Les persones que viuen i dormen al carrer ens fan por. Passem pel seu costat amb pas apressat, sense mirar-les. No sabem si hem de somriure, de compadir, o de donar una almoina; i davant de tants dubtes optem per passar de llarg, amb la mirada perduda i, a força de no voler-les veure, no les veiem.
Les persones sense llar ens qüestionen, ens inquieten i ens fan basarda perquè no sabem com reaccionaran; perquè temem que ens deixin anar un estirabot o vés saber què. I aquestes persones senten damunt seu el menyspreu de les no-mirades.
Molt sovint em pregunten com actuar, què fer. Jo sempre dic el mateix: Mira’l! Mira-la! Tan fàcil i tan difícil alhora, perquè mirar és un art amorós i, quan t’inicies en la seva pràctica, descobreixes dins teu tot tipus de mirades insospitades: de prepotència, de compassió, de rancúnia, de menyspreu... I més d’una vegada m’he trobat abaixant els ulls, avergonyida de no saber mirar.
La persona que viu al carrer, no mira per por de ser mirada. Camina amb el cap cot per fer-se invisible als ulls dels altres, per estalviar-se el menyspreu d’una ullada. Reconèixer-la, anomenar-la, saludar-la, mirar-la, la dignifica. Passar de llarg, ignorar-la, menysprear-la, la denigra. Una mirada pot dir-te com ets d’important per a mi i trencar una soledat. Una mirada pot engrandir o anorrear.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.