Mons paral·lels

A La Vanguardia del diumenge 1 d’agost, Antoni Puigverd ens convidava a recuperar el dolce far niente que abans omplia les vacances d’estiu: ens proposava una ascesi de «fer» i una dedicació a la contemplació estiuenca. Hi estic d’acord. Ara que els fills s’han fet grans, sóc de les que m’agrada quedar-me a la ciutat el mes d’agost: —No fas vacances?— em pregunten —Oh, i tant! Estic de vacances!— els responc —I no marxes?—. Aquesta darrera pregunta l’acompanyen amb un gest de compassió. —Potser, si em vaga, marxaré alguns dies…, quan tothom torni— afegeixo. I és que la ciutat del mes d’agost és la que triaria per viure: mostra impúdica finestres i balcons, hi ha poc trànsit, se senten els ocells, la música de les festes majors; hi ha poca gent i la que queda fa vida al carrer, s’atura a parlar, bada...

I d’aquest badar, que definiria com un contemplar estiuenc, neix el descobrir que no estic sola al món, o que el meu món no és l’únic, perquè en un mateix espai/temps hi coexisteixen altres mons paral·lels.

Aquest descobriment el vaig fer una nit d’hivern que, deixant enrere el brogit i les llums de la ciutat, vaig travessar el llindar del parc de l’antiga plaça Lesseps i vaig trobar-hi unes persones que, a l’empar de la fosca, dormien en els bancs, vivien, bevien i somniaven al marge de la resta dels ciutadans que, a dues passes, ignoraven la seva existència.

Després d’aquesta trobada, descobrir mons paral·lels no ha estat gens difícil, i menys a l’estiu, on els contrastos s’accentuen i la quietud manifesta les diferències; per exemple: per la tele veig gent que, amb alegrois, fa cues inacabables per agafar un transport i marxar lluny de vacances, mentre descobreixo que d’altres, a ple sol, fan cua a l’entrada de les oficines de l’Inem. A la sortida del metro, una munió de turistes cridaners enfilen cap al parc Güell, mentre uns altres, també estrangers, però sense papers i silenciosos, deixen escolar les hores en un banc. Les cases més boniques de la ciutat, aquelles on faria bo de passar-hi el pic de l’estiu, escupen els seus estadants cap a les segones residències, mentre les cases més senzilles, aquelles que regalimen suor quan el sol de tarda les envesteix sense pietat, tenen els petits balcons atapeïts de veïns que capegen la calor com poden. Mentre passejo tranquil·la amb un gelat a la mà, algú espera notícies davant d’un quiròfan, o remena els contenidors vora el super…I n’hi ha tants de mons que puc optar per ignorar-los o per ocupar-me’n, puc seguir ballant, com si només jo existís, —tal com va passar a la fatídica Love Parade 2010— o fer-me conscient de les persones que, a poquíssims metres d’on jo estic, són invisibles.

No ho dic pas per moralitzar —no soporto la mala consciència que tortura molts cristians i els paralitza—, sinó perquè ens en fem càrrec, ens n’ocupem, ens compadim i ens sentim en comunió amb la realitat de l’altre.