El foc

La nit de sant Joan vaig poder viure de prop una tradició que es manté viva en el nostre vell Pirineu: les falles d’Isil. La baixada de troncs encesos amb teies, carregats a les espatlles dels homes i dones, pel mig del bosc, és un espectacle màgic difícil d’oblidar. Aquesta tradició queda emmarcada dins del devessall de foc que il·lumina la festa del solstici d’estiu, la nit més curta de l’any. És un regal al sol que amb la seva escalfor farà possible la collita.

Igual que s’esdevingué amb altres tradicions paganes, se li van afegir alguns detalls amb la intenció de cristianitzar-la: resar el rosari abans de començar la baixada, esperar el toc de les campanes d’oració, marcar tres creus a la porta del cementiri… Algunes encara es mantenen, d’altres s’han perdut, però el més important és que es manté viu el relleu per part dels joves que, malgrat l’esforç, la calor, el perill, segueixen triant els troncs més grossos per carregar-se’ls a l’esquena o «tombeiar-los» marges avall.

Un no sé què ancestral se’ns desperta amb el foc. Aplegats en un prat, els habitants de la vall fitàvem la muntanya a l’espera de la llum. En la llunyania podíem veure les ziga-zagues de les teies com s’anaven apropant. El foc que baixa a la terra és promesa de vida. L’home o la dona, carregat amb la teia encesa, és un déu que s’assegura la vida i dóna vida a l’altre. Un Déu que il·lumina la foscor de la muntanya i s’apropa de mica en mica a la vall. Un Déu que em crema, amb la teia a frec de cara, si vull mirar-li la mirada. Un Déu en mi, no pas fora de mi.