Pensava que la profunds crisi multifactorial i multidimensional que estem vivint i el patiment real i tangible que està produint podria aportar un cert pudor i sobrietat a la vida pública (necessitat obliga!) i frenar el triomf de la banalitat en el debat social, polític i cultural. Però sembla que ni això ens donarà de si aquesta crisi.
Seguim pel mateixa camí. El darrer exemple ens el dona la coincidència de les eleccions amb un partit de futbol. Tant absurd és generar un debat sobre fer eleccions el dia d’un Barça-Madrid (més enllà de la qüestió de la seguretat, que aquesta si que es un qüestió substantiva), com esquinçar-se els vestits per unes anotacions un xic gruixudes del professor i eurodiputat Ramon Tremosa fetes en el seu blog i a partir precisament d’aquesta qüestió electoral-futbolística.
M’ha sorprès que entre els que més han alçat la veu contra Tremosa, polítics de signe contrari a banda, constin força periodistes, directors de mitjans inclosos. Els mateixos que, d’altra banda, han amplificat les paraules de Tremosa portant-les del blog particular als mitjans de comunicació que dirigeixen o a les tribunes que ocupen, atorgant-li generosos titulars i espais i donant corda i corda al suposat debat.
Clar que Tremosa ha comès una imprudència molt més greu que esmentar al president de la Generalitat. En una de les seves primeres reaccions, en veure la volada que tenien les seves paraules, va esbossar el que podria considerar-se una critica a alguns periodistes en concret i ben identificats. I... ai las! Encara hi ha una espècie que té la pell més fina que la dels polítics i aquesta és la d’alguns periodistes (o potser cal referir-nos-hi com a comunicadors?). Aquests si que no perdonen!
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.