Sí a la visita papal

Pensava l'altre dia, quan veia pel twitter tota una colla trencant-se les vestidures davant la televisió perquè hi feien la Desfilada militar del 12 d'octubre (com si amb la tdt actual no es pugués fer zàpping...) el que costa encara trencar esquemes fàcils d'ideologies potser també massa fàcils. Si atribuïm tot el referent a l'Exèrcit, inclosos els seus actes rituals de submissió al poder (democràtic), a una idea tronada d'Espanya o -senzillament- a les ganes de fer guerra per fer-la, estarem coincidint amb els que volen que l'Exèrcit serveixi per això. L'esquerra democràtica europea, fins i tot partits com els Verds alemanys, ha acabat fent pròpia una política de defensa democràtica que inclou els exèrcits, nodrits sovint amb persones que farien molt més que vostè i jo per vostè i per mi a milers de quilòmetres d'aquí, posant pau on hi ha guerra.

Una cosa semblant passa amb la visita papal a Barcelona el proper mes de novembre [segueix el que es publica aquí], un altre dels mites de les ideologies fàcils. Amb bona fe alguns i amb no tanta d'altres denuncien diverses coses: el cost de la visita, el tracte que se li dispensa al Papa, la pretesa posició papal d'encobrir els casos de pederàstia al si de l'Església, les seves opinions (també preteses) sobre determinades conductes relatives a la sexualitat o la salut i a partir d'aquí ja podeu anar sumant arguments per una mena de ràbia a la que no calen arguments, de fet.

Passa el mateix que en el cas anterior. Si no ens treiem prejudicis del damunt, no sabrem veure els problemes reals i també les oportunitats que pot tenir una visita com aquesta per al nostre país, s'estigui o no d'acord amb Benet XVI o, fins i tot, se sigui o no de l'Església. I, en atribuir al Papa una determinada posició immobilista, obscura i intervencionista de l'Església, la seva visita serà utilitzada pels que la mantenen per eixamplar la seva influència i convertir l'Església en un instrument de la dreta. De fet, ja ho està sent, d'utilitzada.

En un comentari anterior ja vaig parlar (aquí) de l'oportunitat que, a parer meu, significava la visita de Benet XVI a Barcelona. Des del punt de vista dels desafiaments actuals, pels quals el Papa ha fet i farà una aportació intel·lectual de primer ordre, i que Catalunya hauria de continuar en el seu context. Des del punt de vista de la fermesa davant els pecats de l'Església, denunciant els abusos sexuals i actuant contra els seus autors, cosa que tothom silencia. Des del punt de vista d'un altre dels clamorosos silencis: el treball diari de milers imilers de voluntaris, religiosos o laics, per atendre multitud de precarietats que genera la nostra societat i que no resol: atenció a les prostitutes o als sense sostre, ajut als més pobres, acolliment als immigrants o -com el cas que visitarà el Sant Pare-, dedicació als malalts, per exemple. Des del punt de vista de reivindicar l'aportació catalana al món, en forma de la seva singularitat, del seu art i del seu model social, a les portes d'unes eleccions que alguns aprofiten per rebaixar l'autoestima. O l'aportació catalana per compartir valors amb la religió, contra el que es diu massa sovint, com va explicar molt bé el President Montilla a la recent trobada de Sant Egidi, a Barcelona. I també des del punt de vista, per què no, de la projecció de Barcelona i Catalunya com a 'marques', amb 'retorn de la inversió' inclosos, com apuntava Marta Nin a CatalunyaReligio.cat en una catalaníssima reflexió.

Els que s'oposen a la visita al Papa haurien de reflexionar sobre aquests tres aspectes, almenys. I no deixar que el prejudici aboqui al Papa i l'Església a ser segrestats pels únics que la comprenguin, aquells que la volen tal i com els prejudicis aspiren per no morir.