Enreixats

Possiblement el més gran problema d’aquestes terres sigui la inseguretat. Dades del diari El Nacional, que cada dimarts dona la xifra de morts per assassinat a la ciutat de Caracas durant el cap de setmana, i que sempre oscil·len entre la trentena i la cinquantena, diuen que la mitjana de morts violentes a l’àrea metropolitana de la capital durant l’any 2009 és de 41’8 per cap de setmana (El Nacional, 14 d’octubre de 2009, p. 14). Al mateix article, el sociòleg Luís Cedeño, director de l’associació Paz Activa, afirma que “la gente consume mucho alcohol en una sola sentada. Hay un abuso permanente de las drogas. Para ser claros, cuando se está de vacaciones o de asueto se abusa. Mucha gente relaciona estos temas con el número de gaveras (caixes de cervesa) que se beberá. El alcohol motoriza la violencia homicida. Y mucho más si se está armado”. “La máxima motivación para matar es el robo”, sentencia.

Les històries són massa doloroses, massa dures, massa tot, massa i prou. De vegades se’m fa insuportable: tots coneixem algú que ha estat assassinat, o algú que ha perdut un parent per homicidi. Dues anècdotes, d’un metge amic, d’una assistent social coneguda.

Ingressen malferit un “malandro” (delinqüent), l’atenen, el posen en sala de recuperació, però entren els membres d’una banda rival i li disparen 20 trets. Una altra historia: de tornada a la capital un cotxe s’atura a un semàfor vermell, al capvespre, imprudentment, obligant al cotxe del darrera a aturar-se també. Un delinqüent armat assalta el primer cotxe: li donen el que tenen, els rellotges, polseres, diners, cadenes d’or. El delinqüent es gira per marxar i el xofer del cotxe treu la seva arma, dispara i el mata. Surt del cotxe i recull tot el que li havien lliurat a l’assaltant. Posen primera i marxen. Els meus coneguts, al cotxe del darrera, també marxen.

Més enllà de qualsevol preocupació, moltes són les qüestions que em passen pel cap i que no pretenc resoldre, que no sé resoldre. D’on surten tantes armes. Com es garanteix la seguretat ciutadana en un país que proclama l’exitosa revolució del socialisme del segle XXI. Quin valor es dona a la vida per aquestes terres: viure esdevé un esgotador esforç per sobreviure i quasi bé prou. La vida és una aventura de curta durada amb poques previsions de futur.

La sacralitat de la vida se’m fa, aquí, i molt més enllà de les qüestions polèmiques que plantegem per casa nostra, una exigència absoluta, un clam necessari, una denúncia urgent, un missatge a reproposar i possiblement a imposar. L’església, i en concret moltes parròquies, són ben sensibles a la problemàtica: organitzen marxes per la vida, no com les nostres, prenyades de polèmica política, sinó simplement marxes que volen ser un crit quasi desesperat clamant que deixin viure, que es respecti la vida, que es garanteixi el dret a viure, el dret a no morir per quatre rals amb uns quants trets al cos.

La inseguretat ha accentuat un aspecte del viure quotidià que em neguiteja força, l’enreixament: tothom viu entre reixes i ja no saps si la vida lliure ha esdevingut vida empresonada. Les cases, les botigues, quasi bé tot està entre reixes. També nosaltres, al seminari, estem tancats i barrats, sense que això ens estalviï alguna intrusió que, per ara, no ha estat mai massa greu: ens han robat algunes cadires, menjar, algun neumàtic de cotxe, tot allò mes accessible perquè en barracons o espais exteriors al que són les habitacions dels nois i dels formadors.

Recordo una nit, fa un parell d’anys, que em vaig despertar, cap a les tres de la matinada, i vaig sortir a fumar-me una cigarreta, enpijamat, al pati. Veig el nostre vell Fiat amb el capó aixecat i penso que els nois l’han deixat així per aprofitar la fresca donat que s’escalfava contínuament l’aigua del radiador. Torno a dormir. Només l’endemà m’assabento que han entrat a la casa i s’han endut la bateria del cotxe. Innocència. I manca de paraules.