexió de l’obra als preveres que han de preparar les homilies i inclús per a la catequesi de les parròquies. 

Més de seixanta anys de dibuixos i humor que han complementat la seva altra professió, la de mestre de primària durant quaranta anys. “Dibuixava quan acabava la feina a l’escola, a partir de les 18h o a les nits”, afirma Quique. “Una feina em feia descansar de l’altra".